Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Otro mundo, d’Alfons Cervera.

Otro mundo, d’Alfons Cervera.
El silenci, el silenci temorós dels perdedors és el gran protagonista d’aquesta darrera novel·la d’Alfons Cervera. L’autor va descobrint el passat del seu pare, aquest passat ocult per por, aquesta por que va patir aquest país, i encara patim des de 1939. Quantes persones han ocultat i ocultem testimonis del que va passar? En aquesta novel·la és el pare de l’autor, però hi ha moltes més persones a la mateixa situació, i moriran, i deixaran un secret que després serà més difícil d’esbrinar.
Al llarg d’una fictícia entrevista amb el seu pare, l’autor va esbrinant aquests secrets guardats i va reflexionant sobre diferents temes com el panorama actual, la literatura, la política, la infància, …. Un relat curt i agradable de llegir on el primer que pot sorprendre és la portada on sembla que apareix algun actor alemany de l’època expressionista alemany i, en realitat és un foto del pare de l’autor fent una obra de teatre. Un en secret més, com els que s’amaguen i es van resolent al llarg de la lectura.
El llibre el vaig aconseguir a la presentació que va fer l’Alfons a la biblioteca de Llíria el passat mes d’abril.
CAM04980

Perpinyà-Elna-Cotlliure, 28-7-2016

Perpinyà-Elna-Cotlliure. 28-7-2016
Després d’uns anys he tornat a visitar la capital del nord del meu país. Feia temps que no anava i volia tornar a veure el Palau dels reis de Mallorca i el Castellet, i perdre’m un poc pel centre de la ciutat. Sembla que Joan Daniel Bezsonoff té raó sobre el futur de la llengua, aquesta vegada no he escoltat ningú parlar català, tret d’una de les senyores que venien les entrades al Castellet. Potser és l’estiu i la ciutat és plena de francesos del nord que venen a passar uns dies, però la situació que he viscut no ajuda a ser optimista. Molta bandereta i alguna estelada, molta catalanitat de fireta, sobretot al rugbi, però res, la colonització francesa cada vegada és més potent en matèria lingüística sobretot. Almenys al cotxe podia escoltar ràdio Arrels.
Aquesta vegada he visitat la catedral de a ciutat, on està la tomba del rei Sanç de Mallorca. Iniciada pels reis de Mallorca, va ser acabada sobretot a partir del segle XV i la major part de les obres són barroques o més modernes. Al Castellet i al Palau cap novetat, continuen igual que la darrera vegada que vaig anar, i l’única novetat és que la botiga de l’USAP està ara vora riu, per si algun usapista es vol passar.
Una cosa que m’ha fet gràcia és que al passar per davant de la prefectura (crec que era aquest edifici) he vist quatre cartells cadascun amb una paraula: llibertat, fraternitat, igualtat i laïcitat (evidentment en francès), sembla que modernament han incorporat un terme nou a la triada de la revolució francesa. Ara, val per alguna cosa?
Vist el panorama vaig decidir marxar cap a la costa fent una aturada al Elna per visitar la catedral d’aquesta ciutat que va ser un dels bisbats catalans més importants de l’edat mitjana. Allà vaig dinar en un petit bar prop de l’església i després vaig anar a visitar-la. Val la pena caminar pel claustre d’aquesta antiga catedral i observa els capitells, la majoria estan un bon estat. Ací també m’atengueren en català l’entrada al claustre, però el que no costa trobar, tant ací com a Perpinyà són llibres en català que no siguen infantils, és clar. Sembla pitjor que a València: el català només val per llegir els nens i els escolars, on anirem a parar! Els adults hem de llegir obligatòriament en castellà o francès!
Aquesta ciutat va ser totalment destruïda per l’exercit francès de Felip l’Ardit en 1285. És un exemple de les barbaritats que els francesos han fet per allà i encara continuen fent de manera més sibil·lina. Parlem de que els catalans i els espanyols no recorden la història, però els catalans i francesos tampoc la recorden molt.
Com sempre, malgrat que trigue més, m’agrada tornar per la carretera de la costa, entre les vinyes verdes vora el mar que va dir fa molt de temps un poeta. Ara sembla que ha hagut un incendi els darrers anys i el paisatge ja no és tan verd. Vaig parar a Cotlliure per nadar un poc a la mar, sota la torre del rellotge i comprar unes cerveses Cap d’ona i Canigó. Es nota molt la temporada turística en aquesta ciutat, es plena de gent i cotxes.
A la tornada vaig parar al coll de Belitres on han construït un memorial de l’exili. Ara, s’han oblidat de treure la vergonya de monòlit que van posar els franquistes. Aquest, està tot ratllat en vermell, potser per recordar que el varen posar uns assassins? S’ha parlat molt darrerament del monument del riu Ebre a Tortosa, potser per la seua grandària destaca més, però a molts pobles dels Països Catalans encara queden petits monuments que no per la seua mida, deixen de ser menys molests per a qualsevol persona que es declare demòcrata.
De tornada un parada tècnica o nostàlgica a Sant Martí d’Empúries.
IMG_0886

“Els papers àrabs”, d’Ivan Carbonell.

Les aventures a la recerca de tresors amagats d’un grup d’estudiants de Cocentaina continuen en aquesta novel·la juvenil d’Ivan Carbonell, però ara s’afegeixen un grup d’alumnes d’un institut de Riba-roja de Túria (els apitxats, com són anomenats per seus companys del Comtat, he he). Després d’un viatge conjunt cap a terres pirinenques on comencen les primeres amistats entre ells, els xics i xiques uneixen esforços, utilitzant els mitjans que tenen per intentar esbrinar quin és el misteri que hi ha darrere d’un dels seus professors, un professor mallorquí instal·lat a Benaguasil.
La trama es va articulant durant els darrers dies del curs, amb el rerefons del viatge de fi de curs, els exàmens finals i l’inici de l’estiu. Al mateix temps que van esbrinant els misteri del metge àrab del segle XIV, es van establint relacions entres els protagonistes, relacions que acaben (o no acaben? potser és l’excusa per una altra novel·la?) de diferents maneres i si les voleu saber, doncs ja sabeu, llegiu el llibre.
Com a l’altra novel·la anterior, “El secret del mas la pedra”, la muntanya és part important la trama, i en aquest cas, les muntanyes de les Rodanes de Vilamarxant, el barranc de Porxinos, i la Cartoixa de Porta-celi són els llocs on cal buscar el tresor amagat. Els que hem recorregut caminant tots aquests llocs tenim un al·licient més per llegir aquest relat i després tornar a passejar per ells amb una altra mirada.
CAM04972

El professor d’història, de Joan F. Mira.

“..i si algun escriptor, d’altra banda, imaginà, es volguera inspirar en la seua vida per a compondre`n un, en la vida del professor Manuel Salom, ara ja jubilat, més valdria que no ho intentara perquè és un vida avorrida i sense gens d’interès per a ningú, una vida que no val la pena contar o explicar no molt menys convertir-la en novel·la: ell mateix, el protagonista improbable, badallaria llegint-la, ell mateix no seria capaç d’arribar al final.”

Potser sí que té raó, la vida del professor és del més avorrit que hi ha per contar. Un professor cansat que es jubila i sembla voler fer certs canvis a la seua vida i acabar-la junt amb la seua estimada muller per no tornar-li a falla ara que una malaltia va acabant poc a poc amb ella. Però això no vol dir que la novel·la no siga interessant, tot el contrari, ja que si la vida del professor jubilat no és interessant, les seues reflexions repartides al llarg de tota la narració sí que ho són i molt: la València actual, els seus polítics, els professor universitaris, i moltes coses més són analitzada a través del pensament d’aquesta cansat professor d’història que després de tenir una accident lleu a l’entrada de la facultat i fer una primera i última classe, decideix avançar la seua jubilació i dedicar-se a altra coses més personals.

IMG-20160712-WA0007

Yahoo, Swift i J.F. Mira. El professor d’història.

“…a un país de cavalls intel·ligents i virtuosos servits per criatures bestials brutes degenerades d’aspecte humà i de nom Yahoo, que era justament, recordà en aquell moment, el nom d’una marca d’una empresa de comunicacions electròniques o això en diuen no sap molt bé si un portal o un motor de cerca, com si cada usuari o client, va pensar, quan parla pel telèfon de butxaca o quan seu davant de l’ordinador per enviar i rebre missatges,fóra també un petit Yahoo sense saber-ho, esclau o subhome al servei de no se sap quins superiors quadrúpedes,…..”

CAM04938

“Temps de segona mà. La fi de l’home roig.” Svetlana Aleksiévitx.

Quin tipus de narració fa aquesta autora? Ella no conta una història, la deixa contar a altres veus, les veus protagonistes. Veus que no tenen cap relació directa entre elles, però que si tenen en comú el tema sobre el que va el llibre, en aquest cas, l’esfondrament de la Unió Soviètica i els darrers anys de capitalisme salvatge que han patit a Rússia i altres repúbliques nascudes d’aquest esfondrament. Guerres fratricides, gulags, stalinisme, revolució, tot porta a un home molt contradictori que en alguns casos em recorda una de les xorrades que va dir Albert Ribera fa poc:”almenys en una dictadura hi ha ordre”. Gent que denuncia els crims del passat soviètic, però que enyora “l’ordre” d’aquells temps.
Val la pena llegir-lo, si no es vol d’una tirada, de manera lineal, podeu escollir l’ordre. Però cal tenir memòria històrica i recordar que totes les dictadures són criminals, siguen del signe que siguen. I no endolcir-les amb aquest argument riberià de “l’ordre i la tranquil·litat”.
Per cert, en un conversa de bar, varem definir el seu estil narratiu com a “documental del 33”, he he.

CAM04801

Futbol y matemáticas, David Sumpter.

Futbol y matemáticas. David Sumpter.
Una agradable sorpresa l’haver llegit aquest llibre de divulgació sobre la matemàtica aplicada. Utilitza el reclam del futbol per atraure lectors, i també perquè a l’autor li agrada aquest esport , per parlar de com aplicar els models matemàtics en diferents ciències i aspectes de la vida. El nivell matemàtic és alt, de nivell universitari en alguns capítols, però un no expert pot entendre perfectament el que l’autor intenta explicar.
El llibre està dividit en tres part clarament diferenciades : que passa dins del camp, que passa a la banqueta , i que passa a la graderia o fora del camp. En cada una d’aquests part aplica un part de la matemàtica per resoldre o intentar explicar certs esdeveniment, però sempre comparant-los amb el que es fa en altres ciències aplicades. A la primera part utilitza l’estadística i la probabilitat per fer prediccions i acaba amb el tir parabòlic de Zlatan Ibrahimovic. La segona part està dedicada a les tàctiques dels entrenadors i ací entra la teoria de grafs i la geometria. I a la tercera part torna amb l’estadística i la probabilitat. Personalment, els darrers capítols d’aquesta part no m’han interessat tant, ja que no m’agrada apostar diners, però sembla que als anglesos els apassiona el jugar-se tant diners, i com crec jo, que una cosa siga probable no vol dir que passe, i els diners no te’ls tornaran.
CAM04908

El señor del cero. Maria Isabel Molina.

El señor del cero. Maria Isabel Molina.
Vaig comprar aquest petit llibre juvenil a la fira solidària que vàrem celebrar per Sant Jordi a l’institut. Pensava que hi hauria més temàtica matemàtica, però no hi ha tanta com esperava. Ara, el nivell matemàtic està adaptat a l’edat a la que va dirigida la novel·la. M’ha sorprès la part històrica, ja que la narració està ambientada al segle X, una època prou desconeguda per molts lectors, i en especial el públic juvenil.
La trama és la d’un jove mossàrab de Còrdova amb gran facilitat pel càlcul que ha de fugir de la ciutat on va néixer i refugiar-se en el convent de Ripoll, on es porta uns quants llibre de matemàtiques en àrab per poder-los traduir al llatí i a més ensenyar l’ús de les xifres aràbigues en el càlcul, ja que en aquell moment encara s’utilitzaven les pesades xifres romanes. Però allà, juntament amb la trama política entre els comtes catalans i el rei franc Lotari es tornarà a trobar amb la intransigència religiosa deguda a la ignorància i a l’enveja.
CAM04907

El professor d’història, de Joan Francesc Mira. Polítics

El professor d’història. Joan Francesc Mira.
Polítics.
CAM04906
“Havia fullejat sense gens d’interès el diari passant pàgines sobre el taulell del bar mentre desdejunava, titulars amb les misèries quotidianes de polítics locals tan mediocres que porten a la cara la seua pròpia inanitat, pensà mirant fotos d’algun acte oficial, ni un bri d’intel·ligència als ulls ni en les paraules que els ixen per la boc, tan obtusos i espessos tan buits i al mateix temps tan plens de vanitat que quan parlen busquen només guanyar el favor d’un públic ja acostumat a la porqueria i amb el cap ple d’espantoses lectures, d’immundícies falsament històriques i de notícies horribles de morts i d’escàndols que esmussen cada dia i apaguen la poca sensibilitat que ens va quedant i de programes a la televisió que amb els cabals públics o privats inexhauribles atordeixen els sentits i els esperits i el resultat és que allò que té encara una miqueta d’art o una mica de gràcia s’ho engoleix ara la violència d’aquest bàrbar instant, qui havia escrit això: “La violència d’aquest bàrbar instant”?, ho degué dir algun autor famós que ara mateix no recordava, Goethe potser, i si era així, si el seu instant o temps era violent i bàrbar, que hauríem de dir del nostre”
Crec que no cal afegir res més a aquesta descripció que fa el Senyor Mira en aquesta novel·la seua de l’any 2008 dels polítics que a la societat valenciana ens ha tocat patit els darrers anys. Però com ell també diu, aquests polítics tenen un públic fidel i sense aquest, no hagueren pogut fer tot el que han fet. Un públic , que potser algun dia sembla que hauria de fer autocrítica del seu comportament polític els darrers anys. Ara, potser demane un impossible?