Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Si els morts no ressusciten, de Philip Kerr.

Aquest estiu vaig descobrir les aventures del detectiu alemany Bernie Gunther, creat per l’escriptor escocès Philip Kerr, a la seua novel·la Violetas de marzo, i em va agradar molt. Ara he trobat aquesta nova història (de les moltes que té) ambientada al Berlín preolímpic de 1936 i l’Havana prèvia a la revolució castrista. M’ha enganxat aquest personatge que em recorda els de les millors novel·les de Raymond Chandler o Dashiell Hammett, però amb menys autocensura (potser eren èpoques diferents), i en particular en aquesta novel·la,l’aparició de personatges reals com el malaguanyat boxejador sinti Johann Trollmann, l’escriptor Hemmingway, o el dictador Batista.Potser això és un dels factors que crec que poden enganxar a la lectura d’aquest llibre. La part que es desenvolupa a L’Havana, on es resoldran els afers que han començat a la primera part (trames corruptes de concessions d’obres públiques, mà d’obra semi esclava, ocultació de l’antisemitisme, …), m’ha recordat la pel·lícula El Padrí II. No sé si era aquesta la intenció de l’autor, però crec que queden reflectides algunes de les escenes de la pel·lícula de Coppola.

Arribarà el dematí, de Joanjo Garcia.

Que passa quan et creus que t’han amagat coses del teu passat o dels teus progenitors? Val la pena cercar aquesta informació o millor deixar-ho córrer? Aquests sembla el problema de la protagonista d’aquesta novel·la de Joanjo Garcia, que ens conta la cerca o fugida endavant d’una noia que després d’una decepció política ( i qui no n’ha tingut?) es trallada a Barcelona per fer un màster a la UB. En aquesta cerca la noia va voltant pels diferents llocs on s’havia desenvolupat la seua infància (barri de Gràcia, el Penedès i València) intentant contestar les preguntes que es va fent sobre el seu passat i el seu futur, algunes certes, altres ficció que ella imagina. Potser per això ella en un moment de la novel·la diu que la seua vida sembla una història on no hi ha introducció ni desenllaç, només nus, com una metàfora del que ella es pensa que és al seu existència?. Tota aquesta història personal corre paral·lela als fets que varen produir durant la celebració de la consulta independentista del 9-N (la de l’Artur Mas), intentant comparar les dues cerques, la de la protagonista i la del poble català (i/o valencià, depèn de cadascú) del seu futur.

Personalment, m’ha fet recordar l’any que vaig viure al Penedès, ja que a la novel·la l’autor menciona a més de l’Arboç i la seua Giralda, altres pobles de la zona. I també les meues tarde de cinema Verdi del barri de Gràcia, on feia moltes hores de diumenge a la tarda. També fa referència a un dels llibres que va escriure el meu professor de Geometria a la facultat, Josep Guia.

Les verdaderes memòries de Salvador Orlan, de Miquel López Crespí.

Havia llegit un llibre (que ara no trobe per casa! on deu de ser?) on l’escriptor mallorquí col·laborava: “De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalans”. També mire de quan en quan el que publica al bloc de vilaweb i les seues notes al facebook, però mai havia llegit un llibre d’ell. He començat per aquesta replica o desmitificació d’un altre escriptor mallorquí molt més famós i conegut, Llorenç Villalonga l’autor de Bearn. Una resposta a llibre del darrer titulat “Falses memòries” on ell emmascara el seu passat de col·laboració amb el cop d’Estat i el regim franquista. López Crespí, dona un colp damunt la taula i contesta amb “les verdaderes memòries” per que quedi ben clar qui era aquest personatge a la vida real, sense desmerèixer les seues gran qualitats com a escriptor.

La filla de Vercingetorix

Nova entrega del petit gal i la veritat no entenc les crítiques dels puristes, a mi m’ha agradat. Els mateixos personatges però adaptant la narració als temps moderns: fills adolescents, ecologisme, escalada social,….. M’agrada que de manera subtil es parle de l’entrada dels bàrbars a formar part de l’imperi, de la Damnatio memoriae que s’utilitzava aleshores i encara s’utilitza actualment de manera més subtil. En fi, he gaudit llegint-lo mentre el meu fill entrenava al Lluís Puig.

Mr Folch, d’Adrià Pujol Cruells.

Una incursió de l’escriptor de Begur al món de la ficció i escrita amb la seua peculiar manera que ja et no et deixa de sorprendre malgrat conèixer els seus llibres anteriors. Un Déu, que fa el que vol i narra com vol, ens conta una ficció a la postguerra barcelonina amb un protagonista gens afortunat en alguns aspectes que sembla predestinat a canviar el rumb de la història matant al dictador. Aquesta excusa del Déu que fa el que vol es aprofitada per l’autor per explicar altres fets paral·lels a la trama i per tornar a utilitzar el seu particular i vairat lèxic, que ja no sé si el treu de Begur o de quin altre lloc.

No vos deixeu enganyar per la portada. Malgrat els seus colors, la història,com l’època en que es desenvolupa, és molt grisa, amb tots els seus matisos.

La República española y la Guerra Civil, de Gabriel Jackson.

Em vaig trobar aquest clàssic en una parada amb llibres de segona mà a Olocau durant el passat Aplec del Camp de Túria. La veritat és que poques novetats em podria aportar al que ja sabia, però m’ha sorprès que al 1965, data de la publicació del llibre, ja hi havien coses que estaven molt clares i que avui certs sectors encara continuen negant o justificant a la seua manera. Evidentment després de més de cinquanta anys de la publicació, s’ha avançat en el coneixement dels fets, però encara continua aquesta ignorància sobre el passat que fa que molta gent encara confie en els que ens varen portar una de les pitjors dictadures del segle XX al món.

Per cert, el llibre no es va poder editar a Espanya fins al 1976

Mientras dure la guerra, d’Alejandro Amenábar

Ahir varem anar al cinema de La Unió a vore la nova pel·lícula d’Alejandro Amenábar que tant rebombori ha aixecat darrerament. No veig el motiu i tampoc entenc les queixes de la dreta, ja que tampoc es mulla tant com ells diuen (bé, si que ho entenc, però em calle per educació). La pel·lícula està bé i m’ha agradat i personalment ja era hora que al cinema es parlara o es mostrara (bé, que durant pocs segons) el pont aeri muntat pels alemanys per passar les tropes d’Àfrica a la península, desmentint el mite del pas en vaixells i mostrant la intervenció alemanya ja des del primer moment (llegiu Angel Viñas!). Ara pense que la pel·lícula fluixeja en el personatge més important per mi, Franco. Potser es centra massa amb Unamuno i Millan Astray, i sembla ser aquesta la intenció del director. Però crec que no mostra la veritable assassí que era Franco. El mostra amb dubtes, temerós de fer passos en fals, i això no em quadra amb tot el que he llegit i sé sobre ell. Potser en dos petits diàlegs es mostra els seu caràcter maquiavèl·lic i criminal: una conversa amb el germà sobre desviar les tropes cap a Toledo per buscar propaganda i temps per ocupar el poder i guanyar la guerra que ell estiga en condicions de ser el lider suprem i la conversa amb Unamuno sobre l’afer dels dos amics del rector de la Universitat de Salamanca. Tampoc m’ha agrada la imatge del “mà salvadora” de la Collares oferit-la la Unamuno a l’acte tant conegut a la Universitat, la fa quedar massa bé a aquesta senyora de tan mal record pels espanyols.
Tret d’aquests aspectes que potser són més històrics i personals, que cinematogràfics, la pel·lícula està bé i es recomanable, malgrat que les expectatives creades han estat massa elevades.

Viure perillosament, de Gemma Pasqual i Escrivà.

“Un dona de sal, dotze escriptores, una pintora i una senyora asseguda a l’autobús”.
L’escriptora d’Almoines fa el seu pas a la literatura per adults (no acabaré mai d’entendre aquests adjectius) amb que aquest recull de contes que com bé descriu aquesta frase impresa al contraportada estan dedicats cadascun a una dona real (tret de potser la primera), dones que han hagut de lluitar per fer-se visibles en un món d’hòmens, algunes amb més èxit que altres. A partir d’un fet de la vida la protagonista, real o no, l’autora estira aquest per desenvolupar una narració que et manté l’atenció fins al final, i et fa venir ganes de començar el següent relat. Potser alguns del fets ja es coneixia, però d’altres no i això és sempre d’agrair a l’autora que ens trega de la nostra ignorància sobre la biografia d’aquestes dones valentes que varen viure perillosament.
Qui són aquestes dones? Llegiu-lo i ho sabreu.

Gemma ha escrit literatura de la que anomenen juvenil, i pel meu gust, la seua novel·la Marina és de les poques que m’han agradat d’aquest genere.