Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Aulularia, Plaute

…., si se li escapa un poc de fum per la seva teulada, invoca de seguida els Déus i als homes. I encara més, quan se’n va a dormir  es posa un bossa de cuir davant de la boca.
…..
Perquè no se li escape ni un poquet d’alè mentre dorm.
……
plora quan ha de vessar aigua per rentar-se.
…….
Per Hércules, fins i tot si li demanes prestada la fam, mai te la donarà. És més, quan fa poc el barber li va tallar les ungles,  ell va arreplegar-ne tots els trossets i se’ls va endur.
….
Ja fa temps un milà li va arrabassar un tros de carn: l’home acudeix plorant al pretor i comença allí a demanar, entre plors i planys, que li fòra permés de demandar al milà. 

Aquest personatge d’aquesta comèdia de Plaute és un digne antecessor de l’avar de Moliere, del Scrooge de Dickens, del cec del “Lazarillo de Tormes”, o del “licenciado Cabra” de Quevedo. I de molts altres garrepes que ha donat la història de la literatura.
La traducció és de Xavier Mata Oroval per a “Prosoponteatro. Festivales de teatro Grecolatino”. 

Afirma Pereira……..

Antonio Tabuchi (1943-2012). Quan vaig veure aquesta “peli” al cinemes Renoir de Barcelona, vaig patir un petita desilussió, la VO era en italià i no en portuguès, però això no va treure res de mèrit al que vaig veure i vaig llegir després. A part d’aquesta novel·la de l’autor italià, també he llegit El cap perdut de Damasceno Monteiro

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Olocau-castell de Real-barranc de la cullera-Olocau-Puntal dels llops.

Avui tocava una ruta en forma de 8. Hem eixit del poble per el parc de l’arquet i hem pujat cap al castell on hem esmorzat. Després seguint el camí que ens havia deixat al peu del castell, hem tornat al collet on està el corral de la sultana (avui m’han dit el nom) i després per completar el 8 ens hem dirigit cap al barranc de la cullera, per on hem baixat al poble d’Olocau, entrant al poble pel barranc de Carraixet. Després hem pujat a dinar al poblat ibèric del puntal del llops, un turonet en la sortida d’Olocau cap a Llíria.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Suc de clementina. Dues maneres diferents de treballar.

Avui he anat a comprar al Lidl del meu poble i m’he trobat que venien envasat amb la marca Deluxe, suc de clementina del delta de l’Ebre (bé, del Ebro, segons l’etiqueta). He recordat que a l’any 2006, la Generalitat de baix va engegar una campanya per promoure els suc de clementina, repartint gratuïtament milers de bricks de suc per tots els pobles del país. 
Ara la pregunta és: quins són els resultats d’aquesta campanya? jo, la veritat no els he notat (almenys al Camp de Túria). Va ser un fracàs aquesta campanya? Els diners invertits varen estar aprofitats? Altres, sense fer tant de soroll, ja estan venent el seu producte a travès d’un supermercat. O és que la campanya va valer només perquè un quants consellers es feren la foto? Jo, la veritat, no he vist molts sucs de clementina als estants dels supermercats. Potser soc jo, que no em fixe, i com molts valencians ja se’l fem, el suc, de manera natural, es a dir, directament de l’arbre.

Búnquers a Empúries.

Mira que he anat vegades, però no els havia vist mai. Potser per la seva situació a sota del turonet que forma el poble de Sant Martí. Sempre he anat per la platja en direcció a les ruïnes gregues o per les dunes de dalt del poble.
M’he quedat un poc sorprés pensant: uns búnquers, per a què? A Sant Feliu de Guíxols encara es poden veure, però allà tenien una finalitat, protegir el port de l’aviació italiana. Però no crec que Sant Martí fora un objectiu militar dels franquistes. Potser la República tinguera por d’un desembarcament franquista a la badia de Roses? però l’exercit nacional no tenia els seu punt fort en la marina, precisament. Potser no siguen búnquers republicans i siguen posteriors per temor de Franco a un desembarcament aliat per aquesta zona? Crec haver llegit que els aliats tenien un pla per desembarcar per Roses per poder alliberar França. Opció descartada pel famós desembarcament de Normandia. Del que estic segur, és que no estaven allà per espantar als primers grecs que desembarcaren en aquestes platges fa més de dos-mil anys.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Graecia capta ferum victorem cepit.

“Graecia capta ferum victorem cepit”, que vindria a dir, “La Grècia conquerida va conquerir el bàrbar vencedor”.
Aquest vers del poeta Horaci és utilitzat per l’escriptor i periodista italià, Indro Montanelli en la seva amena i divertida (sí, molt divertida) Història de Roma, per explicar com la cultura grega entra i es fa ama (culturalment parlant) de la ciutat de Roma, malgrat que el vencedor militar va ser la ciutat romana, que no va tenir gaire problemes en incorporar a l’imperi les polis gregues, degut a que aquestes ja no eren el que havien estat anteriorment.
L’anècdota és que aquests capítols els he llegit en una estada que he fet a Sant Martí d’Empúries, a la platja on fa molts anys varen desembarcar els primers grecs que posaren el peu a la península i que portaren amb ells la seva cúltura i el seu comerç, fundant la ciutat d’Emporion ( Emporiom vol dir mercat en grec). Allà hi ha un bon i tranquil saló de lectura com podeu comprovar a la foto. 

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Fra Junoy o l’agonia dels sons, de Jaume Cabré.

Monsenyor era fill d’una família humil de la plana que l’havien facturat al seminari de Vic, on havia conegut a l’insoportable mossèn Cinto, company brillant de conversa, massa brillant,…………Però l’hora del seminarista fosc encara no era arribada
……………………………………………
……….  i una amistat molt treballada amb l’arquebisbe de Tarragona, a qui regalà un exemplar de L’Atlàntida signat i dedicat submisament per mossém Cinto poc abans de morir en el seu aíllament trist, van fer sentir el seu nom allà on havia de sonar i ……………………………………………………..
………….. encapçalava la llista de candidats proposats per la cadira episcopal -………- de la diòcesi de Feixes. 

Segona novel·la de l’anomenat cicle de Feixes de Jaume Cabré. Ja havia llegit fa molts anys “La teranyina”, quan encara feia poc que havia deixat de viure a Terrassa. Ara, després de llegir el seu darrer llibre he retornat a un dels seus primers i m’ha agradat molt. Aquest fragment que he resumit, crec que encara és d’actualitat veient la classe política i els partits polítics que ens ha tocar patir a l’actualitat, on puja la mediocritat i no la inteligència. I més o menys com li passarà al protagonista d’aquesta narració.

De Vilamarxant a Riba-roja del Túria, pel riu.

Aquest matí hem agafat les bicicletes, i després de molt de temps sense practicar, hem fet un recorregut pla pel parc natural del Túria, des del pont de Vilamarxant fins a tocar la ciutat de Riba-roja del Túria. El problema, pel nen, era pujar els ponts que et trobes pel camí per poder passar d’un costat a l’altre del riu. Encara no té prou força a les cames. Ja hem vist alguna au aquàtica i al passar per sota del pont de ferro, he recordat el tren de dalt, que ja fa molts anys que el varen treure. Em pregunte si tenen pensat fer alguna cosa pel camí per on anava la via. Des de Llíria a Benaguasil han fet un carril bici, però aquesta part encara està perduda i si es prolongara aquest tram, quedarien enllaçades aquestes ciutats amb el parc natural. 

Publicat dins de esports | Deixa un comentari

Caminant pels voltants de Llíria.

Aquesta tarda, com feia bon dia, hem eixit a caminar un poc per la lloma. Hem pujat a Santa Barbara, però per darrere. Enlloc de fer el camí del calvari, hem seguit la sèquia que envolta la muntanya i quan s’ha acabat hem tirat cap amunt. Després hem baixat per la senda marcada per pujar cap al turò de Sant Miquel, on hem arribat pujant des del camí que porta a “La Buitrera”. D’ahí hem continuat cap a “La torreta” i hem entrat al poble per l’Aldea Alta.
A l’hora de berenar a casa, és un recorregut curt, però bonic per fer amb nens, sinó fóra per la porqueria i les deixalles que et vas trobant al llarg del camí. No em val l’excusa de que ho ha de netejar l’ajuntament. Aquest fet demostra que a Llíria hi ha gent molt incívica, que no respecta cap norma de ciutadania, i això no és problema de netejar més, sinò d’embrutar menys: “No és més net que més neteja, sinó qui menys embruta”. A  més, a prop del camí asfaltat que puja a Sant Miquel hi havien les restes del que semblava un baralla de galls. Que no estan prohibides? I aixó si que és competència de l’ajuntament.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Un amor de Swann, de Marcel Proust (II)

…”I pensar que he malgastat anys de la meva vida, que m’he volgut morir, que he viscut el gran amor de la meva vida amb un dona que no m’agradava, que no era del meu estil”.

Parodiant a la paròdia del diputat Tardà al programa Polònia: “perdoneu, però algú ho havia de dir “. S’ha de ser un personatge molt cínic per acabar dient això, després de més de dues-centes pàgines de descripcions detalladíssimes del seu amor per la seva amada, els seus atacs de gelosia i tot el que vos pugueu imaginar al voltant d’una relació amorosa. 

Dorres, Alta Cerdanya, banys romans.

Després d’un dia d’esquí, res millor que un bany d’aigua calenteta als banys romans de la ciutat cerdana de Dorres. Relaxar-se dins l’aigua sulfurosa, envoltat de neu, contemplant les muntanyes nevada d’enfront no té preu.
Com un emperador romà, gaudint de les aigues en plena natura i no en cap centre artificial dels que ara abunden. Tot açò ho he recordat per culpa del constipat que estic passant i que m’ha fet recordar les vegades que hem gaudit d’aquests banys de l’Alta Cerdanya. Proveu-los, si un dia aneu per la Cerdanya.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari