Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Cal un exercit català en un futur estat independent?

Potser ens caldria anar contestant aquesta pregunta. Però sembla que els polítics l’eviten per no entrar en polèmiques. És un tema complicat, i jo no li havia donat molta importància. Però l’altre dia, llegint el volum I del llibre “Catalunya durant la Guerra de Successió”, de l’editorial ARA LLIBRES, en un text d’Oriol Junqueras i Maria Antònia Martí Escayol, sobre “Les Reials Guàrdies Catalanes”, hi vaig llegir:

Finalment, fou en 1706 quan les Reials Guàrdies i la resta de tropes regulars catalanes tingueren ben a prop l’oportunitat de reforçar-se, quan les autoritats del Principat, València i Aragó proposaren la total administració del seu propi pressupost bèlic, a través de la creació d’un tresoreria militar comuna, per finançar un exercit regular de 12.000 homes. L’objectiu era que els impostos del país servissin per crear un exercit autònom. En el consell de guerra del 7 de desembre, els anglesos i els portuguesos votaren a favor de la proposta; els espanyols, però, s’hi oposaren, i el pla fou desestimat. La negativa suposà que les tropes regulars catalanes no poguessin constituir el nucli d’un exercit estable. Segons l’historiador Santiago Albertí, en no prosperar el projecte “Carles III havia de romandre sempre en inferioritat numèrica i mancat de l’esperit de lluita que només podien aportar els qui defensaven un plet i un país propi”.

Fa 300 anys ja no teníem exercit i així ens va anar. Els aliats no defensarien fins al darrer moment un país i unes lleis que no eren les d’ells. A més, el rei Carles, sempre dependria de la decisió dels aliats, i es queda sense una iniciativa que potser li haguera convingut.
El més significatiu és que els que es varen oposar al pla, sembla ser que varen ser els castellans austriacistes. Això sembla un avançament de l”Antes roja, que rota”, o siga, un “antes borbones, que rotos”; i més si en les pagines anteriors has  llegit, que, ja en temps de Carles II, la preocupació de la Cort de Madrid era més la no divisió de l’imperi, que no qui seria els successor, arribant a l’extrem de preferir al francès, malgrat els molts anys de guerra contra Lluís XIV, abans que la divisió, que ja havia estat estudiada a nivell internacional per Rei Sol i els altres monarques europeus.

Potser al segle XXI la siutació és diferent, i no cal tenir un exercit per poder viure tranquils, com hi han països que no el tenen. Però tampoc estaria mal pensar una alternativa, ja que aquests països, potser, no tenen la mateixa situació que nosaltres. És un tema delicat i caldria anar pensant-hi.

K.L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella.

Una molt bona novel·la sobre el que varen patir els republicans al camp de concentració de Mauthausen. Recomanable per a tots aquests que últimament tenen la paraula “nazi” preparada a la punta de llengua per insultar als que demanen poder exercir un dret democràtic: votar per la nostra llibertat com a poble.
Es poden destacar moltes coses del relat, però en aquests cas hi han dues coses que m’ha cridat prou l’atenció. La primera és del postfaci, escrit per  Marta Marín-Dòmine, on recull un comentari aparegut en 1949 a Les temps modernes:

!Un altre llibre sobre els camps de cocentració! Despres dels de Rousset, Hogon i tants altres crèiem que ja s’havia vist tot. Però encara que quedin coses a dir, ens estimaríem més que callessin. La guerra s’ha acabat. I ara tenim dret a gaudir de la pau sense que ningú ens l’amargui.”

Que equivocat que anava l’autor d’aquest comentari, veien el que ha passat després en l’antiga Iugoeslàvia, Rwanda, Corea, Vietnam, Cambotja, l’URSS, ….

La segona cosa curiosa són els informes d’aprovació de llibre per la censura franquista:

“El autor del libro, exprisionero de un campo de concetración alemán, nos relata, en forma cruda, pero objectiva, el funcionamiento de aquellos campos nazis, con todas las crueldades de los SS, y los crimenes y asaltos a los almacenes del campo a que se entregaban los prisioneros rusos, polacos, checos, etc, como venganza, en los últimos dias de cautiverio, cuando las tropas aliadas avanzaban y los jefes de las guarniciones de los campos huían, hasta que por fin las fuerzas de ocupación norteamericanas ponen fin a la anarquía que se había desencadenado.” (7 de març de 1955)

Segur que és el mateix final que he llegit? Com és només nomena als presoners dels països de l’Est? en aquella època del bloc comunista?

“No obstante como se trata de cosas pasadas y de un país extranjero PUEDE PUBLICARSE.” (10 d’abril de 1963)

Com si el govern de Franco no tinguera res a veure amb la situació dels deportats republicans!
 

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Camí vell de les Iàcobes-barranc de la clotxa roja-barranc de la cova negra.

Els incendis de fa dos anys han posat al descobert algunes sendes que s’havien perdut. Avui he pujat per una senda que va paral·lela al camí de les Iàcobes velles, des de la rotonda del Pi, a la carretera que puja a Les Alcubles. He utilitzat les indicacions de la web de la colla Calderona de Llíria. Potser s’han precipitat en atribuir aquesta senda als romans, al veure unes carrilades marcades a la pedra, però jo no crec que siga tan àntic aquest camí, que per cert  s’ha d’anar amb compte de no perdre’l.
El camí ens retorna al camí de les Iàcobes a l’alçada d’una bassa, on de seguida hem de girar a la dreta per agafar una altra senda perduda que vorejant el barranc de la clotxa roja ens porta al barranc de la cova negra, on ja he retornat pel camí cap a l’inici de la ruta a l’aljub blanc.
El efectes de l’incendi fan que la ruta no siga visualment molt atràctiva, però potser que si es marquen bé les sendes, en uns quants anys, aquesta siga una ruta per més maca que ara.
Nota: he intentat fer alguns trams corrent, però el meu estat de forma és lamentable. Tambè he vist arbres tallats. No entenc molt, però no sé si els que he vist estaven tan cremats com per tallar-los.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Xelva-Pic del Remei (1053 m)

Avui hem fet una ruta curta, la pujada al pic del Remei, prop de Xelva, als Serrans. La pujada fins l’ermita ha estat fàcil, on hem esmorzat. Després, la senda ja s’ha fet més pronunciada fins al cim del pic, on hi ha un punt de vigilància forestal, una espècie de torreta i moltes antenes. Hem baixat pel camí i la carretera fins al poble de Xelva, on han caigut dues cerveses (una per cadascun). Des del cim es véiem l’embassament de Loriguilla i Domeño per un costat i per l’altre les muntanyes d’Andilla.
Nota: moltes mares de Déu del Remei pel camí, igual torne a anar a missa després de tot.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

La serra de Quatretonda (Vall d’Albaida)

Avui he anat més lluny per caminar. He tornat després de molt anys cap al sud de la capital. Des de la meva època d’estudiant a la Universitat, he tornat poques vegades cap allà. En aquellla època la visitava més, ja que tenia molts companys de més al sud.
Avui hem fet una ruta per la serra de Quatretonda. No tenia molt de desnivell però ha esta maca. Hem pujat cap al pla de la Penya des d’on es veia el Montcabrer a la serra d’Agres, i la resta de la vall. Després hem anat per un barrana ca a la caseta del “tio Honòrio”, el darrer herbolari de la zona. D’allà al cava de la falaguera, un font d’aigua i hem acabat dinant prop de l’alberg de la Bastida.
L’anecdota és que m’he trobar un home que viu en Bétera, però va nèixer al meu carrer, quines casualitats.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

El problema de Flavi Josep. Un problema a vida o mort.

LLegint “Las guerras de los judios”, un poc de manera indirecta m’ha trobar un problema de matemàtiques que es resol per successions. A la guerra dels jueus contra els romans, un grup de 41 jueus, entre ells l’historiador Flavi Josep, varen decidir suïcidar-se abans que entregar-se a les tropes romanes del futur emperador Vespasiò, que els varen encerclar en la fortalesa de Jotapata. Com no podien matar-se ells mateixos per qüestions religioses, Flavi Josep va decidir que es posarien en cercle i que començant per un primer, aquest degollara al company de la dreta i així successivament fins que només quedés un que si que hauria de suïcidar-se. Al final, només van quedar dos, Flavi Josep i un company, al que fàcilment va convèncer d’entregar-se i salvar la vida, Després Flavi Josep va entrar al servei de Vespasià i es va llatinitzar i va arribar a ser ciutadà romà.
Però va tenir sort Flavi Josep o sabia on posar-se per sobreviure? Després d’haver llegit i entés la resolució del problema, m’inclino més per la sort “divina” que no pas pel saber matemàtic del protagonista. O per, com he llegit en altres llocs, per que utilitzara altres maneres per convèncer als companys de manera que ell quedara en darrer lloc,ja que, la idea inicial, era d’ell.
Notes:
 – Una simulació del problema.
 – És un problema d’on es pot treure més suc.
– Per cert, la solució és la posició 19.