Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Adéu a les armes, d’Ernest Hemingway.

Una altra re-lectura de llibres de joventut. Aquesta novel·la ambientada a la I Guerra Mundial al nord d’Itàlia ens conta les vicissituds d’un conductor d’ambulàncies americà enrolat a l’exercit italià que està lluitant contra els austríacs i alemanys, i la seva història romàntica amb una infermera anglesa.
Hi ha un fragment que m’ha recordat l’estupidesa dels tribunals militars que tan bé va retratar Stanley Kubrick a “Path of glory”, amb Kirck Douglas de protagonista, ia també ambientada a la Gran Guerra, però a l’exercit francès.

-Ha sido usted y sus iguales los quen han permitido a los bárbaros poner los pies sobre el sagrado territorio de la patria.
-¿Qué dice usted? -preguntó el teniente coronel.
-Es a consecuencia de traiciones parecida por lo que hemos perdido los frutos de la victoria.
-¿Ha tenido usted que retirarse alguna vez? -preguntó de nuevo el teniente coronel.
-No se deberia haber obligado a Italia a retirarse.
!Y nosotros estábamos allí, bajo la lluvia, para escuchar esto! Estábamos frente a los oficiales, y el prisionero estaba delante de ellos, ligeramente a un lado por deferencia a nosotros.
-Si usted me quiere fusilar -dijo el teniente coronel-, fusileme en seguida, sin más interrogatorio. El interrogatorio és idiota.
Hizo la señal de la cruz. Los oficiales se consultaron. Uno de ellos escribió en una hoja de papel.
-Abandono de tropas. Condenado a ser fusilado -dijo.
Dos carabineros condujeron al teniente coronel a la orilla del rio………….

L’edició és del 1982, de la desapareguda editorial Bruguera, que tantes bones estones ha donat als de la meva generació.

Gestalgar: Riu Túria.

Aquesta tarda hem anat a nadar i pasetjar una mica pel costat del riu Túria a la localitat serrana de Gestalgar. Han fet una mica de piscina artificial perquè la gent puga banyar-se sense molts problemes, tret de la temperatura de l’aigua.
No sé perquè tradueixen el nom castella de Gestalgar al català per Xestalgar, potser per culpa dels apitxats de la capital que no saben pronunciar la “ge” i en lloc de dir Girona, diuen “Xirona”. Supose que la Ch castellana li correspon la X (Cheste-Xest, Chiva-Xiva), però el so “g” si que existeix a la nostra llengua i diferent del so “x” (gegant, Girona, Gestalgar, no?).

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

La democràcia a Amèrica, de Alexis de Tocqueville. III (no tot és tan bònic!)

Al capítol 7 (volum 1, segona part), titulat “La omnipotència de la majoria” ja no es veu tot tan bònic. L’autor ens alerta del que anomena “La tirania de la majoria”.

 El que més reprotxo al govern democràtic, tal com s’ha organitzat als Estats Units, no és, com molta gent pretén a Europa, la seva feblesa, sinò al contrari la seva força irresistible. I el que em repugna més a Amèrica no és l’extrema llibertat que hi regna, és la poca garantia contra la tirania.

(L’autor dòna uns quants exemples i fa unes quantes preguntes sense resposta sobre el tema)

No dic que en el temps actual es faci a Amèrica un ús freqüent de la tirania; dic que no s’hi descobreix cap garantia contra ella, i que cal cercar les causes de la benignitat en les circumstàncies i en els costums, més que en les lleis.

A aquests parràgrafs els segueixen uns quant més sobre els efectes d’aquesta exaltació de la majoria en l’administració, la cúltura, els pensament, el caràcter americà i el perill que suposa aquesta exalatació per als Estats Units.
Recordem, que tot açò es va escriure en 1835, quan els Estats Units encara no eren la superpotència que esdevindria després i encara eren pocs estats els que formaven la Unió, i amb notables diferències entre els estats del nord i el sud, i els nous que s’estaven formant cap a l’Oest.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Vilamarxant-Assut de Montcada, pel riu.

Segona jornada de cicloturisme amb els alumnes. Aquesta vegada, com eren els de tercer d’ESO i estaven més forts i tenien més pràctica amb la bicicleta em allargat el recorregut fins a la presa, on es troba l’assut de la sèquia reial de Montcada. També ha ajudat que ha estat tot el matí núvol i el sol no ha molestat gens, però clar, aquesta vegada, ningú volia llençar-se al riu.  
Baixant pel riu anava xiulant la cançò del Boss “The river”, we’d go down to the river…. Potser era perquè ahir va tocar a Barcelona? 

Publicat dins de esports | Deixa un comentari

Afirma Pereira, d’Antonio Tabucchi. II

Escolti Pereira, va dir el director, el “Lisboa”, ja l’hi vaig dir, s’està convertint en un diari xenòfil, per què no fa un recordatori d’un  poeta de la pàtria, per què no fa el nostre gran  Camões  Camões ?, va respondre Pereira, però  Camões  va morir el mil cinc-cents vuitanta, fa gairebé quatre-cents anys. Sí, va dir el director, però és el nostre gran poeta nacional, i sempre és actual, a més sap què ha fet António Ferro, el director del Secretariado Nacional de Propaganda, vaja, el ministre de cúltura, ha tingut la brillant idea de fer coincidir l’aniversari de  Camões  amb el dia de la Raza, aquell dia se celebrarà el gran poeta de l’èpica i la raça portuguesa i vostè podria fer un recordatori.
…………………………………………………..
Dispensi senyor director, va respondre amb compunció Pereira, però escolti, li vull dir una cosa, nosaltres originàriament érem lusitans, després van tenir el romans i els celtes, després van tenir els àrabs, quina raça podem celebrar nosaltres els portuguesos?…….

 

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Els salaris dels funcionaris segons Tocqueville.

Hi ha una gran raó que porta les democràcies, en general, a economitzar en els salaris dels funcionaris públics.
En les democràcies, com que els que institueixen els salaris són molt nombrosos, tenen poques oportunitats  d’arribar mai a tocar-los.
En les aristocràcies, al contrari, els qui institueixen els gran salaris tenen sempre la vaga esperança de beneficar-se’n. Son cabals que es creen per a ells mateixos, o almenys recursos per al seus fills. 

Jo diria corrupció)

A Amèrica, els funcionaris d’ordre secundari són més ben pagats que enlloc, però els alts funcionaris ho són molt menys.
Aquests efectes contraris són produïts per la mateixa causa; el poble, en els dos casos, fixa el salari dels funcionaris públics; pensa en les seves pròpies necessitats; i aquesta comparació l’il·lumina. Com que ell mateix viu en una gran comoditat, li sembla natural que els qui li serveixen la comparteixen. Però es tracta de fixar la sort del gran funcionaris de l’Estat, aquesta regla falla, i procedeix l’atzar.
El poble no té una idea precisa de les necessitats que poden experimentar les classes superiors  de la societat. Allò que semblaria una suma mòdica a un ric, li sembla una suma prodigiosa, a ell que es conforma amb el necessari; i considera que el governador de l’estat, amb els dos mil escuts, encara s’ha de sentir feliç i provocar enveja.
………
Sota l’imperi de l’aristocràcia, passa el contrari, que els alts funcionaris reben emoluments molt grans, mentre que els petits sovint a penes tenen per viure.

(En una nota a part dòna les dades del que cobren alguns funcionaris als Estats Units i a França de 1835)

….
En general, la democràcia dóna poc als governants i molt als governats. El contrari es veu en les aristocràcies en què els diners de l’Estat beneficien sobretot la classe que dirigeix els afers públics.

( Molts polítics que es fan dir liberals actualment, sembla que han oblidat tot açò)

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Marines- Molí de Gatova-Cim del Gorg-l’Olla-Marines

La ruta d’avui s’ha fet pesada per l’asfixiant calor que ha fet aquest matí. Sort que després de dinar s’ha tapat el sol. A més encara es respirava fum de l’incendi del magatzem de taronges de Museros del dimecres, i encara feia olor a cremat.
La ruta s’iniciava en el poble de Marines vell, però enlloc de pujar directament al Gorg, hem fet una volta que ens ha portat a un dels molins que hi ha a Gàtova, per començar des d’allà l’ascensió al cim més alt de La Calderona, el Gorg, amb 907 metres, amb una calor insuportable. L’únic lloc frec que hem trobat era una sima, prop del molí. Després hem fet la baixada, amb el sol torturant-nos les esquenes cap al poblat d’Olla, on hem dinat en una bassa que hi ha abans d’arribar al poblat. Quan he arribat a la bassa, m’he tret la samarreta i he posat el cap dins de l’aigua, ja no podia més de calor. La resta, tornada cap a Marines, on esperaven dues cerveses ben fresques i la font de l’esglèsia per posar el cap dins d’ella.
Autocrítica: la calor ens ha fet anar més lents de l’habitual. Potser pel proper mes, hauríem de sortir més d’hora, com diu En Pep Guardiola? 

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Afirma Pereira, d’Antonio Tabucchi.

…I en aquell punt Pereira li va venir al cap una frase que li deia sempre el seu oncle, que era un escriptor frustrat, i va pronunciar-la. Va dir: la filosofia sembla que es dediqui només a la veritat, però potser diu tan sols fantasies, i la literatura sembla que es dediqui només a fantasies , però potser diu la veritat. Monteiro Rossi va somriure i va dir que li semblava una definició bonica per a les seves disciplines………

Després del recent traspàs de l’escriptor italià, estic rellegint la seva novel·la més famosa i de la qual es va fer una molt bona pel·lícula, protagonitzada per Marcello Mastroianni, en el paper del Dr. Pereira. La vaig veure als cinemes Renoir de Barcelona en VO. 
Vos deixe amb un tros de la “peli” on hi ha un NODO portuguès que podria ser com  un telenotícies del NODO9 que patim ací, al sud del Sènia. 

Publicat dins de a ponent | Deixa un comentari

Excursió escolar en bicicleta pel riu Túria.

Avui hem fet una sortida en bicicleta pel riu, des de Vilamarxant a Riba-roja del Túria (i tornar) pel parc natural del Túria. Hem anat amb un grup de segon d’ESO. Un nombre d’alumnes correcte, ja que dos grups hagués estat massa, ja que per passar el ponts que hi ha has d’anar d’un en un i alguns alumnes han de baixar de la bicicleta. Malgrat que als aficionats ens costa entendre-ho, hi ha gent que no sap utilitzar al bicicleta, els canvis correctes, els frens, l’alçada correcta del selló per pedalejar bé sense forçar els genolls. Potser els que passen els quaranta, s’hem criat damunt d’una bicicleta, però les noves generacions sembla que tenen altres preferències.
 
El recorregut ha estat agradable, amb uns quants incidents a l’inici. He hagut de tornar a l’institut a canviar una bicicleta d’una alumna amb el pedal trencat, per trencat, per tant he fet quilometratge extra. Feia tanta calor de de miracle no s’hem llançat al riu de cap. 

Publicat dins de educació | Deixa un comentari

El Gatopardo i Eisenstein.

Se acercó de nuevo y, levantándose sobre las puntas de sus zapatos, le suspiró al oido:
– Tiazo!
Felicísimo gag escenográfico comparable en eficacia además con el cochecito para niños de Eisenstein, y que explícito y secreto com era, extasió el sencillo corazón del principe y lo unció definitivamente a la hermosa muchacha. ……

Estranya referència cinematogràfica per a una novel·la ambientada a l’epoca de la unificació italiana a Sicília. Potser l’autor havia vist “El cuirassat Potemkim” en algun cinema abans d’escriure la història i tenia recent el record de les escales d’Odessa? O potser és un mala passada del traductor?

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari