Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Stanley Donen, un petit homenatge.

Des d’un asteroide prop de Saturn, concretament el 3, va venir a la terra un Petit Príncep. Aquest jovenet va arribar a Nova York on tres mariners (un es semblava a Sinatra) li feren de guia per la ciutat fent-li passar un dia inoblidable On the Town. Interessat per les costums d’aquest planeta es va traslladar a Los Angeles, on va poder cantar i balla sota la pluja, fer riure a la gent i saludar el dia amb un Good Morning, després d’haver rebut unes ones classes de dicció amb el mètode “Moses supposses” i de ball amb Cyd Charisse.
Una vegada conegut el món del cinema i la farandula del “Make ‘em laugh”, deixat anat per la seua curiositat recorregué l’interior del país, on va conèixer set germans llenyataires que li varen parlar de la cultura clàssica antiga. Sempre recordarà d’aquesta època, el conte dels antics romans raptant a les sabines, o els balls frenètics mentre muntaven un paller per un veí.
Amb la intenció de conèixer més llocs i costums d’aquest planeta, el Petit Príncep va retornar a Nova York, per poder embarcar-se cap a Europa. Com no tenia pressa a aprendre a a jugar a un estrany esport anomenat beisbol es va fer aficionat els Ianquis de Nova York, en aquella època liderats per un jugador semblant a l’actor Tab Hunter.
Abans d’embarcar va comprar un pijama a la botiga d’una tal Doris Day, on va conèixer a un mestre de ball anomenat Bob, que més tard retrobaria disfressat de serp en un desert africà. Embarca cap a Londres, un viatge per mar llarg, on fa amistat amb un joveneta de funny face (expressió de moda en aquella època) que volia ser mòdel i a una parella diplomàtica prou indiscreta.
A Londres coneix a un professor d’Oxford experts en arabesc orientals, i és la dona d’aquest, una italiana molt sensual de nom Sofia, la que li anima a creuar el canal i viure l’ambient més mediterrani del continent.El Petit Príncep es deixa convèncer amb facilitat, i retrobant-se amb la joveneta model del vaixell de Nova York recorre França fent autoestop: dos a la carretera que parlen i parlen, no com les parelles casades que es troben als diferents bars on paren a dinar. Finalment decideixen acabar els seu viatge a la capital, París.
Arriben a París, però allà els fan passar per l’ambaixada americana per un problema de papers. Un tal senyor Bartholomew els intenta enganyar per apoderar-se d’un segells de molt de valor. Sort que en aquell moment apareix el seu antic company de travessia, el diplomàtic indiscret, que els ajuda a sortir de l’embolic.
Passats un dies a la capital francesa, fent el normal de tots els turistes i després d’un petit romanç amb la model navegant pel Sena a la llum de lluna, el Petit Príncep vola cap Rio de Janeiro on un tal Caine el torna a posar em embolics de faldes. Però adonant-se que els dies que tenia per passar a la terra s’estan acabant, torna cap al vell continent, on u aviador francès el porta a un desert del nord d’Africà. És allà on es retroba amb el sue antic mestre Bob, disfressat de serp, i amb l’ajuda de l’astronauta Kirk, poden trobar una manera de retornar al seu asteroide prop dels anells de Saturn.
El Petit Príncep, una vegada al seu asteroide, fa balanç de totes les experiències viscudes i recorda a tota la gent coneguda al planeta Terra: Frank, Gene, Donald, Doris, Audrey, Cary, Bob, Saint-Exupéry, Bob, Ingrid, Kirk, Tab, Howard i els seus germans, Cyd, Debbie, i molts més. Aleshores decideix, que quan ja siga gran i estudie prou, retornarà a la Terra, i es farà director de cinema, per poder contar totes aquestes aventures. Ara sí, es canviarà el nom i es farà dir Stanley.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Els aprenents de traïdor, d’Ivan Carbonell.

Fa poc em va arribar a les mans aquesta novel·la d’Ivan Carbonell. Ja he llegit alguna de les seus novel·les, les primeres dirigides als public juvenil i les últimes, ja adreçades a un públic més adult. Aquesta sembla ser la primera on ja no es dirigeix al públic juvenil, i això es nota en la temàtica i en la seua estructura narrativa: ns lladres de llibres, que es van traint uns als altres intentant apoderar-se d’un llibre robat a La Seu d’Urgell, al llarg d’una sèrie de capítols desordenats cronològicament i ambientat a diferents ciutats: Valladolid, Edimburg, Londres, Barcelona i, com no, València.
Ara no puc ser neutral, ja que tret de la capital castellana, he estat a totes les altres ciutats. He caminat per alguns dels llocs on es desenvolupen els fets i això fa que t’enganxes a la narració i no pugues ser molt neutral a l’hora de valorar-la, a mi m’ha agradat molt. Però clar, ningú pot ser neutral en tot, perquè qui pot ser neutral en un duel Celtic-Rangers? hi hi hi hi….Jo evidentment, Celtic. O quan et trobes una escena semblant a una de la gran pel·lícula The Big Sleep? O quan trobes referències als autors que has llegit de jove, com Conan Doyle? Res, que si voleu llegir-la, crec que no vos defraudarà gens.

Al final els aprenents no són tan aprenents, i el mestre tan mestre com sembla. Com la vida real on tot aprenen de tots.

El mesurament del món, de Daniel Kehlmann.

Després d’haver vist la pel·lícula “Mesurant el món” vaig descobrir que estava basada en la novel·la que acabe de llegir. Aquesta història és una ficció (o no?) sobre la vida del matemàtic Carl F. Gauss i el geògraf Alexander Von Humboldt. Una espècie de vides paral·leles que s’encreuaran a Berlín a la vellesa dels dos protagonistes.Potser això és una metàfora de la geometria no euclídia que va a començar a intuir Gauss? Geometries on les rectes paral·leles es “tallen”.
Al principi m’estava decepcionant un poc la seua lectura, però conforme anaven passant capítols, la cosa ha millorat i a valgut la pena llegir-la, sobretot per assabentar-se de parts que no ixen a la pel·lícula i evidenciar algun canvi a l’argument, necessaris per no fer llarg i pesat el llenguatge cinematogràfic.
La pel·lícula també és molt recomanable. Però com he dit abans, no es pot comparar amb el llibre, són llenguatges diferents que no han de treure mèrit ni a un ni a l’altre.

Alexander Von Humboldt i els Borbons (El mesurament del món)

A la seua novel·la,portada al cinema, l’escriptor alemany Daniel Kehlmann ens descriu la trobada del geògraf prussià amb el ministre de la cort de Carles VI, Mariano Luís de Urquijo, que semblava l’home més poderós de la cort en aquells dies. La seua intenció era obtenir el permís per poder anar a les colònies americanes a explorar-les. Humboldt (o Kehlmann, ací tenia el dubte) atribueix el poder d’aquest senyor, al fet de ser l’amant de la reina, ja que sembla que el rei no feia prou bé la seua feina d’espòs. Més endavant descriu quin preu paga el baró per obtenir el permís, i aquest és un recepta afrodisíaca per a que el ministre tinguera més potència sexual per complaure a la reina Maria Luisa, ja que el intuïa que quan aquesta es cansés d’ell, s’acabaria la seua feina de ministre i adéu a totes les reformes que tenia pensades per a modernitzar el país.
Em va picar la curiositat, i vaig buscar qui era aquest Urquijo i em trobe, que efectivament va durar poc com a Secretari d’Estat (sembla que per incompatibilitat amb la situació política del moment i sobretot per les relacions amb la veïna França),però li varen deixar ben clar que no havia de tenir cap contacte ni amb el rei ni amb la reina. Potser aquestes mesures ens indiquen que Humboldt (o Kehlmann) no anaven tan errats.

Sé que hi ha una història de les perversions d’aquesta dinastia (Los Borbones en pelotas). Potser en aquest llibre parlen d’aquest fet.

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

“Pijos urbanites” al Camp de Túria.

Els darrer anys els pobles del Camp de Túria han augmentat molt la població, però sembla ser que per culpa d’uns quant d’aquests, els pobles han de deixar de ser-ho, han de deixar de fer les coses que feien abans i que no molestaven a ningú. Aquest problema ja fa temps que passa a molts pobles rurals del Principat, han eixit a la premsa i han provocat debats. Sembla ser que a alguns turistes els molesta els esquellots de les vaques quan pasten pel camp, l’olor de les granges o quan un pagès fema el seu camp, i altres coses semblant.
Al Camp de Túria, els darrers anys ja han començat les queixes: que si van a sulfatar massa aviat el taronjar i no em deixen dormir, que si els pollastres canten, …… Sembla ser que als “pijos urbanites” els molesten aquestes coses, però no els molesten les motos a escapament lliure, els petards dels fallers desbocats, la música estrident d’alguns saraus (fallers o no),….I fins i tot arriben a posar denúncies al Síndic de greuges que després pressiona als ajuntament per atendre les queixes del denunciant, però mai intenta esbrinar que passa en realitat.
Doncs amb aquest panorama, avui ens hem trobat una alegria, i és que sembla que alguna gent està reaccionant i comença a queixar-se d’aquest menyspreu cap a la vida als pobles, ja que hem trobat aquest cartell tan divertit a l’explanada del CIJ de Riba-roja de Túria:

Supose que em faré uns quants enemics més amb aquest article, però ja passe de ser políticament correcte.

La premsa arriba amb retard al Camp de Túria.

Primer varen perdre l’Avui, després El Punt setmanal. Després va venir el Ara, però l’alegria va durar poc, ja que poc després passà d’arribar tots els dies, a arribar només el cap de setmana. No podem estar contents amb aquesta misèria que ens deixen llegir en la nostra llengua.A més, moltes vegades arriba amb un dia o dos de retard, i al final penses un poc i no trobes explicacions, aleshores malpenses.
Els diaris de Madrid arriben tots els dies puntualment (potser l’AVE és més puntual que l’Euromed?), però els de Barcelona sembla ser que no. Però ací està el dubte: com és que els pamflets esportius de Barcelona no pateixen aquests retards? si a més un d’ells és editat pel mateix grup que La Vanguardia (que també pateix aquests retards). Fa temps un quiosquer de Riba-roja em va dir que la distribuïdora es va excusar en que ells no poden esperar a fer el repartiment de tots els diaris si els de Barcelona arriben tard. Jo ja no sé a qui creure, però em sembla vore males intencions, ja que solen arribar tard, quan passa alguna cosa important al nord del Sénia o relacionada amb el que passa allà.
Potser sóc molt malpensat? a més,tret de la revista El temps, i alguna excepció més, és del poc que podem llegir en la nostra llengua a la comarca.

Els olors en la literatura, a cura de Vicenç Pagès Jordà.

Fa molts anys, quan fèiem el BUP, recorde que un professor de filosofia ens va parlar de recordar olors, que ell en aquell moment recordava l’olor a l’entrada de metro (seria el de Barcelona, a València encara no hi havia). Molts s’ho prengueren en broma. Potser alguns alumnes si que s’ho prengueren seriosament. Després de classe vaig notar que si que recordava olors, i que no era tan difícil com alguns pensen. Ara, normalment ho associem a les males olors, i oblidem les bones.
En aquesta petit recull, l’escriptor empordanès ens delecta amb les bones olors que a ell li han fet recordar els seus escriptors de capçalera. Potser nosaltres faríem altres seleccions, però ell ja ha avisat que és una tria personal.
Vos deixe amb un olor molt intens:
“Fineta venia d’ensumar el jaç d’aquell mascle poderós; portava els narius plens de sentors d’home.”
Josafat, de Prudenci Bertrana.
I jo,modestament, comence:
“No podia faltar el vi damunt la taula…….. (d’un altre Vicent)

El militarismo mejicano, de Vicent Blasco Ibáñez.

Aquest és un dels llibres que em vaig trobar en un parada de llibres de segona mà a les darreres festes de Reis del meu poble. Em va atreure llegir alguna cosa del Blasco periodista, i aquest és un recull d’articles que va publicar en 1920 a la premsa nord-americana sobre la revolució a Mèxic. Ell va a Mèxic a preparar un propera novel·la sobre aquest país, però es troba amb un ambient previ a una revolta que es produirà una vegada ell ha abandonat el país.
Intentant seguint el seu idearia republicà, en aquesta articles no es salva ningú. Critica a tothom, en la seua opinió els dos (o a vegades tres) bàndols que han participat, i encara hi participen, a la revolució són uns militaristes que no portaran la llibertat ni la democràcia al país. Dels dirigents famosos d’aquesta, l’únic que no rep moltes crítiques és Emiliano Zapata, la resta rep bastonades per tots els costats. A vegades es noten certs tics racistes cap a la població original del país, i sobretot als mestissos, als quals atribueix la major part dels problemes actuals del país. Es considera un amant d’un país i creu que la gent, el poble, pot tirar endavant aquest, una vegada es lliure del poder d’aquests militars creats per la revolució.
Alguns extractes:
“Resulta natural en todos los paises de la tierra que una parte de la opinión se indigne contra un visitante que ha visto los defectos nacionales y los dice públicamente, Cuando mayor es la verdad, más doloroso resulta el choque y más ruidoso el clamoreo.”
“Su actuación no fue brillante. Ni siquiera llegó a general, que es a lo que llega cualquiera en Méjico”
“Hay que saber lo que son las generales mejicanos creados por las revoluciones: muchachos agresivos y medio locos que la guerra civil hizo personajes, y para ir de la sala al comedor de su vivienda creen necesario ceñirse antes una canana cargada y una pistola-ametralladora.”
“Lo malo es que don Venustiano ha hecho escuela. Todos los que le sucedan están enterados de que hay que “Cultivar el incidente”. Conviene tener de vez en cuando un conflicto con los Estados Unidos, y prolongarlo todo lo que sea possible para darse aire de salvador de la patria.”
Per cert en aquella època la premsa mexicana no tenia res a envejar en manipulació a l’actual premsa madrilenya.