Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

“El Siciliano” de Mario Puzo. Tot queda igual.

Com deia el príncep de la novel·la “Il Gattopardo”,  canviar-ho tot per no canviar res, així queda el final de la novel·la de Puzo, tot continua en mans dels “amics del amics”, com abans de la dictadura feixista i al guerra amb la invasió aliada que sembla que va donar certes esperances al sectors més pobres  (o romàntics de l’illa):

“En los dos años que siguieron al la muerte de Giuliano, quinientos sicilianos, casi todos ellos varones jovenes, emprendieron el camino de la emigración. Se fueron a Inglaterra……………………. Y, de este modo, Sicilia se convirtió en una tierra de viejos, de niños y de viudas producto de la vendetta económica. Las aldeas con sus casas de piedra ya no proporcionaban jornaleros para las fincas de los ricos y los ricos se resentian de la situació. El único que propesraba era Don Croce.”

Però aquesta vegada, als aristòcrates i rics també els toca rebre un poc. No molt, és clar.CAM00535

Publicat dins de política | Deixa un comentari

“El Siciliano”, de Mario Puzo. Feixisme i guerra.

Evidentment per a la Màfia, el feixisme de Mussolini era un enemic. I pel feixisme, la Màfia també, un odi recíproc, que porta als mafiosos a col·laborar amb els americans per poder “alliberar” l’illa, es dir, tornar ells a controlar-ho tot.

“Los fascistas no creian en la democracia, en el imperio de la ley en la sociedad. Hacían lo que els venia en gana, en nombre de lo que ellos consideraban que era el bien del Estado. En resumen, utlitzaban los mismos métodos que Don Croce Malo.”

“Por otra parte, gobierno italiano tampoco tenia demasiado interés en reclutar a los sicilianos, lo cual había resultado visible sobre todo durante el último año. Los sicilianos tenían demasiados parientes en América, los sicilianos eran unos criminales natos y unos renegados, los sicilianos eran demasiado estúpìdos para que se les pudiera adiestrar en la guerra moderna y causaban difilcutades dondequiera que estuviesen.”

 

Una altra refència sobre el tema, al llibre del Sr. Carod Rovira, La passió italiana.CAM00534

Publicat dins de política | Deixa un comentari

“El Siciliano” de Mario Puzo. La universitat.

Los jefes de la Mafia, o los “amigos de los amigos” tal como ellos mismos se llamaban, jefes de los pequeños clanes locales de las muchas aldeas de Sicilia, acudian vestidos con sus mejores galas para defender la causa de alumnos que eran hijos o parientes de amigos o de acaudalados  terratenientes y que estaban fracasando en sus estudios universitarios y no podrian conesguir el titulo a no ser que se adoptaran medidas energicas. Porque aquellos titulos eran de mayor importancia. ¿De que otro modo le hubierna podido liberar a las familias de los hijos que carecían de ambición, talento e inteligencia? Los padres habrían tenido que mantenerlos toda la vida. En cambio, con un título, con un trozo de pergamino de la Univesidad, aquellos inútiles podían convertirse en profesores, médicos, mienbros del Parlamento o, en el peor de los casos, funcionarios de la administració pública.”

 

Bé, ara s’utilitzen altres mètodes: Universitats privades, retallades amb les beques, augmentar les taxes, …….. Però el resultat, el mateix.CAM00534

Publicat dins de política | Deixa un comentari

“El siciliano”, de Mario Puzo. L’església.

Després d’haver llegit alguna cosa sobre el paper de la màfia durant las II Guerra Mundial ajudant als aliats, vaig decidir tornar a llegir aquesta novel·la de Maria Puzo, portada la cinema per Michael Cimino amb l’inexpressiu Christophe Lambert fent el paper de Salvatore Giuliano. Durant la lectura m’he trobat aquest fragment que m’ha recordat un episodi de la sèrie “L’escurçò negre” de Rowan Atkinson, amb la diferència que mentre el segon està ambientat a l’Edat Mitjana, el primer és en ple segle XX:

Antes de la guerra, hacíamos muy buen negocio -dijo, suspirando-. Este almacén nunca estaba a más de la mitad de su capacidad. Fíjate ahora en la cantidad de tesoros sagrados que tenemos aquí. Una espina de los peces que multiplico Jesucristo. La vara que llevaba Moises cuando se dirigia a Tierra Prometida -Hizo una pausa y contempló con divertida satisfacción la cara de asombro de Giuliano. Después su enjuto rostro se contrajo en una maliciosa sonrisa. Dando un puntapié a un montón de astillas, añadió casi con regocijo-: Este era nuestro mejor artículo. Cientos de fragmentos de la Cruz en que fue clavado Nuestro Señor. Y en este arcón hay toda clase de reliquias de todos los santos que puedas imaginar. Encerrados en un cuarto especial, guardamos trece brazos de San Andrés, tres cabezas de Juan el Bautista y siete armaduras de Juana de Arco. En invierno, nuestros frailes viajan para vender estos tesoros.”

 

El frare  superior defèn la seva política d’enganyar a la gent amb l’argument que l’església necessita diners per lluitar contra els seus poderosos adversaris, es a dir el comunistes, socialistes i algun lliberal extraviat del veritable camí. A més ells utilitzen bé els diners, sinó els pobres se’ls gastarien en joc, vi i dones perdudes. L’església els ajuda a invertir bé els pocs diners que tenen.

Finalment acaba:

“Giuliano asintió sonriente. Siendo tan joven, le asombraba que pudiera haber hombres tan sumamente hipòcritas.”

CAM00534

Foto: un sicilià d’abans de Crist, qui és? vivia a Siracusa i sabia moltes matemàtiques.

Benicàssim-Orpesa, via verda.

Ahir varem fer els 5,5 Km (onze en total) de via verda entre Benicàssim i Orpesa. Es la primera vegada que la feia caminant, les altres vegades, damunt del tren, camí de Barcelona, he he he.

L’excusa d’anar a la platja va ser bona per fer caminar un poc als nens, per una ruta totalment plana. Llàstima del sol, que en alguns moments picava prou, sobretot en un tram amb pocs arbres i sense cap trinxera o túnel prop per descansar a l’ombra.

El pitjor, el veure els desastres urbanístics que han fet a les muntanyes d’Orpesa, carrers sense res (bé només fanals) que s’enfilen per la muntanya per no arribar a cap lloc.CAM00509

Publicat dins de esports | Deixa un comentari

La isla del dia de antes, d’Umberto Eco.

Tenia aquest llibre per casa, però no l’havia llegit mai, esperant comprar la versió en català. Però com, aquest mes m’he quedat sense cap, vaig decidir llegir-lo. El gran record que tinc de la seva novel·la “El nom de la rosa”, que l’ha llegida 4 vegades i un poc menys de “El pèndol de Foucault”, que vaig llegir dues vegades, m’han fet decidir-me. Però el resultat no ha estat el mateix. M’ha quedat la mateixa sensació que a “Baudolino”, que l’autor se’n va pels núvols en molts capítols de la novel·la. Potser a altres lectors els agrada, però a mi se’m fa un poc pesat amb tanta ·”filosofia” del segle XVII, tant de parlar sobre les creences de l’època. Com a “Baudolino”, la part més estrictament històrica m’ha agradat i força. Però trobe que difícilment trobarà l’èxit de les seves dues primeres novel·les.

Hem quede amb algunes picades d’ullet com aquestes:

“…y el había leido de personas que habían muerto mojándose el dedo con la saliva mientras hojeaban obras que habían sido ungidas, precisamente, de veneno.” ( records del seu gran èxit).

“- Podria sugerir…. una máscara de hierro, cerrada con un candado cuya llave se eche al mar…

-Ea sus, Colbert, ¿estamos acaso en el País de la novelas?” (Diàleg entre el cardenal Nazarino i el futur ministre Colbert)

“Bligh renuncia a las Islas Salomón, se conforma con ser nombrado almirante por otras inegables virtudes suyas de navegador, y morirá igualmente satisfecho, sin saber que Holywood lo habría vuelto detestable a la posterirad.” (El motí de la Bounty)
 
A més apareix un personatge que sembla inspirat en el Cyrano de Bergerac. El tema més o menys central és el càlcul de la longitud que va solucionar al segle següent l’anglès Harrison (La longitud, de Dava Sobel, a edicions 62), amb un rellotge i no maltractant animals
.CAM00397

Gestalgar- Balneari de Xulella-Gestalgar.

Avui he fet una ruta que tenia ganes de fer fa temps. He anat de Gestalgar al balneari de Xulella i tornat. L’anada l’he feta per l’esquerra del riu, per un sender que puja per la Penya Maria i va per dalt de les muntanyes per arribar al balneari per la carretera de Xulella a Sot de Xera. S’ha d’anar amb compte al passar la Penya Maria, ja que hi ha un altre sender que et porta en direcció sud, i per culpa de l’incendi es pot confondre amb el correcte. Jo he perdut uns vint minuts per culpa d’aquesta mala senyalització. Una curiositat, he passat per una foia, abans d’arribar al riu de Sot, tota plantada de tarongers. Donen rendiment aquests arbres amb el fred que deu de fer allà dalt?.

La tornada l’he feta per l’altre costat del riu, després de travessar una antiga presa abandonada. Pel camí, es veuen moltes construccions hídriques perdudes i la confluència del riu de Sot amb el Túria. El camí és fàcil fins que ens trobem amb l’assut on comença el canal d’aigua actual. A partir d’aquí, el camí és un sender estret que va per la falda de la muntanya a uns quants metres d’alçada sobre el riu. En alguns llocs han posat fins i tot cadenes per agafar-se.  Açò ha estat un poc decepcionant, ja que pensava que el camí anava sempre a vora riu. Una vegada he arribat  a la zona de la presa derruïda de Gestalgar, esmorzar i bany en un lloc amagadet, ja que no portava banyador, he he.

Evidentment, el camí, abans de l’incendi de fa dos anys haguera estat més bonic.

Això sí, en arribar al poble,…cal tenir una “estrella” a mà.CAM00455

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Penya Maria, Gestalgar. Dos anys després.

Dos anys després de l’incendi que va arrasar tota la part del riu entre Xulella i Pedralba, he tornat a pujar a la Penya Maria. Si  prop del riu, els efectes de l’incendi estan un poc dissimulats per la presència de canyes (no tantes com abans), quant t’allunyes un poc d’ell, el paisatge canvia totalment i allà, si que es noten els efectes del foc amb els pocs arbres que hi queden.

Per la part esportiva, bé,vaig pujar a la Penya Maria en mig hora i vaig baixar el riu en vint minuts. A la zona de la pressa derruïda, com  no hi havia ningú, de cap a l’aigua. Després retorn cap al poble per l’altre costat del riu. Tot el recorregut en menys de sis quarts, i amb una “estrella” com a premi final, he he…..A la zona de bany, hi ha un baret, i allà si que cal banyador per nadar, he he.

CAM00410

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Los tres mosqueteros, d’Alexandre Dumas. Gene Kelly

El corazón del gascón batia hasta romperle el pecho, no de miedo, a Dios gracias, del que no conocía siquier la sombra, sino de emulacióm; se batía como un tigre furioso dando vueltas diez veces en torno a su adversario, cambiando veinte veces sus guardias y su terreno….., agil  y saltarin, se alejaba a cada momento de las reglas recibidas, atacando por todos los lados a la vez, y precaviéndose además como hombre que tiene el mayor respeto po su epidermis.

Llegint aquestes ratlles de la novel·la de Dumas, no puc deixar de recordar, la que per mi és la millor adaptació al cinema d’ella, la protagonitzada per Gene Kelly i Lana Turner. Ara que també ens deixa algunes perles del xovinisme francès com aquesta que diu Athos:

Me gusta oirle hablar, su patois me divierte.

CAM00358

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

“Ací s’acaba tot”, de Josep Piera. La dama anglesa.

La dama anglesa.

Una aristòcrata anglesa recorre Sicília i deixa les seves impressions en un llibre, com tants altres viatgers britànics. Però aquesta és un poc especial, segons l’autor del llibre:

D’aquesta manera, de Sicília, la dita senyora fabrica sentències tan solemnes i atrevides com aquesta: “Si no hi fossen els seus habitants, aquesta illa podria ser el més bell jardí del planeta”. I la deixava caure, la frase, com si res, després d’haver-los definits, els sicilians, com a “covards, mentiders i desagradables; tant o més que els escocesos”, deia ella, tan anglesa.

L’estupenda pedanteria d’aquesta milady m’havia divertit”.

 

Com sempre, certa aristocràcia anglesa, fent amics pel món. Per sort sembla que els temps han canviat i ja no queden molts d’aquests. La caiguda de l’imperi després de la II Guerra Mundial, sembla que ha fet que aquesta classe d’anglesos estigui ja en vies d’extinció.

Per cert, l’opinió sobre els escocesos, em recorda la de molts espanyols, respecte al meu país. No ens poden veure, però no ens volen deixar marxar.  I quan dic el meu país, em referisc a tot el país sencer, des de Salses a Guardamar.CAM00317

Cala del Vigatà, Sant Feliu de Guíxols.

Mentre la resta de la família estava a la platja “familiar” de la badia de Sant Feliu, jo m’he escapat a la Cala del Vigatà, que està prop del poble, però al sud del turó on està l’ermita de Sant Elm. He pujat pel camí de Monticalvari per baixar de seguida a la platja per unes escales ja molt abandonades.  Allà he esmorzat i nadat un poc , per retornar al poble al cap d’una hora. La tornada l’he fet per una altra senda, entrant al poble pel carrer de Sant Elm, carrer del que tinc molt bons records.

Per cert, no cal banyador en aquesta cala.

Foto: reivindicant l’aigua dels rius, de qualsevol riu.CAM00332

Publicat dins de racons | Deixa un comentari