Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

“Els nois”, de Toni Sala.

Comença fort el Toni amb aquesta novel·la, amb el tema dels enterraments i les morts a la carretera:

“La majoria no havien passat pel tanatori, però una part sí, els familiars més pròxims. Havien vist els nois exposats en dues urnes,  humiliats com bèsties dissecades al zoo doble de la seva mort; engabiats pel rigor mortis i engabiats pel vidre de les urnes.”

A mi tampoc m’agraden aquests espectacles, que malgrat estar al segle XXI sembla que no volem superar o canviar.

No ho entenc. Per què hi posen flors? Té collons. On et mors, tu, normalment? A casa, a l’hospital, si o no? I allà ningú hi posa flors. Em toquen els ous aquest rams. Als morts se’ls en foten, les flors. Les flors es porten al cementiri, no a la carretera. Al cap de dos dies ningú se’n recorda. Fot fàstic, està tot ple de flors podrides, no paro de veure’n.”

No sé si l’autor ha conduït per carreteres gregues, però allà són més exagerats, posen un altar, i alguns de ben grans.

 

Bé, te bona pinta, continuarem amb ell……

CAM00304

Los Miserables, de Victor Hugo. La política del PP al País Valencià.

“Se ha calculado que en salvas, cortesías reales y militares, cambios de ruidos corteses, señales de etiqueta, formalidades de radas y de ciudadelas, salvas hechas diariamente por todas las fortalezas y todos los buques de guerra al salir y ponerse el sol, a la apertura y clausura de los puertos, etc, etc, el mundo civilizado gasta en pólvora en toda la tierra cada veinticuatro horas, ciento cincuenta mil tiros de cañón, inútiles. A seis francos cada tiro, important novecientos mil francos al dia, trescientos millones al año, que se convertirán en humo. Esto no es más que un detalle. Entretanto los pobres se mueren de hambre.”

Aquest passatge de la segona part de la novel·la de Victor Hugo, m’ha fet recordar la política de grans esdeveniments i fum que ha practicat el PP al meu país durant els darrers anys. Política, que ens ha portat a la siutació que estem ara. Ara, tampoc es patrimoni del PP valencià, aquesta manera de fer, des de Madrid o altres parlaments autonòmics, també s’han fet obres que no se sap encara quina utilitat tenen, i això independentment del partit que tinguera el govern en aquell moment: Tgv’s que no porten enlloc, aeroports sense avions, ponts colossals, …. i sobretot molt de fum. Sembla ser que des del segle XIX no hem avançat gaire en aquest país.
Per cert, el protagonista, Jean Valjean, es passa uns quants anys a la presó, per haver furtat un tros de pa, potser és al que vol tornar el Sr. Fernández Díaz, Ministre d’Interior, amb la seva “llei Mordaza”?

“115 Dies a l’Ebre. El sacrifici de la Lleva del Biberó”, d’Assumpta Montellà. Actualitat.

“I després veus com aquesta terra s’ha venut per fer un parc èolic…Això no passa enlloc a Europa, només aquí, perqué els governs de torn et prometen molt però al final es venen per un plat de llenties.
Allà dalt a Punta Targa, o al Cucut, si algú vol fer una fotografia del lloc on va morir un avantpassat seu, no pot, perquè hi ha molins de vent arreu…
I quan aquestes famílies volen recordar porten un ram de flors a les Campisones, al Cucut, a la cota 705 de Pàndols, a Punta Targa.
Tothom té la seva història aquí a la Terra Alta, i els que vivim hem de ser molt curosos amb el territori.” 

Josep Maria Àlvarez Clua (nascut a Corbera).Sense comentaris.

 

?115 Dies a l’Ebre. El sacrifici de la Lleva del Biberó?, d’Assumpta Montellà.

“115 Dies a l’Ebre. El sacrifici de la Lleva del Biberó”, d’Assumpta Montellà.

 

“Franco que era molt superior militarment, no havia de patir per continuar la guerra, malgrat el nombre de baixes, que començaven a provocar crítiques internes.

Anaven guanyant la batalla però a costa de moltes vides. Alguns dels seus generals discrepaven d’aquesta manera de fer la guerra, tan sanguinària i per un territori sense cap valor estratègic.

Encara cuejava l’afer de la interrupció de l’ofensiva de Llevant, i no entenien perquè Franco s’entestava en aquella batalla. Però ell tenia molt clar que com més llarga fos la guerra, més enèmics aniquilaria. I també era la seva particular manera d’imposar la seva autoritat davant dels generals crítics.”

 

En aquests parràgrafs es fa un resum bastant clar de les intencions de Franco, no només durant la batalla de l’Ebre, sinò durant tota la guerra i els que va venir després. Aquest llibre explica la batalla de l’Ebre en un llenguatge prou entenedor i senzill i a més, dòna veu a alguns dels protagonistes del fet.  Després de llegir aquest llibre, i molts altres més, tinc més clar que Franco, sense el suport de les forces de l’eix i amb la no-intervenció dels aliats no haguera arribat on va arribar, sobretot després del vegonyòs Tractat de Munic. També, personalment, m’ha coincidit el final de llibre amb la meva darrera visita a Argelers i Cotlliure, amb el que això significa i els testimonis finals d’alguns dels protagonistes t’arriben molt a dins. Ara, entre els testimonis, destaque un del bàndol nacional, d’un integrant del Terç de Nostra Senyora de Montserrat, als que sembla, pels fets, que el mateix Franco també volia exterminar. Llegiu, i cadascú que trega les seves conclusions. Les meves no són molt bones:

 

“Veia la quantitat de soldats republicans fets presoners. Molts d’ells havien desertat; per tant, ja pot imaginar quins ideals tenien els soldats de la República. Venien afamats, i això moltes vegades els havia empès a creuar les línies enemigues. Els feien dir “Viva Franco!” . I aleshores menjaven calent.

Era pobra gent. La majoria d’ells no sabien ni resar un Parenostre. A mi en feien pena.”

 

A mi em fa pena altra classe de gent.

La meua ruta de l’exili. 1939-2014

La meva ruta de l’exili.

 

Aquesta vegada  si que he trobat l’emplaçamanent de camp d’Argelers, on va passar una temporada el meu avi al 1939. He trobat una placa informativa de l’any 2009. Buscava una altra, més antiga, que havia vist en una fotografia, però no l’he trobada. A part d’aquesta placa, res recorda el que va passar allà fa 75 anys. Segur que si preguntes als banyistes que hi havia allà, molts, et mirarien amb cara de circunstàncies.

La segona parada, és Cotlliure, amb el record del poeta Antonio Machado, enterrat al cementiri d’aquesta poble català (mireu el noms de les tombes i entendreu l’adjectiu). Encara no he trobat la tomba de l’escriptor Pat O’Brian. A l’ajuntament m’han dit que estava al cementiri no, però no l’he vist tampoc per allà.

Després d’unes compres, continuem el camí cap al sud, per una carretera que s’enfila entre la muntanya i el mar, envoltada de ……….vinyes verdes vora el mar……que cantava Segarra. Així s’arriba a l’antiga frontera del coll de Belitres, entre Portbou i Cervera de la Marenda, on, ara, ja hi ha informació sobre els fets de 1939.

Al poble de Portbou, he visitat el Memorial Walter Benjamin, un exemple dels que varen fugir un any després, però en direcció sud, fugint d’altres bàrbars. Després de dinar en un agradable restaurant davant de la platja (Paratges, crec que es deia), retorn cap a Sant Feliu de Guíxols.

Ascensió al Taga (2039 m). Ogassa, Ripollés.

 Pujada al Taga (Ogassa. Ripollés)

 

Content. Avui he tornat a passar dels 2000 metres després de molt de temps. He anat amb una eixida dels “amics dels dimecres” de Sant Feliu de Guíxols (una colla de senderistes jubilats) per pujar al cim del Taga, a la comarca del Ripollés.

Hem eixit des de l’església romànica de Sant Martí d’Ogassa, per enfilar entre prats plens de vaques pastant la pujada cap a la Portella d’Ogassa i d’allà fins al cim, a 2039 metres. Llàstima que la boira que ens anava acompanyant durant tota l’ascensió no ens ha deixat veure quines vistes es veien des del cim. Però almenys no ha fet molta calor, i això s’agraeix. La baixada pel mateix lloc, ha estat més mullada, ja que s’ha posat a ploure cap al final de trajecte. Com no podíem dinar a l’explanada de l’església, hem hagut d’agafar els cotxes per anar al refugi de Sant Jordi, al coll de Jou, per poder dinar sota cobert

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari