Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

El Gatopardo. El sufragi femení i la premsa.

Antes de la puesta del sol las tres o cuatro putillas de Donnafugata -también las había allí, no agrupadas, sino actuantes en sus haciendas privadas- comparecieron en la plaza, el cabello adornado con cintitas tricolores, para protestar contra la exclusión de la mujeres en el voto. Las pobrecillas fueron expulsadas incluso por los más exaltados liberales y obligadas a meterse de nuevo en sus casas. Esto no impidió que el Giornale di Tinacria, cuatro dias después, hiciera saber a los palermitanos que en Donnafugata “algunas gentiles representantes del bello sexo habían querido manifestar su fe inquebrantable en los nuevos y resplandecientes destinos de la patria amantisima, y desfilaron por la plaza entre la general aprobación de aquella población patirótica”.

Sembla que els redactors de les notícies del NODO9 ja tenien avantpassats a la Sícilia acabada de conquerir per Garibaldi. I, evidentment, del sufragi femení, tothom en contra, per molt liberal que un fòra. Encara faltaven molts anys per al 1893, data en que les dones de Nova Zelanda varen poder votar per primera vegada. A Sicília, crec que haurien d’esperar fins al 1946.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

El Gatopardo, de Guiseppe Tomasi de Lampedusa.

Una altre re-lectura després de molt de temps. En una edició de quan encara existien les “Avenidas del Generalísimo Fco. Franco”. Aquesta és de 1966, d’una editorial que es deia Noguer, i per tant en castellà.

Salina pensó en una medicina descubierta hacía poco en los Estados Unidos de América, que permetía no sufrir durante las operaciones más graves, permanecer sereno entre las desventuras. Llamaban morfina a este tosco sustituto químico del estocismo antiguo, de la resignación cristiana. Para el pobre rey la administración fantasmal hacia las veces de la morfina. Él, Salina, tenia otra fórmula más selecta: la astronomía. Y atrapando las imagenes de Ragatisi perdido o de Argivocale vacilante, se sumió en la lectura del último número de de Journal des savants, “Les dernières obsevations de l’Observatoire de Greenwich présentent un intérét tout particulier…”

Gran novel·la, però tinc l’assignatura pendent de veure la pel·lícula de Visconti, amb Burt Lancaster, fent de Príncep de Salina. Per cert, aquest monarca, també era un Borbó, però el nostre, enlloc de gestionar burocràcia inútil, mata elefants.

 

La guerra de Troia, de Robert Graves.

Explica Agamèmnon:

– Els déus són amb nosaltres -va explicar- pel capteniment traïdor de Paris. No tindrem entrebancs per a saquejar Troia, que és immensament rica. Quan caigui, ens farà pas cap al mar Negre. Els troians, que guarden els estrets, ara ens fan pagar el doble pels béns que importem de llevant, com ara la fusta, ferro, pells, perfums, espècies i pedres precioses. Serà plaent d’estalviar-mos tant calerons.

Les raons econòmiques sempre darrere de tot, malgrat la poesia que es posi per tapar-les.
Aquest és un petit llibre del britànic, que va viure a Deià, Robert Graves. Curt, ràpid i amè de llegir en la traducció feta per Ramon Barnils. 

Serra-Rebalsadors-Mirador de Mireia-Serra.

Avui hem fet una eixida més llarga. Hem eixit des del Poliesportiu de Serra, per la font de Deula i el barranc del mateix nom. Després hem pujat cap als Ermitans on ja teníem un bona visió del mar. Enlloc d’anar directament cap al Rebalsadors (798 m) hem baixat a esmorzar a la font de La Misèria. Després d’esmorzar hem anat al barranc del Marianet (res a veure amb l’actual president dels espanyols), per enfilar la pujada al Rebalsadors per una senda que ens porta directament al cim, on es troba el punt geodèsic. Baixant, com teníem temps hem anat a veure una nevera de neu que hi havia prop.D’ací cap la Mirador de Mireia, des d’on es tenia una bona vista del Camp de Túria, L’Horta i podies veure fins i tot L’Albufera, Cullera i a la llunyania El Montgó de Dènia. El dinar l’hem fet al mirador. Baixant cap a Serra, hem tingut una millor visió de la Cartoixa de PortaCoeli.
Nota: pujant la senda cap al cim, hem vist dos individus baixant amb motos grans, cosa que està prohibit dins del parc natural de La Calderona.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Marcs pels carrers.

Últimament estic veient que en molts pobles de la costa estan posant un marcs sense res. La primera vegada que els vaig veure va ser a Cotlliure, però vaig pensar que tindria alguna relació amb el Fauvisme, molt present en aquesta vila catalana. Però ara els he trobat en altres pobles més al sud, com Sant Feliu de Guíxols o S’Agaró. No sé quin significat li volen donar, però jo els aprofite per jugar amb el nen i la càmera.

Rodanes, altra vegada.

Avui hem fet una excursió per les rodanes de Vilamarxant amb els alumnes de 2n d’ESO. La propera setmana anirem amb la resta dels alumnes.

Hem eixit de l’institut cap al cementiri, que és on surten les rutes cap a les rodanes. Hem seguit el camí, però no hem pujat al rodana gran, sinó que hem continuat cap a la zona de la bassa barreta i l’arboretum, on hem esmorzat. Després hem puja pel camí que porta cap a la rodana del pic, sense fer el cim, ja que hem seguit fins a la zona de les trinxeres de la guerra civil. Jo no he arribat, m’he quedat amb els lesionats o cansats. Després hem tornat al encreuament de la bassa barreta per tornar a agafar el camí de tornada.

Aproximadament des de les 9 del matí a les 2 de la tarda. Anar amb nens costa més temps.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Rodana gran, Vilamarxant.

Avui hem fet una ruta curta pujant a la rodana gran de Vilamarxant. Ja fa temps havia pujat a la xicoteta. La intenció era baixar per l’altre costat, però el temps ens ha fet canviar d’opinió i hem baixat per la mateixa senda que hem utilitzat en l’ascensiò. Al baixar es té una vista general de la Serra Calderona.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

La democràcia a Amèrica, de Alexis de Tocqueville. II

Però és en les prescripcions relatives a l’educació pública on es revela, des dels principi, en tota la seva claredat el caràcter original de la civilització americana.
“Atès”, diu la llei, “que Satan, enemic del gènere humà, troba en la ignorància dels homes les seves armes més poderoses i que és important que els coneixements que ens han donat els nostres pares no restin enterrats en les seves tombes; atès que l’educació dels infants és un dels primers interessos de l’Estat, amb l’assitència de Senyor…”. Segueixen les disposicions que creen escoles en tots els municipis, i imposen als habitants, sota la pena de sancions, l’obligació de sostenir-les. Es funden escoles superiors de la mateixa manera en els districtes més populosos. Els magistrats municipals han de vetllar perquè els pares enviïn els fills a les escoles; tenen el dret de sancionar els que s’hi neguin; i si la resitència continua, la societat, posant-se llavors en el lloc de la família, s’empara de l’infant i lleva als pares el drets que la natura els ha donat, però dels quals fan mal ús. El lector haurà observat, sens dubte, el preàmbul d’aquestes ordenances: a Amèrica és la religió qui porta a la il·lustració; és l’observança de les lleis divines qui condueix l’home a la llibertat. (Volum 1, 1a part, capítol II, pàgina 49)

Publicat dins de política | Deixa un comentari

La democràcia a Amèrica, de Alexis de Tocqueville.

Torneu enrere: examineu l’infant just als braços de sa mare; vegeu el món exterior que es reflecteix per primera vegada sobre l’espill encara fosc de la seva intel·ligència; contempleu els primers exemples que li arriben als ulls; escolteu les primeres paraules que desperten en ell els poders adormits del pensament; assistiu, finalment, a les primeres lluites que ha de sostenir; i només llavors comprendreu d’on vénen els prejudicis, els hàbits i les passions que han de dominar la seva vida. L’home es troba, com si diguéssim, tot sencer en els bolcalls de seu bressol.
Passa una cosa anàloga amb les nacions. Els pobles es ressenten sempre del seu origen. Les circunstàcies que van acompanyar el seu naixement i van servir per al seu desenvolupament influeixen sobre tota la resta de la seva existència. (Volum I, 1a part, capítol 2) 

Publicat dins de política | Deixa un comentari

El gran Gatsby, de Francis Scott Fitzgerald.

…Tot resultava irreflexiu i confús. Tom i Daisy eren descuidats i indiferents; aplastaven coses i èssers humans, i després es refugiaven en els seus diners o en la seva ampla irreflexió, o en el que dimonis fòra que els mantenia junts, deixant  als altres que apanyaren les destrosses que ells havien ocasionat.
 
He tornat a llegir aquesta novel·la que vaig llegir abans dels 20 anys. Segons alguns una novel·la romàntica, però en la que jo veig una crítica ferotge a la manera de viure dels rics als Estats Units d’entreguerres i dels nous rics, normalment amb negocis pocs clars, que intenten imitar als altres. Amb el pas dels anys l’he entès millor que la primera vegada que la vaig llegir, i tenint un record molt llunyà de “peli” amb Robert Redford i Mia Farrow.
NOTA: he traduït del castellà, ja que l’edició que tinc és del Circulo de Lectores de 1988.