Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

“Com un record d’infantesa”, de Feliu Ventura.

“Em passa contínuament: no sé dissociar cançons de records, la meua ment és com una directora de bandes sonores que no cessa.”

Un petita però gran novel·la en la que l’autor ens narra una història de re-descobriment familiar al ritme de les cançons d’Ovidi Montllor. A la seua primera novel·la, l’autor ens conta com un jove xilè d’ascendència valenciana descobreix com han afectat a la seua família les dictadures dels generals Pinochet i Franco, amb alguna pinzellada sobre els darrers anys al País Valencià.
A mi m’ha agradat molt, però potser no soc objectiu ja que em passa com el que diu el protagonista (o l’autor?), cada cançó em porta un record i, a mi, em porta a la memòria coses viscudes anteriorment. Em sol passar açò en el que jo qualificaria com “Novel·les amb banda sonora”, novel·les en les quals, durant la narració, es parla d’alguna cançó o peça musical, que immediatament relacione amb alguna altra cosa. Aquesta és una novel·la d’aquestes i amb més intensitat, ja començant pel títol:
Com un record d’infantesa
sempre recordaré
a la Teresa,
ballant el vals.
CAM04168

Una cabana a l’Hivern, de Hubert Mingarelli.

Una petita narració sobre com es comporten un soldats alemanys destinats a un camp d’extermini, però contada per ells, des del seu punt de vista. Ara potser aquesta terna protagonista no és representativa de la majoria que hi varen estar destinats allà, i això ja es veu des de les primeres ratlles:
“Li varem explicar que nosaltres preferíem caçar que no afusellar, que no ens agradaven els afusellaments, que ens feien sentir molt malament, i que després, a la nit, teníem malson……..A un altre comandant no li hauríem parlat amb aquest to i amb tanta franquesa. Però era un reservista com nosaltres, i també dormia en un llit de campanya. Tanmateix, els assassinats l’havien envellit més que a nosaltres.”
Potser hi hauria gent farta de tot els que veia i del que els obligaven a fer, i s’escapava de l’horror a la seva manera. Però si hagueren estat majoria, l’horror, potser no haguera arribat on va arribar. També hi surt un personatge polonès, que sembla que el seu odi cap als jueus és més gran que l’odi cap als nazis, com sembla que vare demostrar molts altres seus compatriotes.
Una novel·la curta per fer reflexionar i ràpida i senzilla de llegir. Potser no és, en la meva opinió l’obra mestra que diu a la portada, però val la pena fer-hi una ullada.
CAM04167

Setaigües- Font de la Vallesa.

Avui he tornat a Setaigües, un poble que no visitava des de que vaig córrer el famós gran fons d’aquesta vila en 1988. Aquesta vegada, però ha estat per fer una senzilla i bonica ruta per la muntanya. La ruta circular consistia a pujar cap a la zona de la Font de la Vallesa resseguint un barranc per tornar cap al poble per una pista que queda més a l’Est. La ruta, d’uns 14 km, era sense molts desnivells i per tant hem acabat abans de les dues per poder dinar tranquil·lament en un restaurant del poble.
CAM04155

CAM04163

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Embassament de Buseo-“Barranco de la Hoz”. Xera.

Avui hem fet una ruta pels Serrans, per la zona entre Sot de Xera i Xera. Hem fet el barranc de “la Hoz” des de la pressa de l’embassament de Buseo. L’anada ha estat espectacular ja que la senda anava dalt d’uns cingles, amb unes bones vistes de l’embassament i del pic Ropé que ens quedava al darrere. A més, hem tingut la sorpresa d’assistir al naixement d’una cabreta en mig de la muntanya. La tornada ha esta per l’altra part del barranc, ja no tant espectacular ja que hem fet molt de tros per pista. Però la cosa ha millorat molt quan hem entrat al tram final del barranc i hem passat per uns salts d’aigua preciosos. Ara, allà hem tingut un poc de problema per fer baixar a la gent més gran del grup pels desnivells del barranc, i degut a d’això hem fet més temps de l’esperat.
El dinar, a les Bodegues de Vanacloig ha estat molt bo.
CAM04110

CAM04127

CAM04134

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

“El principe y el mendigo”, de Mark Twain.

Una vegada vaig llegir a l’escriptor de Figueres, Vicenç Pagès, que la gent jove d’avui hauria de llegir els clàssics de la literatura universal ( i recordada en un conferència que vaig escoltar de Ramon Flecha) i cada vegada que puc repesque un. Aquesta vegada l’hi ha tocat a aquesta novel·la de Twain que vaig trobar en una parada d’objectes vells al mercat de Reis del meu poble.
En aquesta llibre, amb l’excusa d’un conte per nens, l’autor ironitza sobre la reialesa i les seves costums, cosa que per un americà del segle XIX, semblen ridícules i amb ironia descriu la situació de pobresa de molts súbdits britànics, ja que la situació al segle XVI (època del novel·la) no distava molt de la del segle XIX en plena revolució industrial, com tant bé retrata Dickens (un altre autor que cal llegir).

“El padre y la madre tenían un especie de lecho en un rincón, pero Tom, su abuela y sus dos hermanas, Bet y Nan, dormína holgadamente, pues disponian de tol el suelo y podían acostarse donde se les antojara.”

Per cert, sempre recordaré la versió cinematogràfica protagonitzada per Oliver Reed i la més anterior amb Errol Flynn.
I un apunt més, supose que si foren un país normal, tots aquests llibres estarien més a l’abast traduïts a la nostra llengua.
IMG-20160108-WA0017

Publicat dins de educació | Deixa un comentari

“Homes del bosc. Una història dels maquis”, de Francisco Collado.

Un molt digne intent d’apropar la història dels guerrillers antifranquistes a la joventut actual. Històries ocultes durant molts anys pels vencedors i per la por dels derrotats, que la gent ha de conèixer. Fàcil i amè de llegir, el llibre ens conta al mateix temps dues històries, la particular d’un guerriller d’un poblet prop de Morella, i un breu resum de la més general història del moviment guerriller. Evidentment, d’aquesta part més general hi han libres molt més especialitzats, però no és la intenció d’aquest llibre descriure tot el moviment maqui, sinó fer un apropament a la gent jove i intentar que li entre el cuquet de la investigació del seu passat recent.
Del llibre, m’agrada destacar dues coses. Una és un diàleg on es veu el poc interès d’alguns per saber el que va passar, i en la meva opinió, és això el que buscaven els vencedors, fer-mos oblidar per tapar les seues culpes:

“-Güelo, ja està bé de furgar en velles ferides i rancúnies. Com se li acut donar-los tots eixos paperots als xiquets? Que n’han de fer d’això? Tothom va fer maleses, també els del bàndol republicà, que no eren pas uns angelets.”
Típica excusa del qui pateix aquesta espècie de síndrome d’Estocolm de tants anys sota la dictadura i la seva escola.
“-No cal que li pegueu més voltes. Això ja ha passat i és millor oblidar els moments dolents. Eixes històries ja estan superades i ara vivim bé i en pau i cal deixar estar la maleïda política i no ficar-se en embolics. Mirem avant, home!”
Per mirar avant, cal no cometre les errades del passat. Altra vegada la mala imatge de la política (tots són igual!) perquè continuen manant els de sempre.Ells varem poder homenatjar i trobar als seus, el derrotats mai ho vare pode fer i encara no ho han aconseguit.

I finalment, el paper de la República “democràtica” francesa:
“L’any 1951 la gendarmeria francesa organitzà una batuda generalitzada dels anomenats rojos españoles. D’aquella ràtzia al país que presumia de ser el baluard de la llibertat no es van lliurar molts dels voluntaris contra la invasió alemanya, ni tampoc molts dels que lluitaven amb la resistència maquisard, ni tan sols els que van patir els camps de concentració nazi. En van detenir centenars i molts els van expulsar del país o els deportaren a altres departaments colonials francesos.”

Si durant la guerra, la república francesa ja va fer un paper gens digne amb la política de no ingerència, i després amb el tancament de la gent en camps de refugiats (de concentració diria jo), amb aquest acte ja es va superar, oblidant als que varen lluitar per França contra els nazis.

En resum, un llibre fàcil i amè que recomane a la joventut actual que ja esta farta o no es creu la història oficial.
CAM04083

Els secrets de la Sang.

Avui hem gaudit d’una visita guiada a l’església de Sant Maria, més coneguda per la gent del poble com La Sang.. Ha estat un èxit de públic i el que és més important per mi, en valencià. No ha aparegut el típic que demana canviar de llengua i els valencians hem pogut gaudir de les explicacions en la nostra llengua, i això que hi havien cap a un centenar de persones. No ens hem hagut de baixar els pantalans davant la mala educació dels de sempre, es nota el canvi.
La visita ha començat per la part de fora, començant per la façana principal on ens han explicat la raó de les plaques romanes a la façana. Després hem continuat per la part de sota del campanar i l’aljub de l’antiga mesquita, per tornar a entrar a l’església per la porta més antiga, situada al lateral de l’església. Una vegada dins, ens han explicat les pintures policromades que quedaven visibles i les diferent capelles interiors. Quin llàstima que estiguen ocupades per les imatges de les processons de Setmana Santa, que no tenen res a vore artísticament amb l’edifici; no podien guardar-les en un altre lloc?. M’ha sorprès que una de les capelles està feta per una família rica de l’època de cognom Cotlliure, sembla que moriscs o jueus conversos rics que volien demostrar la seva nova fe, però que els delatava la decoració escollida (art mudèjar) i el cognom ( per cert, després diuen que no existeixen els països catalans! que es facen una passejada per dins i miren,trobaran proves de tot el contrari).
La part més espectacular és el sostre totalment de fusta on es pot veure diferent escuts (del poble, molt semblant al de la ciutat de Lleida, de la reina Blanca d’Anjou, esposa de Jaume II) i diferents frisos amb imatges dels reis Jaume II i Blanca, cavallers i altres motius mes, com àrpies, lletres àrabs, flors de lliri,….
Sembla que el canvi al País Valencià ha arribat i al menys, al meu poble, es nota amb activitats com aquesta.
CAM04063

CAM04064

secrets-sang