Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

De Berdica a Navayork, de Bernat Capó.

Aquest petit llibre és un exemple de micro-història local o de periodisme local, com vulgueu dir-ho, que amb moltes altres més complementen la nostra història oficial. En aquest cas és la història d’un personatge prou conegut al seu poble, que emigra cap al Estats Units a principis de segle XX, com varem d’haver de fer molts valencians per poder viure i guanyar-se el pa lluny del caciquisme espanyol d’aquella època. El protagonista és un esperit lliure i bohemi que no pot parar quiet al seu petit poble i ha de cercar nous horitzons a l’altra banda de l’Atlàntic. Una vida plena de sucoses anècdotes, de les quals destaque el descobriment de la llengua castellana ben lluny d’Espanya. Preocupat per aprendre la llengua anglesa i per culpa d’un incident bèl·lic amb un submarí alemany, el nostre protagonista, acaba a la recentment independent illa de Cuba, on no parlen ni català, ni anglès, i sí que xerren un espanyol un poc estrany per al nouvingut:
“Del castellà havia sentit una mitja dotzena de paraules més o menys, i aquestes, eixides dels llavis dels meus pares més com a divertiment que com a ensenyament. D’altra banda, a Cuba, i en aquell temps -no sé si ara continua igual- parlaven un castellà que riu-te’n dels andalusos. Allà igual tallaven les paraules que les allargaven extraordinàriament. En conseqüència, i no sabent el temps que havíem de quedar-mos a l’illa, em vaig afanyar a aprendre alguna cosa que més tard i durant la meua estada prolongada a Florida vaig anar perfeccionant fins al límit actual. A conseqüència de tot això estava convençut que mai aprendria una sola paraula d’anglès, i ja ho veus, t’ho dic sincerament, va ser més fàcil dominar la parla americana que l’idioma patri.”
Bé, ja se sap, el castellà va eixir a València de manera espontània, sense cap imposició, he he he

Las tres erres, de Mark Twain.

Al mercat de segona mà o d’intercanvi et trobes petites sorpreses com aquesta recopilació dels pensaments de l’escriptor americà, Mark Twain, ja als darrers anys de la seua vida. Recopilats per Maxwell Geismar i repartits en tres part de nom raça, religió i revolució (d’ací el nom de les tres erres) i una quarta part més variada, l’autor analitza i dóna la seua opinió sobre els temes de moda a la seua època: la recent guerra Cuba, la guerra dels ianquis a Filipines contra els insurgents musulmans (inici de l’imperialisme americà que l’autor critica), la guerra del boers, la revolta boxes, el colonialisme al pacific, les massacres al Congo per part del rei Leopold, el tsarisme i la guerra contra el Japó, el missioners a la Xina, els aborígens australians i els kanacks de Nova Caledònia,….Tot açò narrat amb una ironia brutal i una crítica bestial als que diuen que ells són els civilitzats i els altres els salvatges.
Personalment la part que més m’ha agradat a estat la primera, la reservada a la raça. Potser la segona dedicada ala religió fluixeja més pel meu gust, però després es recupera a les dos darreres parts. M’han entrar ganes de rellegir Un Ianqui a la cort del rei Artur, he he.
Dos perles en versió original:
Our Country, right or wrong! An empty phrase, a silly phrase. It was shouted by every newspaper, it was thundered from the pulpit. …And every man who failed to shout it or who was silent, was proclaimed a traitor. To be a patriot, one had to say, and keep on saying, “Our Country, right or wrong,” and urge on the little war. Have you not perceived that this phrase is an insult to the nation?

The black savage whom the Boer has driven out was brimming over with good nature and comradeship and friendliness, and he was the cheeriest soul, and had the easiest life in the world: and it was always on tap and ready. He went naked; he was dirty; he housed himself like a cow; he was indolent; he worshipped a fetich; he was a savage, and all his customs were savage; but he had a sunny spirit, and at bottom a good disposition.

He was replaced by the Boer, a white savage, who is dirty; houses himself like a cow; is indolent; worships a fetich; is grim, serious, solemn, and is always diligently fitting himself for heaven, probably suspecting that they couldn’t stand him in the other place.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Bandes i bàndols. Les arrels de fenomen musical llirià, d’Elvira Asensi Silvestre.

Fa molts anys vaig escoltar que els negres del sud dels Estats Units varen començar a tocar jazz (l’evolució del seus blues o cants espirituals) gràcies a que varem poder agafar el instruments que les bandes militars dels dos exercits que lluitaren a la guerra civil americana havien anat abandonant. Instruments normalment de vent que després formaren part dels primers grups jazzístics a Nova Orleans i altres ciutats dels estats esclavistes del sud. Llegint aquest llibre que ha escrit Elvira Asensi a partir d’una tesi d’investigació, vaig recordar aquest fet que ens va contar fa anys el saxofonista Ramon Alsina (Selva Big Band), ja que sembla que les bandes militars de l’exercit d’ocupació francès i dels regiments que lluitaren a les guerres carlines varen influenciar i molt en la formació de les bandes civils valencianes al segle XIX.
Aquest reflexió i altres més sobre l’origen de les bandes de música al nostre país i en particular al nostre poble amb la seua dualitat (que sembla que ve de lluny, fins i tot abans de l’existència de les bandes) és el que ens explica l’autora en aquest llibre; i el que és més important, sense caure en la simple anècdota de a vore quina és millor o ha guanyat més, o del ranci patriotisme local del “almenys són de Llíria”.
Felicitar a l’autora per la valentia en escriure aquest llibre i pel tractament fet, malgrat que a vegades repeteix massa algunes coses a l’inici de cada capítol. Però supose que ho fa per recordar els fets tractats anteriorment i introduir el nou capítol d’una manera més clara,ja que no oblidem que el llibre ve d’una tesi doctoral.
I com a “unioner” (ací no puc ser parcial, he he), agrair-li el haver-me aclarit l’origen de la nostra banda.

Publicat dins de música | Deixa un comentari

La Concòrdia a Meravelles llirianes.

Quan al poble se’l deixa treballar i fer coses sense cap lligadura o entrebanc ixen coses tan meravelloses com el projecte “Meravelles llirianes”. Hui hem participat a un acte en suport de la candidatura de La Concòrdia, la zona de muntanya del nostre terme, on pots trobar un bon nombre de rutes i activitats per fer, ja siga a peu o en bicicleta, o pels més forts, corrent pels seus camins.
L’acte ha estat una petita excursió caminant fins al Puntat del Llop, d’on es té un bona vista del camp de Llíria i pobles dels voltant. En un dia clar es veu el mar i al ciutat de València. L’èxit de la convocatòria, ja que després ha pujat un grup de gent en un autobús que s’ha quedat sense places pel que m’han dit, ha fet que la visita a la vil·la ibera del Castellet de Bernabé s’hagi fet en dos torns. Al mateix temps s’han fet altres activitats com l’esmorzar al puntal preparats per la Societat de Caçadors de la Concòrdia, una exhibició de cant d’ocells per uns aficionats del poble i un micro-concert de tabalets i dolçaina per la colla La Pastrana de la Unió Musical. I és ací, on es veu que independentment del pensament polític de cadascú, a vegades es poden fer coses boniques per promocionar el teu poble, que potser donen més fruit que molts viatges de polítics a FITUR.
Ànim als organitzadors i a continuar amb les meravelles següents.

Colonialisme per nens (Cantamapes, Bottego-Mahamed)

“Imagina’t que trobes per terra un boli amb el nom “David” escrit. Si ets amable, busques David i li’l tornes. Si per contra vols quedar-te’l, què fas? Esborres el nom que hi ha escrit i hi escrius damunt el teu. Els exploradors com Bottego feien una cosa semblant amb els noms dels llocs. Així, acabades les seues exploracions, els italians podien mirar el mapa d’Etiòpia i dir: “Veus? Aquí hi ha molts noms italians, és just que a Etiòpia hi manen els italians I si els etíops ni hi estan d’acord, els farem la guerra””.

Algunes de les sorpreses amb que et trobes llegint aquesta llibre, una espècie de guia o atles subversiu dels llocs i curiositats del món adreçats a tots els públics.

Publicat dins de educació | Deixa un comentari

Per sempre, de Santiago Díaz Cano.

Compartisc l’opinió de Joan Daniel Bezsonoff, com pot ser aquest novel·lista tan desconegut amb la quantitat de fem que es publica per aquest món de Déu? Gràcies a ell el vaig descobrir a Memòries d’un porc, i ara també m’ha fet descobrir la seua segona novel·la, que potser no arriba al nivell de la primera, però que val la pena llegir per gaudir del seu humor negre. Només per les Instruccions d’ús ja la val pena obrir el llibre i llegir les primeres pàgines d’aquesta novel·la negra valenciana. I si voleu un crítica millor que la meua llegiu a Joan Daniel.
Benet torna a casa abans d’hora i es troba amb una situació desagradable, així comença la narració. Després al llarg dels capítols i els apèndixs, l’autor va narrant els fets i les sensacions que té el protagonista després de cometre un crim i com es planteja el seu futur. Al contrari de la gran novel·la de Dostoievski, no hi ha cap policia pel mig que tracte de cercar al culpable, i per tant, en la meua opinió, el final queda un poc obert a dues possibilitats. Cada lector tindrà la seua opinió, potser l’autor ens ho pot aclarir. I una altra diferència amb Crim i càstig és que la narració no és lineal en el temps. Als capítols narra els fets i als apèndixs les possibles raons d’aquests fets. Aquests es poden llegir a bé al final dels capítols, com he fet jo, o intercalats, com també està indicat a les instruccions d’ús. No crec que hi hagi molta diferència entre una manera i l’altra, gaudireu igual d’aquest relat breu de l’escriptor i professor de matemàtiques saforenc.

“Hom s’abstindrà d’administrar-lo a pacients amb demostrada al·lèrgia a la lectura i els seus derivats” (Contraindicacions)

“El pacto de no intervención. Pobre República.” Memòries del milicià i brigadista internacional, Josep Almudéver..

El passat més d’octubre el brigadista internacional Josep Almudéver va baixar de la tarima on estaven ell i tots els premiats amb els premis 9 d’Octubre de la Generalitat Valenciana. La raó és obvia, comença a sonar l’himne espanyol que ens han imposat, tant la monarquia com la dictadura feixista. Un acte de coherència que els que no ho acaben d’entendre, ho podran acabar d’entendre llegint les seues memòries o assistint a alguna de les conferències que aquest vell lluitador fa per la geografia valenciana. Potser els membres de protocol de la Generalitat haurien d’haver pensat abans de fer sonar aquesta musiqueta que li acabaven de donar un premi a una persona a la que aquests compassos no li porten bon records precisament, i potser, per una vegada, calia fer una excepció a la rígida norma protocol·lària, no?
Acabe de llegir les seues memòries que vaig comprar fa unes setmanes a Riba-roja de Túria, on cal destacar la quantitat d’anècdotes personals que hi ha. Anècdotes, però, que venen a confirmar el que molts historiadors estan explicant darrerament: el paper clau la intervenció alemanya i italiana en el desenvolupament de la guerra, la nefasta “no-intervenció” francesa o anglesa (i ell com a francès està molt dolgut per aquest fet), les intencions criminals del dictador, i col·laboradors, que ens ha tocat patir en aquest país ( o encara continuem patint?), la barbàrie anarquista de la FAI, que no ajuda gens a guanyar la guerra, el paper de certs militars “republicans” en acabar la guerra (darrer llibre de Paul Preston, La fi de la guerra civil), les presons i camps de presoners franquista i els treballadors forçats, el maquis, …….