Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Ombres entre tenebres, de Manuel Valdeperes

Diuen que aquest és el primer relat que es va publicar sobre l’exili republicà al 1939. Potser tenen raó, però això no crec que siga el més important, el que cal destacar és la cruesa del relat. Potser els protagonistes són ficticis, però els fets són els que varen passar. La narració té dues parts ben diferenciades, una primera on ens descriu els camins cap a la frontera, on es veuen les dificultats per arribar i l’acarnissament que l’aviació feixista va practicar contra la gent que fugia. La segona part ja són els fets en alguns dels camps de concentració a l’altra banda del Pirineu, on es veu clar la poca humanitat que varen tenir les autoritats franceses en aquest tema dels refugiats. Quasi vuitanta anys després sembla que la lliçó no l’hem aprés, tant en el tema de com tractar als refugiats d’una guerra com en saber distingir el que és just del que és legal:
“-De la submissió pel terror, en diuen legalisme -afegeix Ginés-. I no ho dubteu: nosaltres serem víctimes d’un excés de legalisme, sense que ningú gosi protestar. Ja heu vist el que ens han contestat les organitzacions professionals a les quals hem demanat ajuda: “És la llei” Com si llei volgués dir justícia!”

Ara, segons la biografia de l’autor que consta al llibre, potser ell tampoc va aprendre molt de la seua experiència, ja que va col·laborar amb la dictadura de Trujillo a la República Dominicana.

El dolor de la bellesa, de Roger Mas.

“Entonces, si no haces canciones de amor y no te metes con las fuerzas de ocupación, ¿tu, que coño cantas?”

Un guàrdia civil al cantautor Roger Mas.

Aquesta i moltes altres coses són les que ens conta el cantautor solsoní en aquest llibre que va escriure l’any passat. Tot en capítols seguint un ordre alfabètic, on a més estan les lletres d’aquestes cançons inclassificables per a aquest membre de la Benemèrita. I és que ell és així, fa el que vol i ho fa bé. Des de que el vaig descobrir a Girona al curs 97-98 gràcies a un amic comú (que per cert, surt al llibre) l’he continuat seguint, i l’he pogut conèixer personalment en alguna de les meues visites a la capital del Solsonès, i sempre ha intentat fer coses noves, no encasellar-se. Et poden agradar més o menys, però no crec que ningú puga discutir la seua qualitat.
Per cert, enguany ha tret nou disc: Parnàs.

La noche en que los Beatles llegaron a Barcelona, d’Alfons Cervera.

No vos deixeu enganyar per títol, no és cap lectura nostàlgica d’aquells temps. La nova novel·la d’Alfons Cervera és una dura crònica de la repressió franquista i més concretament del que passava a la comissaria de Via Laietana (avui només oficines, com diu al relat. Una manera mes d’intentar esborrar la memòria).
El concert del Beatles és només l’excusa per iniciar un viatge cap a l’infern de la dictadura de dos joves d’un poble de la Serrania valenciana i per poder estructurar la narració en capítols, cadascun correspon a una cançó del repertori d’aquell mític concert a la Monumental. Ara no espereu un narració de fets lineal, aquests són narrats a través dels sentiments que provoquen en el narrador, dels seus records, que arriben com ells volen i quan ells volen.
La lectura té efectes col·laterals: tornar a escoltar Beatles i intentat esbrinar el nom del comissari que sí que va existir a la realitat i està prou investigat pel periodista Antoni Batista.
El llibre el va presentar fa unes setmanes el propi Alfons a la biblioteca del meu poble.

Federació de donants de sang de València: No heu entès res!

Fa uns dies vaig escriure un post queixant-me que la Federació de donants de sang de València només regalava motxilles en castellà. També els vaig enviar un mail demanant explicacions, i després d’uns quants malentesos (potser no entenen el valencià?) em contestaren que a vegades donen els regals només en valencià: sense comentaris.
Ara, amb els anàlisis de la darrera donació he rebut un sobre on hi havien tres regals, tots ells en valencià. Sembla que no han entès res. Jo no vull regals, només vull poder gaudir del meu dret a rebre les coses en la meua llengua. es pensen que així compraran el meu silenci?