Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

“Més important que la meta és el camí”, de Teodor Suau.

Un dels llibres que vaig comprar al Santuari del Mont el passat dia de Sant Esteve és aquest petit llibre d’un mossèn de Palma en el que intenta fer un paral·lelisme entre l’Odissea d’Homer i el missatge dels evangelis. Supose que en part per intentar fer arribar seu missatge a més gent per atreure-los a l’església catòlica, tal com li haguera agradat fa molts segles a un altre mallorquí famós, Ramon Llull.  En alguns moments de la lectura he recordat el “Llibre d’Amic e Amat”: “Perquè el nostre Déu és amor. Amor sense límits…”.

Potser les parts on parla sobre moralitat i l’ètica són on m’he trobat més a gust llegint, ja que com a ateu practicant, les parts més religioses no m’acaba de convèncer molt per raons obvies. Però sempre agrada veure o llegir nous punts de vista sobre el relat de les aventures d’Odisseu.

El llibre acaba, en la meva opinió, amb un petit homenatge a Kavafis, ….o a Lluís Llach?

“I si et diuen que no existeix Ítaca, millor. No t’amoïnis. El teu mapa -el teu desig- no s’equivoca.

Més tard aprendràs que Ítaca la portes dintre. Que Ítaca ets tu,

Per això la pots cercar.

I per això la reconeixeràs de seguida quan et passi a la vora, pel camí.

I per això sabràs trobar la pau.

Seràs feliç a Ítaca

Però això serà més endavant.

Ara et cal encetar el viatge,

Tot caminant, preocupa’t sols pel camí.”

CAM01650

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.

Fontes-Torralba del Pinar ( Alt Millars)

La ruta que hem fet avui, ha estat prou senzilla, sense gaire desnivell. Hem anat del municipi de Fontes ( també conegut com Fonts d’Aiòder) al municipi de Torralba del Pinar, a la part septentrional de la serra d’Espadà, fent una ruta circular per tornar a dinar al poble de Fontes, on encara m’ha donat temps de fer una Estrella i  mullar el peus a l’aigua gelada del riuet que passa per allà.

El recorregut l’hem fet paral·lelament al riu “Chico” passant per unes gorges conegudes com la “poza negra”, i després per dins d’un barranc per arribar al poble de Torralba. La tornada ha esta majorment per pista per l’altre costat.

No entenc com l’Acadèmia Valenciana de la Llengua recomana com a nom del poble “Fonts d’Aiòder”, una simple traducció a la nostra llengua del nom en castellà, quan ja hi ha un altre nom per al poble, Fontes. Potser algú més entès que jo puga explicar millor que jo quin nom li correspon al poble en la nostra llengua.

Nota: l’aigua del riu estava molt gelada per capbussar-se, amb els peus he tingut prou.CAM01622

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Verdaguer a la Mare de Déu del Mont.

El passat dia de Sant Esteve vaig pujar al Santuari de Mont, i allà vaig comprar uns llibres. Un dels que vaig comprar va ser aquest llibre escrit per Modest Prats i Joan Carreres en el que es fa una selecció d’escrits, tant en prosa com en vers, del poeta de Folgueroles, Jacint Verdaguer. Escrits que tenen com a fil conductor l’estància del poeta al Santuari a l’estiu de 1884.

M’ha agradat molt llegir aquests escrit, ja que conforme anava avançant en la lectura anava recordant llocs per on he passat, o muntanyes a les que he pujat, com el sempre protagonista al llibre, el cim del Canigó. Potser és una manera de gaudir d’un llibre? el que et faça recordar coses viscudes? Anava llegint i cercant fotos velles d’aquestes viatges o excursions, i al mateix temps temps les penjava al facebook amb l’escrit corresponent. Potser a tots no els produeix el mateix efecte, però ja em va passar amb la lectura del seu poema  Canigó

CAM01613.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

El octavo maestro, de Chema Sánchez Alcón i Estebán Cortijo.

El meu company de feina em va regalar el seu darrer llibre i l’he acabat de llegir avui. És un llibre escrit a quatre mans i amb alguna sorpresa final que  no cal desvetllar. El llibre és una història d’un viatge iniciàtic d’un jove extremeny, inspirat en un personatge real, el teòsof espanyol, Mario Roso de Luna, en el que els autors et van explicant diferents aspectes de les ciències ocultes, l’esoterisme o la maçoneria. No confondre tot açò amb les tonteries que ixen per la televisió de vidents i coses semblants, no apareix res de tot això al llibre. Tracta aquests temes d’una manera intel·ligent i clara, sense caure en els populismes a que estem acostumats quan escoltem parlar de ciències ocultes.

Una curiositat, és un llibre que es llegeix en ziga-zaga, no és lineal.CAM01610

Aranyel-Pic Magraile (Alt Millars)

Avui hem fet una ruta un poc aventurera, pujant al pic Magraile des del mas i la font del mateix nom, per un camí totalment nou entre els cingles. En un moment hem hagut de grimpar un poc i els més joves ajudar a pujar al més vells. Però ha estat molt bé, ja que des de dalt es tenia una bona vista de la petita vall de riu Millars i del poble de Montanejos,  a més de la satisfacció de trobar nous camins. Com deia Serrat, “caminante no hay camino, se hace camino al andar”, he he. La baixada ha estat més ràpida per poder arribar a dinar al poble.  Jo no he pogut resistir la temptació degut a les altes temperatures que feia a migdia (per estar al mes de gener) i m’he posat dins del riu per refrescar els peus.

CAM01555

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Fraccions, fer la vida senzilla.

Un problema: Si ha passat un quart d’hora, quant queda per completar l’hora?

Solució de molts alumnes d’ESO:

A vore, un hora té 60 minuts, dividim per quatre i tenim que un quart dona 15. Restem 60 menys 15 i tenim quaranta cinc minuts, que són tres quarts (suposant que arribe ací).

 

Solució d’un llaurador, possiblement sense el graduat escolar o “analfabet”.

tres quarts.

Qui sap més matemàtiques? el primer o el segon? jo em decantaria pel segon.

8277337a55

Valentina, de Carles Soldevila. Rússia i el comunisme.

“- Quina mania de dir Petrograd! Què diantre Petrograd! -clamava el català, alçant-se de la seva cadira i passejant la seva figura alta i robusta entre les altres mig-jaients- És Leningrad, senyora Muñiz, Leningrad!

– Ja ho sé, però no m’hi acostumo -replicava la senyora Muñiz, grasseta, bondadosa i insignificant.

– Mal fet. Els joves hem de dir Leningrad sense cap vacil·lació.

-Ai. Miret, És que jo ja no soc de jove.

-Pst! Això no es diu…Rejoveneixi la seva geografia, i es sentirà ,és jove vostè mateixa. Le-nin-grad…Fins sona bé.”

Sembla a l’inici que aquesta burgès s’ha tornat comunista, però ell mateix ho desmenteix explicant que és una qüestió de mantenir-se jove i actualitzat i més amb el que diu més avant:

¿Ens negarà que els soviets han abolit la propietat privada?

– No del tot -replica Miret- De més a més, pel que em serveix a mi la propietat privada!

……

En el fons a Rússia, com a qualsevol país capitalista, hi ha la fal·lera de produir, de racionalitzar, d’electrificar…És la religió el que distingeix els pobles…I ara tots professen la mateixa religió..

– No digui barbaritats, per l’amor de Déu!

-A Rússia domina l’ateisme, tothom ho sap.

– Paraules que inventen per dissimular la veritable fe………………Al començament, els homes creien en un Déu que era una mena de savi, com si diguéssim un intel·lectual sublim…. Després varen creure en un Déu que era un formidable militar, un super-Napoleó. I avui, d’anys ençà, s’han posat a creure en un Déu fabricant, en un Déu enginyer, en una mena de Ford elevat a l’enèsima potència. I davant aquesta divinitat s’inclinen amb el mateix fervor els alemanys que els americans, que els japonesos i que els russos……

Va sospirar profundament i abans que pogués llevar-se cap objecció, va concloure amb energia:

-La veritat és aquesta.

O siga que per ells tots, els comunistes i els altres, en el fons, cerquen el mateix. Doncs sembla que no es va equivocar gaire, ja que tot açò va ser escrit al 1933, i sembla que, ja anys després de caure el comunisme, encara només pensem en produir, produir, produir……però, amb quin objectiu?

CAM01541

 

 

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Cartoixa de Portaceli-Mirador de Mireia (Rebalsadors)

Per començar l’any una eixida curta per anar rebaixant el menjar i la beguda d’aquests dies ( la veritat és que poc, amb l’edat s’anem moderant amb el menjar).  He eixit de la Cartoixa de Portaceli ( he recordat la novel·la Purgatori, de Joan Francesc Mira), per anar pujant per la pista que puja a Rebalsadors i passa per la Font de Marge. En arribar a un refugi, ja he agafat senda per trobar el GR que ve des de Serra i passa per sota el Mirador i dalt de La Pobleta. Allà trobes la senda que puja al Mirador de Mireia ( o de la reina, o de Rebalsadors). Allà he esmorzat.

La baixada l’he fet per una senda que m’hauria de portar directament a la Cartoixa, però estava molt perduda o no he sabut trobar-la correctament, però he hagut d’anar espavilant-me al mig dels arbres per retrobar-la i arribar a la riera que passa per darrere la Cartoixa. Aquesta senda passa pel sud de La Pobleta, per una zona que es diu Carrasca de la Pobleta, però no la recomane, ja que està molt perduda i difícil de seguir.

En arribar allà, he fet algunes fotos de la Cartoixa des de l’entrada, ja que no es visitable. Quan he agafat el cotxe hi havia un cartoixa amb una gran barba, esporgant sarments de vinya amb un altre home.

CAM01504

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari