Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

El corsario negro, d’Emilio Salgari

Al mercat del dijous de Llíria, i gràcies a una parada de llibres de segona mà, retornem a la infància i a l’adolescència trobant els llibres de quan eres petit. Ara toca el torn als originals pirates del Carib, res a vores als que ara fan pel cinema, d’Emilio Salgari, l’escriptor italià especialista en aventures exòtiques. No espereu un gran literatura però mai es cansa un de llegir aquestes novel·les que has pogut vore adaptades al cinema, en aquest cas amb la cara de l’actor Kabir Bedi (un dolent als films de Bond). Potser per això et quedes un poc decepcionat al final que veus que l’adaptació cinematogràfica és de dues novel·les i no només d’aquesta, que correspondria amb la meitat de la pel·lícula. Però ja se sap, el llenguatge audiovisual no és el mateix que el literari, i en aquest et pots estendre’t molt més i al primer prima l’agilitat, i més en pel·lícules d’aventures.
Per cert, a la novel·la hi surt el personatge d’un català prou llest i coratjós, que pel que recorde de la pel·lícula no ix i es transformat en un altre personatge del que no es diu d’on ve i sembla més un bandoler andalús, que no volien molestar al mercat espampol on en aquella època l’actor Kabir Bedi ja feia furor gràcies al seu Sandokan?

Capitanes intrépidos, de Rudyard Kipling.

Continuant amb la collita d’aquest estiu de llibres de segona mà al mercat de Llíria, ara toca aquesta novel·la de l’autor de El Llibre de la Jungla. Un bonic relat on ens mostra els canvis a personalitat d’un xiquet ric i mimat quan s’ha d’enfrontar a la realitat de la vida dels pescadors en alta mar. Potser, per la gent de la meua edat, és més coneguda la versió cinematogràfica de 1937 protagonitzada per Spencer Tracy, i això fa que et quedes una mica sorprès quan vas avançant amb la lectura. El fons de la novel·la si que es respectat per l’adaptació cinematogràfica, però el paper dels personatges està més canviat, potser per donar més protagonisme al personatge de Manuel, interpretat per Spencer Tracy, i donar al film un final més melodramàtic que el que té la novel·la, un final que agradara a l’època. i un guió que fera lluir més el paper que després donaria l’Òscar al gran Spencer Tracy.

Hemingway, d’Anthony Burgess.

Normalment les col·leccions aquestes de biografies o semblants no m’atrauen, però aquesta vegada, a la parada de llibres de segona mà del mercat de Llíria vaig trobar aquesta biografia de l’autor nord-americà escrita per l’escriptor anglès conegut per La taronja mecànica, i em vaig sentir atret.
La veritat és que poques coses noves ha afegit al que coneixia de la vida del controvertit autor americà que tantes opinions diferents geners (a mi m’agrada),tret d’alguna anècdota. Coincidisc al 90% amb els seu biògrafa dir que el cinema no ha fet cap favor a l’obra de l’escriptor, només a donar-li fama, ja que la majoria d’adaptacions cinematogràfiques de les novel·les i relats de Hemingway són molt dolentes i jo només salvaria, To have or have not de Howard Hawks i The old man and the sea de John Sturges. Vore a Gary Cooper i Ingrid Bergman dirigits pel pèsim Sam Wood a From whom the bell tolls només ho recomane una vegada i més si has llegit el llibre (no hi havia un altre director per aquesta pel·lícula?). Les altres adaptacions que he vist encara m’han decepcionat més.
Una de les anècdotes curioses és el que li va passar en una correguda de bous a Saragossa, quan molta gent comprà les entrades per la correguda només per poder després tenir un autògraf de l’escriptor. Malgrat que la seua novel·la més coneguda estava prohibida per la dictadura franquista, la gent havia sentit parlar d’ella i sabien de la seua oposició al regim de Franco, i evidentment, el volien veure. La seua popularitat tant dins com fora del país impedia a les autoritats el prohibir-li l’entrada al país i havien d’aguantar-se. Ara, també utilitzaren el seu discutit gust pels toros per fer-se propaganda.

Sempre han parlat per nosaltres, de Najat El Hachmi.

“Estava preparada per al racisme pur i dur, el de ves-te’n al teu país, el que considera el masclista és el moro i aquí ja fa temps que no ho som, que en diguessin que estic condemnada a la submissió al mascle per la via del racisme, que em tanquessin en l’essencialisme ranci del tòpic “dona musulmana”, però no estava preparada per descobrir que des de l’esquerra em tornarien a tancar dins del mateix reducte,que fossin partits suposadament feministes, laïcistes i universalistes els que, per un grapat de vots, per ingenuïtat o cinisme, m’acabarien dient que la religió de la qual vaig escapar és fantàstica i meravellosa, que portar mocador és modern i subversiu i no sé quantes coses més.
Sembla que els drets de les dones com nosaltres han passat a un segon pla.Les que hem pagat un preu altíssim per encarar-nos amb l’islam ja no comptem si no sortim a defensar-lo.”

Crec que poc es pot afegir més a les paraules de l’escriptora catalana nascuda al Marroc en aquest toc d’atenció davant la reculada que sembla que estem vivint en la defensa dels drets de les dones de famílies de religió musulmana (com ell diu la religió es professa, no sé és), amb la cooperació de certa esquerra “progre”, ja que de la dreta no cal esperar res de bo en aquest tema. Es pregunta de que ha valgut tota la seua lluita anterior i la de les seues mestres i professores “blanques”, i de com haguera reaccionat ella si haguera estat adolescent en aquest època i no als anys 90. El mocador és una excusa per parlar d’uns problemes que semblen tornar, del quals aquesta innocent peça de vestir és només la punta del iceberg.

El cartero de Neruda, d’Antonio Skármeta.

És curiosa la història d’aquest relat curt, ja que sembla que va canviar de títol degut a l’èxit de la seua segona versió cinematogràfica. Es va publicar com Ardiente paciencia, per ara el títol és més proper a la pel·lícula protagontizada per Massimo Troisi, Philippe Noiret i Maria Grazia Cucinotta. També és curiós que el mateix autor del relat ja l’havia adaptat al cinema en 1983 amb el títol original.
Com havia vist la pel·lícula més famosa, quan vaig vore el llibre a la parada de llibres de segona mà del mercat el vaig comprar, i conforme vas llegint ja observes les diferències amb la seua adaptació cinematogràfica més famosa en la que es canvia el temps i el lloc dels fets, però sense perdre l’essència del relat.
Una de les escenes que més recorde és quan la mare està preocupada perquè el carter li diu metàfores a la filla que la posen a cent. A la pel·lícula sembla que la mare no sap que és, però a la novel·la no, i de sobte aquesta en solta unes quantes seguides per amenaçar al poeta, que a més no té la mateixa ideologia que la senyora mare vídua. Molts fragments del relat semblen això una successió de metàfores per intentar apropar la poesia del poeta xilè a la prosa que vol utilitzar el seu paisà.
!Ahora tu sonrisa es un mariposa, pero mañana tus tetas van a ser dos palomas que quieren ser arrulladas, tus pezones van a ser dos jugosas frambuesas, tu lengua va ser la tibia alfombra de los dioses, tu culo va a ser el velamen de u navio, y la cosa que te humea entre las piernas va a ser azabache donde se forja el erguido metal de la raza! Buenas noches!

Sólo te ahorcan una vez, de Dashiell Hammet.

El retorn al mercat del dijous a Llíria d’una parada de llibres de segona mà o d’intercanvi (crec que és nebot del que venia abans quan érem xicotets) m’ha fet tornar a retrobar-me amb la novel·la negra. Aquesta vegada amb un recull d’històries publicades per Dasheill Hammet en diferents revistes de l’època. Algunes ja tenen com a protagonistes a alguns dels personatges que es faran famosos a les seues novel·les i al cinema negre americà d’aquells anys i posteriors: Sam Spade, l’agent de la Continental,….Res a desmerèixer a les novel·les: intriga, violència i humor els trobaràs a totes elles: “El client de Sam Spade són ciutadans honrats i temerosos de Déu”.

Per cert, si estigueren en un país normal, tots aquests llibres estarien editats en la nostra llengua, i no en la de l’invasor.