Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

El tren i la torre, d’Alexandre Navarro.

“o que você não sabe nem sequer pressente
é que os desafinados também têm um coração”

Aquests versos de la cançó de João Gilberto és de les primeres coses que m’ha vingut al cap en anar llegint aquest poemari de l’escriptor i mestre de Nàquera, Alexandre Navarro, i molts vos preguntareu la raó. Doncs senzillament perquè els entenc i m’agraden, i crec que estan ben fets. Poetes com ell o com Joan Castellano i Enric Sanç em fan gaudir de la poesia, ja que com a inexpert que soc en aquest tema, a vegades em costa digerir alguns poemes que intente llegir i em quede amb una sensació d’impotència que em fa preguntar-em si soc un ignorant i no arribe a més amb la lectura de poemes. Gràcies Alexandre per reconciliar-me amb aquesta part de la literatura que he tingut abandonada durant períodes massa llargs. Com a mostra, un versets amb un estil marchià (hi hi, l’adjectiu és meu!):
“Si com aquell que afirmà tan segur
que sobre aquesta pedra
edificaré no sé quina cosa,
sobre aquesta la teua pedra
on seus avui a boqueta nit,
jo edificaré el meu amor,
pacient llosa i encesa mirada.”

El retorn de Voltaire, de Martí Domínguez.

He tardat a llegir alguna novel·la del periodista i columnista de la revista El temps, però ha valgut la pena. Una història diferent a això que el gran mercat de best-sellers anomena novel·la històrica. L’autor ens novel·la els darrers dies de la vida d’escriptor il·lustrat francès, i al mateix temps ens explica els problemes que va tenir amb el poder de l’època, tan civil com religiós, i les seues idees sobre la filosofia, la llengua francesa, el teatre, la política, la religió…. En diferents capítols van apareixent altres filòsofs o científics protagonistes del que ara anomenem període il·lustrat i veiem quina relació tenien amb el dramaturg,i de tots em quede amb l’anècdota de que a D’Alembert, els seus detractors el menyspreaven dient que era pitjor que filòsof, era geòmetra! No sabia que la geometria fora tan dolenta!
Vos deixe amb una frase de les darreres pàgines del llibre:
“Ara mateix acabe de llegir una carta on anima els filòsofs que il·luminen amb la raó fins els mussols, a pesar del seu odi innat per la llum.” Desgraciadament, actualment en ple segle XXI, encara queden molts mussols que no es deixen il·luminar per la raó!

Els ocells amics, de Josep Maria de Segarra.

Fa molts anys, vaig tenir un parell de còpies d’un llibre-CD que varen donar a la revista El temps titulat “Que diuen els ocells” inspirat en l’obra de Jacint Verdaguer. En aquest llibre es feia incís en el cant de diferents pardals que volen pel nostre país. Ara em sap un poc de greu haver-les regalades.Acabe de llegir un llibre de Josep Maria de Segarra, que també parla dels ocells però en aquest cas fent una defensa de la seua utilitat per a les persones que treballen al camp i per la conservació del boscos i altres ecosistemes; ara diríem un conte ecologista o verd. Els ocells amb la seua gana es mengen insectes i altres animalets que perjudiquen a les collites o la integritat dels boscos, com fa per exemple el cucut amb la processionària. I així van passant al llarg de la narració ocells, com l’oreneta (xirivita al meu poble), el falciot, la puput, el cucut, el picot (o preferiu pica-soques? o pica-pins?), el raspinell, el rossinyol, l’ull-de-bou, la cuereta, la mallerenga, l’òliba, el mussol i el gamarús, que segons l’autor tots són molt útils per la pagès i l’equilibre ecològic (no sé quines paraules utilitzaria l’autor per referir-se a aquest concepte modern).
Bàsicament hi estic d’acord, però potser l’autor oblidava que a d’alguns d’ells també els agrada picar la fruita, o menjar-se les llavors, o potser no recordava haver vist mai espantaocells? Una visió massa romàntica del món dels ocells.

Dune, de Frank Herbert.

Fa molts anys que anava darrere d’aquest llibre, més concretament des de que vaig veure la pel·lícula de David Lynch. Ara l’he trobat en un mercat d’intercanvi i l’he pogut llegir. Però la pregunta que em faig és: “és una novel·la de ciència ficció a l’estil més tradicional del terme?”. Per mi només té de ciència ficció l’ambientació en un imperi galàctic en el futur amb un sistema polític feudal on els feus són planetes sencers. És una història on es plantegen molts problemes que encara tenim actualment a la nostra societat: ecologia, religió, pacifisme, ….i crec que al estar escrita als anys seixanta abunda una gran proliferació de l’ús de drogues degut a que en aquella època ja començaven a fer-se perillosament populars.
No sé si l’autor en prenia o no, però sí puc dir que va tenir una gran imaginació per crear tots aquests mons que descriu a la novel·la, cosa que t’obliga a consultar el petit diccionari que hi ha al final del llibre. En aquest diccionari, que jo vaig mirar al final de la narració, descriu coses que no recorde haver vist al llarg d’ella, potser perquè ja pensava utilitzar-les en les seqüeles que va fer posteriorment?