Purgatori, de Joan F. Mira.

Amb uns quants anys de retard he llegit aquesta novel·la de Joan Francesc Mira, molt recomanable i que m’ha agradat molt. En ella a més de contar una història, aprofita per incloure altres coses que es van descobrint en la seva lectura. Escriurè unes pinzellades del llibre que m’han fet recordar coses properes o viscudes. Supose que cadascú triaria coses diferents.

…va girar a l’esquerra per entrar a l’autopista a l’altura de Llíria, alçà la vista cap al monestir de Sant Miquel, on feia visita setmanal cada vesprada de dimecres……

A més de ser el meu poble, el que no sé si l’autor sabrà és que a Sant Miquel ja no hi han monges que visitar, ja fa anys que varen marxar. Ara nomès hi han monges al Remei.

“Mire, allà a l’esquerra, dins del riu, al peu de les Torres dels Serrans que són d’arquitectura tan perfecta, és on hi havia el cremador d’heretges, els jueus i els sodomites; ací hi ha hagut sempre molta afecció a la foguera política, i aquesta ciutat és implacable amb els seu propis heterodoxos, des de Lluís Vives fins ara mateix, ja van cinc segles; i que creu que són les falles sinó una inquisició grotesca i bàrbara: humor?……

Recordeu que Joan Fuster va ser cremat en forma de ninot? i encara es crema a més gent, metafòricament parlant.

……I tan moderns i avançats que som, no hem  superat la monarquia, no pels reis i reines que queden, que nomès són decoratius, i per això m’agraden, com la reina d’Anglaterra que porta capa i corona i tot el que s’ha de portat, si no per a que serveix un rei, per anar en bicicleta?…..

Aquesta part si que és més personal, m’ha recordat la vegada que vaig tenir el plaer de sopar amb l’autor, al restaurant Amura de Sant Feliu de Guíxols. I qui diu sopar vol dir una llarga conversa amb molts temes de que parlar, i un d’aquest va ser la monarquia i la noblesa, i l’autor més o menys va dir aquestes paraules al sopar.  Al dia següent, tambè vaig dinar amb ell al restaurant Nàutic, a l’altre extrem de la badia ganxona i tambè va ser un dinar molt amè. Quan acabà el dinar ens despedírem, ell  i els altres de la taula varen començar a parlar de poesia i jo vaig acomiadar-me dient que jo anava a posar-la en pràctica, en aquella època començava a festejar amb la mare del meu fill.

Aquesta entrada ha esta publicada en Literatura. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*