Entre el Túria i el Ridaura

Després del joc olímpics de Barcelona 1992, la Penya comença a jugar a l’estadi olímpic i en aquella temporada un dels equips que va jugar allí era el CB Llíria. Seria l’última temporada del Llíria en la màxima categoria i ja sabem que va passar després. La Penya va ser sotscampiona de lliga aquell any (va perdre la final contra el Reial Madrid), però un any després guanya la copa d’Europa.
Com vivia a Terrassa, vaig agafar el tren i em vaig plantar a Badalona a vore el partit amb una bufanda groc i negra que encara conserve des de l’ascens a l’ACB. Hi havíem entre el públic 3 persones de Llíria (almenys que jo coneguera), però tampoc es va omplir el pavellò amb l’afició local. Quina diferència amb el Pla de l’Arc que solia estar ple. Guanya la penya.
Era la segona vegada que anava a aquest pavellò. La primera en l’últim partit de la semifinal de la temporada anterior (que la Penya guanyaria al Madrid), contra l’Estudiantes. Un gran ambient de bàsquet entre dues grans aficions, la del Joventut i la “demència” estudiantil