Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Presentació del llibre “Totes les cançons parlen de tu” a Llíria.

Ahir va venir Xavi Sarrià a presentar el seu darrer llibre al Casal Jaume I de Llíria. Va ser una presentació molt familiar i entretinguda on es va parlar del llibre, però sobretot de la situació política i social de València a principis dels anys 90, quan el PP va començar a agafar el poder a la ciutat, i un poc més tard a la resta del país. Com ja vaig escriure en un altre post, jo tota aquesta època la vaig viure des del Vallès i no acabava d’entendre com podia passar el que estava passant al meu país. Potser no me n’adonava que el PSPV amb les seves polítiques ja havia plantat la llavor d’aquests canvis. Per això, com li vaig comentar ahir a l’autor, vaig començar a llegir el seu llibre, per veure com ho havien viscut els que s’havien quedat a la ciutat, els que no varen anar-se’n per motius de feina.

També es va parlar de la relació entre la música i el llibre, el títol ja és tota una declaració d’intencions. Però és una relació que jo note molt a la literatura actual, a més incloent el cinema. Llegint novel·les actuals, notes que parlen de cançons que coneixes, pel·lícules que has vist, que podries fer una banda sonora del llibre; situació que no et trobes, per exemple, llegint Tosltoi (o almenys amb tanta freqüència). Estar llegint un llibre, i gràcies a la tecnologia moderna (o siga al youtube), escoltar la cançó o visionar el tros de film del que parla el llibre. Quan vaig acabar el llibre de Xavi, per exemple, el primer que vaig fer va ser veure el vídeo de “La vida sense tu”, a més rodat a la plaça Redona de València, un dels llocs emblemàtics de la ciutat, que s’han encarregat de desvirtuar les autoritats municipals que tenim. Un exemple més de com aquesta dreta que ens governa ens canvia la ciutat per fer-nos perdre les nostres arrels (també parlàrem d’aquest tema).

Un altre debat que hi va eixir va ser sobre l’ensenyament en la nostra llengua, sobre la LUEV, una llei que mai ha arribat a funcionar com ho hauria de haver fet. Però si a més de l’escola, no es fa res per potenciar la llengua en la resta de la societat, aquesta llei no val per res, i això, com li vaig dir a l’autor, quedava ben explicat a l’article que ell havia publicat a Vilaweb aquell mateix dia. Situació o problema que també es té al nord de Sénia.CAM01189

Puntal del Llop-Bodegues de Torres-Mas del Frare.

Tenia ganes de provar-me i veure si puc pujar ja alguna costa més empinada. Però no, encara no estic en forma per les pujades més fortes i he baixat un parell de vegades de la bicicleta. Si bé, una o dues ha estat per culpa del canvi, que costa de passar del plat mitjà al petit.

He anat des del poble a la rotonda del Pi, a la carretera de Les Alcubles, passant per Casinos. Aquest trajecte és el que més m’ha costat en temps. D’allà ja he agafat les pistes per la muntanya per anar a esmorzar al Puntal del Llop. El paisatge, després dels incendis de fa tres anys, no són molt engrescadors, llàstima. Des d’allà m’ha acostat cap a les Bodegues de Torres, les noves i les velles, i a les bodegues del vint-i-quatre.  No sé la raó d’aquest nom. El barranc que passa per allà, també es diu barranc del vint-i-quatre.  Des d’allà, per pista cap al corral del tintorer, ja en terme municipal d’Altura, per agafar la costa de la sardina de baixada i arribar al Mas del Frare, on estan els camps plantats de vinya. La resta ja ha estat fàcil, camí de Caicons cap avall i al poble, a fer una cerveseta refrescant.CAM01161

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Anna Karenina, de Lev Tolstoi. Astronomia.

“La caza resultó esplendida. Stepan Arkadeviech mató dis piezas más y Levin otras dos, de las que no pudo encontrar una. Oscurecía. Venus, clara y plateada, brillaba ya muy baja en el Poniente, más allá  de los álamos, con su suave resplandor; y en el Levante, en lo alto, jugueteaba ya con sus llamas rojas el severo Arturo. Levin tan pronto veía como perdía de vista la constelación de la Osa Mayor. Ya no volaban las chozas; pero decidió esperar hasta que Venus, visible para él por debajo de la rama de un álamo, se remontase por encima de éstas, y hasta que  se divisasen claramente las estrellas de la Osa Mayor. Ya se había remontado Venus por encima de la ramita y se veía el carro de la osa con su lanza en el cielo azul intenso; pero Levin seguía esperando.”

umaboom

No sé si els caçadors del meu poble es paren tant a mirar al cel, com aquests dos protagonistes de l’obra de Tolstoi. Sembla que l’autor aprofita qualsevol excusa per explicar coses sobre matèries que ell ha estudiat o domina. A Guerra i pau, ja ho vaig notar amb les matemàtiques i la  física, o altres camps del coneixement humà. Com em va comentar un company de feina, aquestes novel·les a voltes, semblen veritables enciclopèdies.

Serra de Xiva- La cova “Charnera”.

Avui hem fet una ruta curta, però intensa, per la serra de Xiva. No arribava als 9 km., però la pujada i la senda fins a la cova “Charnera” ha estat molt maca i entretinguda, per dins del barranc i  amb algun trams amb cordes. La cova és prou gran, i com una altra que hem passat, sembla que era utilitzada per guardar els ramats, ja que hi havia les restes d’una porta. Hem esmorzat una mica més amunt, en unes formacions rocoses que amagaven una cisterna d’aigua feta en la pedra. La baixada ja ha estat més fàcil, passant per la penya Alta i per davant d’una altra cova.  Llàstima dels incendis, ja que aquesta, segons ens han contat era una zona amb molt de bosc.

Per la carretera, molta moto i guàrdia civil, degut al gran premi de Xest.CAM01053

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Matar De Gaulle, de Joan Daniel Bezsonoff.

La França republicana que no sap que ha perdut la “grandeur”, la que no sap retirar-se a temps, la que tracta malament, tant els seus súbdits com els seus colonitzats, la mateixa que crítica Kubrick a “Path of glory”. Tot açò és el que veig a la nova novel·la de Joan Daniel Bezsonoff. No tant, com un relat policíac sobre l’atemptat a De Gaulle, o una reivindicació dels “pied-noirs” com han dit altres. La França, que tant a Indoxina, com a Algèria, no ha sabut portar els processos descolonitzadors d’una manera menys violenta, cosa que altres països si que han fet. O la França que té colònies, dins del seu propi “territori nacional”. Bé, això també ho patim al sud del Pirineus.

La novel·la és, com diria el propi autor “no avorrida”, he he. Jo la recomane, com totes les anteriors que ha escrit, passareu bones estones llegint-la i a més coneixereu la història i la forma de parlar d’una part del país que molts tenen oblidada.

Una anècdota, en aquesta nova narració, en Joan Daniel no ha parlat del cul de cap minyona, he he……i és ben estrany.

CAM01020

Aras de los Olmos: barranc del “Regajo”

Avui he fet una sortida amb la Colla Calderona, els jubilats dièsel (que aguanten al seu ritme els quilòmetres que facen falta). He tornat a Aras de los Olmos (abans conegut com Aras d’Alpuente), després d’uns anys, però aquesta vegada, per l’altra part del poble per anar a fer el barranc de “Regajo” (no sé quin nom català seria l’equivalent). Llàstima que no portara aigua, ja que, pensant en fer el darrer bany de l’any en alguna gorja, m’havia portat el banyador, les xancles i la tovallola, però no ha pogut ser. Comencem novembre amb temperatures de l’estiu, i això a la comarca dels Serrans!

A la tornada, una Túria al bar, i a dinar al restaurant de l’alberg-hotel d’Aras, on vaig dinar fa anys. Però aquesta vegada, un dinar sense tant de colesterol com l’altra vegada, res de calderetes serranes, una truita de riu amb pernil per dins.

CAM01009

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari