Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Veus, la mar; de Víctor Labrado.

L’estiu passat varen passar uns dies a Santa Pola amb l’excusa de poder anar un dia a l’illa de Tabarca. Ara acabe de llegir aquest llibre de l’autor de La mestra, on dóna veu a alguns del pocs “llops de mar valencians” que queden amb vida, i no puc deixar de comparar el que ells descriuen amb el que es veu ara, sobretot quan tornàvem cap a casa per l’AP7 que passa per l’Alacantí i les dues Marines. Com diuen al llibre, el peix es pot amagar del seu enemic natural o del pescador que el vol matar, però de la merda no, aquesta entra en tots els racons i mata al peix i a tot el que troba, la merda que prové de la terra i de la salvatjada urbanística que ha patit aquesta costa les darreres dècades. Perquè un vaixell o avió enfonsat, o una bomba per explotar, no és res comparat amb el que es tira a la mar actualment.
Per contar tot açò i més coses, l’autor dona veu a mariners i pescadors de la zona, que relaten les seues experiències des del temps de la República, passant per la guerra civil, la II Guerra Mundial, la postguerra i el contraban, la guerra d’Algèria i els problemes posteriors per poder pescar en aquesta zona, fins als temps actuals, recuperant un lèxic que sembla que s’està perdent en aquests temps moderns.

Aras en flor, iniciatives per fomentar el turisme rural.

Durant aquest mes està al poble d’Ares dels Oms (Aras de los Olmos, la Serrania) l’exposició Aras en flor. No arriba a ser ni de lluny el Temps de flors de Girona, però és un bona iniciativa per a fomentar el turisme als pobles d’interior i que la gent els visite i els conega. Enguany he vist algunes de les ornamentacions basades un poc amb la astronomia, i que gràcies a l’observatori de l’UV, aquest petit pobles és una mica més conegut.
Paradoxalment, sembla que alguns no es varen assabentar que ahir era festa, i els restaurants del poble estaven tancats, i varem haver de baixar fins a Toixa a dinar.

Els aventurers de l’Àrtic.

Sís històries conformen aquesta selecció de relats breus de l’autor nord-americà, sis relats en els que l’home s’enfronta a la natura en unes condicions climàtiques extremes, amb diferents resultats i diferents maneres d’encarar el perill d’una mort possible o gairebé segura.

Aquesta era la literatura juvenil de la meua època. Sembla que els temps han canviat prou des d’aleshores.

Noches Blancas, de Fiodor Dostoievski.

Relat curt on un home s’ha d’enfrontar al que modernament diríem “Només vull ser amic teu”, i s’accepta la situació malgrat que et mors de ganes de dir el que veritablement sents o vols. Tota l’acció es desenvolupa un unes nits d’estiu a Sant Petersburg, on per aquells dies hi ha moltes més hores de llum que de nit, d’ací el títol d’aquest relat curt.
Completa el llibre el relat curs “Un episodio vergonzoso” on es poden vore els efectes de l’alcohol i de la pretesa superioritat moral del protagonista sobre els seus subalterns. Hi ha un personatge, que no ix molt, però m’ha recordat al pare dels Karamazov.

¿Arde París?, de Lapierre-Collins. On són els republicans?

Només en un pàgina de les més de 500 que té aquest llibre es parla de soldats espanyols, evidentment republicans, que combaten amb els aliats a l’alliberament de París en agost de 1944. Unes persones es dirigeixen a ells en anglès i en francès i no els entenen, és quan els autors diuen que són soldats espanyols voluntaris. Pot ser que siga per culpa de la traducció que tinc al castellà de 1967? o ja era així a l’original de 1964.La veritat és que m’ha decepcionat la lectura d’aquest llibre que cercava des de que era adolescent i vaig vore la pel·lícula del mateix títol. No parla d’Amado Granell quan tots sabem quin paper va fer aquest valencià de Borriana en l’alliberament de la capital francesa. Tret de les explicacions sobre els posicionaments de les diferents faccions enfrontades en aquell moment històric, potser el llibre abusa massa de les situacions personals de molta gent, i crec que això fa perdre un poc el ritme de lectura.
Respecte a l’oblit del paper dels republicans espanyols i en particular del tinent Granell pot ser tinga una explicació. Potser que per pressions franquistes de tapar el fets o ganes del general de Gaulle de donar més renom a l’actuació francesa en els fets, durant molts anys es va pensar que el que eixia a la foto del diari Liberation era el coronel Raymond Dronne, però aquest va desmentir totes aquestes manipulacions en un article a la premsa en 1964, explicant que Amado Granell va ser el primer a arribar a París, i com la novel·la va ser editada en 1964 no varen tenir temps de corregir aquest fet, que no sé si s’ha corregit en posteriors edicions.

El secreto de Wilhelm Storitz, de Jules Verne. Del còmic de Bruguera a la novel·la.

Quan era un xiquet i feia la primària m’encantava llegir les col·leccions de còmics Historias ilustradas de Julio Verne que editava la desapareguda editorial Bruguera. Al volum cinc d’aquesta col·lecció, una de les dotze històries que hi havia era aquesta obra editada pòstumament pel seu editor i el seu fill. Enguany, a la fira d’intercanvi de llibres que fem tots els anys a l’institut he trobar la novel·la i ja l’he llegida amb una certa sorpresa: les històries narrades no són exactament les mateixes. Sembla ser que Verne després de llegir L’home invisible de Wells, va voler tractar el mateix tema de la invisibilitat, però donant-li uns tocs més romàntics. Va anar pensant i desenvolupant un trama que no va poder editar abans de la seua mort. Aquesta narració la varen editar pòstumament el seu editor amb uns “retocs” fets pel seu fill, com per exemple el canvi d’època de la narració i algunes coses més que fan que la novel·la no siga, en la meua opinió, el que Verne volia. Cap als anys 80 del segle passat la Societé Jules Verne edita els manuscrit original trobat al 1977, que està ambientat al segle XIX i té prou diferències respecte al publicat a inicis del segle XX,i amb un final diferent i més obert.
Com haureu pogut deduir, el còmic de l’editorial Bruguera editat en 1979 està basat en l’edició de Hetzel, l’editor de les obres de Verne, i el seu fill, i la versió que vaig trobar a la fira d’intercanvi és l’original que es va publicar en 1985. Poc podien fer els treballadors de l’editorial catalana si no coneixien res sobre la manipulació de la trama feta pel fill de l’autor de Nantes!

A la fotografia podeu observar les dues portades, la del còmic i la de la novel·la. Només fixant-se amb la vestimenta dels personatges ja es veu que estan ambientades en segles diferents.
I per cert, pel meu gust, açò si que és literatura juvenil, i no algunes coses que fan llegir als alumnes al centres educatius.

L’educació és política, de Jaume Carbonell Sebarroja.

A les passades Jornades educatives de La Pobla de Vallbona varem tenir el plaer d’escoltar al pedagog i periodista Jaume Carbonell presentant el llibre L’educació és política. En ella vaig adonar-me’n que hi ha més gent que com jo pensa que en política no es pot ser neutral, i que quan algú insisteix en dir-ho, un de dues, o és de dretes (molt de dretes) o és massa bona persona i es creu això de l’equidistància que jo no sé com funciona. La política que no fem nosaltres la faran contra nosaltres, va dir Joan Fuster, i Plató va dir que era massa important per a deixar-la només en mans dels polítics. Tots hem de participar en ella si no volem tornar a viure sota una dictadura o sistema semblant.
L’autor ens va contar que va començar a rumiar el tema del llibre després dels atemptats de l’estiu del 2017 a Barcelona i del referèndum per la independència de l’octubre del mateix any. Els nens no són neutrals ni tan rucs com alguns voldrien que foren, veuen el que passa, tenen dubtes i pregunten. I on pregunten? a casa, i si no hi ha respost o no és convivent, a qui recorren? a l’escola, evidentment. Com tractar aquests temes polítics o altres més que poden sorgir? la solució fàcil, no parlar. Però així quina educació estem donant? la mateixa que el franquisme i el “no se meta en política” (que ja li la farem nosaltres per beneficiar-nos nosaltres). S’han d’explicar les coses, intentant ser el més objectiu possible, i que els alumnes traguen les seus pròpies opinions després de raonar i meditar les diverses situacions que es poden donar, malgrat que per molts això ja és adoctrinar (potser perquè a ells si que els han adoctrinat d’alguna manera’).
El llibre tracta de com tractar aquestes situacions a l’escola i ho fa en dues parts diferenciades, una part més teòrica i una més pràctica amb exemples com el referèndum per la independència, els atemptats a les Rambles d’agost de 2017, el medi ambient (cas prestige) o les guerres del segle XX i XXI
“Educar és ensenyar a pensar políticament i sense partidismes”, Jordi Mir Garcia (al pròleg).

Ho sent, no he pogut evitar penjar aquesta foto amb l’inici del llibre: Contra el mite de la neutralitat.

Publicat dins de educació | Deixa un comentari