Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Oliver Twist, de Charles Dickens.

Oliver Twist, de Charles Dickens.

 

A l’any 1999, a Prada del Conflent, en un dels molt cursos que es fan, un dels professors, va dir que el Regne Unit era un país de pobres i no podia aguantar per molts anys més l’imperi que tenia. Això ho he recordat en llegir el clàssic de Dickens, Oliver Twist:

 

“El arroyo de la calle estaba lleno de agua estancada y sucia. En su pobredumbre las mismas ratas mostraban la espantosa huella del hambre y sus cadáveres yacían aquí y allá descomponiéndose.”

 

Es a dir, no hi havia menjar ni per les rates.

Seguint un poc els consells del Vicenç Pagès, estic llegint “clàssics” que no havia llegit de jove (o rellegint), i és una bona experiència, i crec que val més llegir aquests “vells” llibres que no molt del que veig anunciat pels llocs com a bets-sellers. Sempre havia pensat en aquesta novel·la com a comte per nens, però no, els primer càpitols destil·len un ironia i una mala llet sensacionals cap a la societat victoriana anglesa que res tenen a veure amb el que ara es coneix com a “literatura juvenil”.  A la segona part del relat ja no es nota tant aquesta ironia, potser degut a que el protagonisme del relat passa del jove Oliver cap als altres personatges del narració, però continua mantenint l’atenció del lector fins a darrer moment.

En definitiva, una novel·la clàssica molt recomanable, de la qual les meves úniques referències eren el cinema i els còmics adaptats.

Begur-Fornells-Sa Tuna-Begur.

Begur-Fornells-Sa Tuna-Begur.

 

Darrers dies de l’any caminant pel massís de Begur. Avui he fet un camí més llarg que altres vegades. He baixat pel camí vell de Fornells cap a la poble del mateix nom per agafar des d’allà el GR-92 en direcció nord, travessant la serra de Saguàrdia i arribar al cap de Begur, on està el semàfor marítim. D’allà es baixa cap a Sa Tuna, on he deixat el GR.92 per continuar pel camí de ronda cap a Aiguafreda, on es pot agafar un sender local, que et retorna al poble de Begur, passant pel Mirador de la Creu i entrant al poble pel Mas d’en Pinc.

Podria dir-se que durant el recorregut he plagiat a Raimon “el vell Pla em ve a la memòria”, i  és que molts dels llocs per on passes et recorden la ploma de lescriptor de Palafrugell.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Carcaixells-Montclar-Plana Basarda.

Carcaixells-Montclar-Plana Basarda.

 

Una excursió molt coneguda i fàcil. Des del Mas Llaurador, pujar als Carcaixells i d’allà fer el cim del Montclar, a la serra de l’Ardenya. Feia dues setmanes el CE Montclar de Sant Feliu de Guíxols havia fet l’aplec anual i havia canviat la senyera i les figures del pessebre encara es conservaven en bon estat. Aquesta vegada he pogut passar pel pont penjant dels Carcaixells ja que han tret la tanca que hi havia al mig del pont. La tornada l’he fet per la plana Basarda on hi han les poques restes que queden d’un poblat ibèric: unes quantes sitges i el que sembla una cisterna; no crec que la cova quadrada que hi ha siga origen ibèric, la pedra està massa ben tallada.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Una jornada a Girona.

Una jornada a Girona.

Arribar

pel costat de riu Onyar,

cap a la catedral pujar

i el cafè a l’Arc no pot faltar.

Pel carrer de la força

la cultura jueva retrobar

i la Girona medieval

poder revisitar.

Primera collita:

Shlomó Ben Amí i Flavio Josefo.

I, potser jueu un cognom?

El dubte sembla més clar.

Uns minuts després

un tast de El Prado

per mirar.

Cap a les Voltes, a fer país

amb Josep amb Núria parlant,

un Deú coix de nom Lluís

i un KL Reich trobar.

Ramblejar i

al pont de pedra,

jazz escoltar.

Al museu del cinema,

la infància recordar,

amb el cinema que

ens va acompanyar.

A la 22, anar-se’n a Tallamar,

de Marsella a Elx,

amb un guia de Perpinyà.

Quina plaça més lletja

al gran Pla li ha tocat.

Sort de l’olivera que

té a tocar.

Adéu a la llibreria-cafeteria,

en super es convertirà

Adéu Excalibur, Angelot

i altres llos de bon recordar.

Amb fotografies,

prop de Santa Caterina,

a Javier Cercas retrobar

i un poc perdonar.

Per dinar,

a Le Bistrot retornar

però a l’Ariadna

no vaig trobar.

Pujant per escales,

cap al pla de la Catedral

l’estelada encontrar

i per la força baixar,

per ramblejar

i la Geli admirar.

Cinema Truffaut,

prop la muralla,

a l’Ariadna vaig trobar,

d’uns quants Orfeus acompanyada.

Allen i Jasmine el final han posat.

Una jornada molt animada,

amb versos dolents contada.

Potser en alguna falla

els poden publicar.

La frontera invisible, de Kilian Jornet. La felicitat, però….

“Saps que és la felicitat? La pura? No es troba en el moment d’aconseguir una cosa, quan ja està tot en procès d’assimilació. No, la felicitat pura es troba just en el moment abans d’aconseguir-la, en el moment en que descobreixes que ho aconseguiràs. És l’instant en el qual els llavis d’un adolescent s’acosten per besar una persona que sap que potser estimarà la resta de la seva vida; el matemàtic que un un instant s’il·lumina i veu clar com descobrir aquella teoria que fa anys que es resisteix al món científic; és aquell instant en el qual el corredor de marató dels Jocs Olímpics veu la línia de meta, mira endarrere i s’adona que té l’avantatge suficient per assegurar que serà ell qui tallarà la cinta; el moment en el qual aquella dona sap que al cap d’uns mesos tindrà un nadò, el seu, en braços. Doncs llavors, allà, a la cresta de l’Aiguille d’Argentière, castigats pel vent sota un cel tèrbol, era un instant així. Era felicitat pura.
Però la línia que separa la felicitat del dolor és molt més fina del que podem imaginar……..”

Gràcies Kilian, gràcies per escriure aquesta meravella i recordar-te’n de la meva professió que tants menyspreen.

L’estrany, de Marcel Camus.

“Aun en el banquillo de los acusados es siempre interesante oir hablar de uno mismo.”

Un tipus molt estrany el protagonista d’aquesta novel·la. Potser per això en català han traduït el títol (L’étranger) per l’estrany enlloc com en la versió castellana que opta per “El extranjero”?
Potser és ul títol en francès és una metàfora? estranger com a estrany al món normal dels ciutadans normals? Enfrontar un home sense cap valor, emoció, passió al món que ens envolta, i com arriba al seu tràgic final.

Tambè he vist una frase que m’ha cridat l’atenció, ja que sembla que des de 1942, res a canviat en certes actituds de la premsa:

Usted sabe, hemos hinchado un poco el asunto. El verano es la estación vacía para los periódicos. Y lo único que valía algo era su historia y la del parricida.”

Lord Jim, de Joseph Conrad.

Jim, un mariner fill d’un rector anglicà (supose), es passa tota la novel·la intentant expiant la seva culpa (no era l’únic culpable) per l’abandonament d’un vaixell carregat de peregrins musulmans que anàvem a La Meca. Penitència que el portarà a donar la seva vida al final de la novel·la. Aquest fet m’ha fet pensat amb l’hipocresia dels “catòlics” que tenim per ací manant als nostres governs, que amb la confesió davant el rector ja ho tenen tot solucionat, quan, els protestants, sembla que aquest remordiment no se’l curen tan fàcilment. Potser és per això que la paraula dimitir no és tan coneguda al sud d’Europa i si més posada en pràctica al nord?
Per cert, molt recomanable la versió cinematogràfica de Richard Brooks, de 1965, amb Peter O’Toole fent el paper protagonista.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

XIX Travessa de la Serra Calderona.

Avui, amb calma ja que era una ruta famíliar, hem caminat per la zona d’Olocau i Marines. La ruta, senzilla i amb calma escoltant les explicacions del mestre Ferran Zurriaga, anava d’Olocau, al Castell del Reial, i d’allà al poble abandonat d’Olla. La tornada l’hem fet per la Font del Sentig. El temps ha acompanyat i no ha fet ni fred ni calor. Com ha novetat, aquesta vegada hem vist una mina abandonada prop del poble d’Olocau, un poc més amunt de la Font del Frare.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari