Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Odissea, d’Homer. La mort dels pretendents.

Va disparar Ulisses la fletxa apuntant a la gola,
i travessà la part tendra del coll, s’inclina de costat, li va caure la copa
d’entre les mans, i a l’instant va pujar-li pel nas una espessa
sang de mortal, com un doll, mentre alhora apartava la taula
d’un colp de peu que va fer que el menjar es vessara per terra,
i s’embruta tot el pa i la carn ja rostida……

La fi del pretendents a les mans d’Ulisses, el seu fill, Telèmac, i dos criats no té res a envejar en violència a moltes  pel·lícules modernes. Sembla ser que el que ara diuen “gore” ja ve de lluny. Moltes escenes que recorde de l’Eneida, tambè estan plenes de sang i cossos mutilats. Virgili tracta d’imita a Homer en aquesta cant en honor  d’August.
Tret d’algunes diferències, l’escena del film The Odyseey, d’Andrei Konchalovsoky amb Armand Assante, fent d’Odisseu reflecteix prou bé l’escena.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Odissea, d’Homer. Les sirenes.

En primer lloc, trobaràs les sirenes, que encisen i encanten
tots els homes, siga qui siga que passe prop d’elles.
I qualsevol que, sense saber-ho, escolte com canten
les sirenes, mai tornarà a casa seua per rebre
la calorosa acollida dels fills petitets i l’esposa:
…..

Amb aquestes paraules Circe adverteix Ulisses sobre el perill de les sirenes per als mariners, que atrauen amb bonics cants per després fer-los caure en les seues esculls on moren irremeiablement. Potser si Circe haguès vist la pel·lícula O Brother! dels germans Coen, la seva opinió sobre les sirenes seria una altra, hehehehe.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Camí de ronda: Sant Feliu de Guíxols-S’Agaró-Sa Conca.

Fa unes setmanes vaig fer caminant un recorregut que abans feia corrent. El meu estat de forma actual és el que és i has de saber que pots fer en cada moment. Vaig eixir de casa cap al port i vaig començar el camí que et porta per la costa cap a la platja de Sant Pol i S’Agaró. El primer tram està totalment reformat (segons m’informaren al Corsari, una llevantada l’havia desfet completament), el que no m’agradà és que ara hi han massa esglaons pel meu gust, i abans era més natural, sobretot per còrrer. Vaig recordar la via ferrata de la cala de l’ametller (foto) i quan la vàrem fer amb cascs per evitar les possibles picades de les gavines (no sé si la varen treure o encara continua). Després de travessar la platja de Sant Pol, ve el troç més conegut i accessible, el que va de S’Agaró a Sa Conca, un bonica cala a la que nomès es pot arribar a peu, ja que no es pot passar en cotxe privat per l’urbanització de S’Agaró.
La tornada la vaig fer per l’interior i vaig passar enfront de l’hostal La Gavina on s’allotjava fa molts anys Ava Gardner i, on fa un poc menys, el grup El Tricicle va fer la famosa sèria de tv3: Tres estrelles. Un any, en un curs de cinema al monestir de Sant Feliu, vaig conèixer un dona major que havia treballat tocant al piano en aquest hotel, potser podria haver coincidit amb Ava Gadner i Frank Sinatra?

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Odissea, d’Homer

El cant més conegut és el de l’illa dels cíclops. Ací la versió de Joan Francesc Mira:

“Tu, Posidó, cabells blaus, que rodegen la terra, escolta’m:
si realment soc fill teu, i si afirmes que ets el meu pare,
fes que no torne a casa Ulisses, el fill de Laertes,
el destructor de ciutats, el que a Ítaca té l’habitatge.
Si és destí seu, tanmateix, que reveja els amics i que torne
al seu casal ben alçat i a la pròpia terra paterna,
fes-lo tornar tard i mal, sense cap dels seus camarades,
en un vaixell estranger, i que trobe més penes a casa”

Quan anava a l’institut vaig llegir l’Odissea en una versió en prosa castellana, editada a Mèxic, amb una lletra d’aquestes que semblen “pataetes de mosca” (metàfora d’un professor meu d’EDO del Palmar). Ara la torne a llegir en la versió que ha fet recentment Joan Francesc Mira. Jo la recomane i li demanaria a Sr. Mira, que continuara amb l’Ilíada, si li ve de gust.
Vos deixe ara amb la versió fílmica protagonitzada per Kirk Douglas:
http://www.youtube.com/watch?v=l294WUdhb6Y&feature=related
O una més “moderna i juvenil”

Tots els matins del mon, de Pascal Quignard.

La setmana passada a la revista El temps  va eixir un reportatge sobre la família de Jordi Savall i Montserrat Figueres (recentment traspassada). Li vaig comentar el reportatge, on hi havien fotos de tota la família, al professor de música americà que tenim enguany al centre. Aleshores varem començar a parlar de la “peli” Tout les matins de monde” i del curs de música antiga que feia Jordi Savall a Sant Feliu de Guíxols, quan el festival de  la Porta-ferrada era accessible i no comercial, com ara. Vaig recordar els concerts al monestir, la Missa en si bemoll de Bach o les variacions Goldberg, amb Pierre Hantai al clavicèmbal. També vàrem parlar de la música de la filla, Arianna.
Al dia següent, Frank (el professor de música) em va regalar el llibre “Tots els matins del mon”, en el qual es va inspirar la pel·lícula de d’Alain Corneau, amb Gérard Depardieu i música a càrrec de Jordi Savall. Llibre molt amè de llegir i recomanable. Nomès un petit problema, es troba a faltar la banda sonora que a la “peli” si que es pot gaudir.

El senyor de Sainte-Colombe va comptar els compassos de silenci i van col·locar els dits. Va ser així com van tocar Els plors. En un instant en què el cant de les dues violes puja, es van mirar. Ploraven. La lluna que penetrava dins de la cabana per la lluerna que hi havia estat perforada s’havia tornat groga. Mentre les llàgrimes els lliscaven lentament damunt del nas, damunt les galtes, damunt els llavis, es van adreçar alhora un somriure. Nomès a l’alba els senyor Marais va tornar-se’n a Versalles.

“Hoje aqui, aprendemos a jogar futebol”

Sembla que aquest noi no encaixa gens en el Reial Madrid.

O Barcelona é imbatível, melhor do mundo. Hoje aqui aprendemos a jogar futebol. O Barcelona foi muito superior”.

…….

Eu vi uma entrevista do próprio Guardiola. Ele disse: ‘Perdemos muito para começar a ganhar. Quem sabe daqui a um ano a gente possa estar gritando'”, disse Neymar.
……….
“Perder é horrível, mas não perdemos para qualquer um, e sim o melhor time do mundo! Rapaziada, vamos levantar a cabeça, somos mais que vencedores”, escreveu o jogador.

Publicat dins de esports | Deixa un comentari

Tramuntana, by Keks.

Aquests de la casa Keks cada dia em sorprenen per a bé. Aquesta vegada ha estat la cervesa torrada Tramuntana, feta amb un toc de figues en almívar i cafè aràbiga. Casualitat o no, l’he tastada avui, un dia després del temporal de vent que tingueren ahir per València. Un vent que ací espanta a molta gent, però que a mi no em diu res després dels anys viscuts a l’Empordà, on la tramuntana si que bufa a plaer.
Vos deixe amb els Sopa de Cabra i la seva tramuntanada.

Camí de la cova del cavall. Olocau.

Aquesta tarda hem anat a caminar una estona per la muntanya. Hem anat per la senda que puja dalt de la penya Alí-Maimó i cap a la cova del cavall (no hem arribat, un altre dia). Des de dalt es pot veure tota la plana de Llíria i Marines i cap a llevant, el mar. A sota dels cingles es pot veure el poble d’Olocau. Al tornar hem anat a beure aigua a la Font de la Salut. He trobat a faltar una mica més de senyalització al camí.
Són les primeres fotos que he fet amb el telèfon mòbil i he pogut passar a l’ordinador.

Publicat dins de Muntanya | Deixa un comentari

Una tria d’Ausiàs March, Josep Piera.

Alt e amor, d’on gran desig s’engendra,
esper, vinent per tots aquests graons,
me són delits, mas dóna’m passions
la por del mal, qui em fa magrir carn tendra;
e port al cor sens fum continu foc
e la calor no en surt a part defora.
Socorreu-me dins los térmens d’una hora,
car mos senyals demostren viure poc.

I ara la versió moderna del poeta de Beniopa:

Plaer i amor, que engendren el desig,
i esperança, que puja aquests graons,
m’alegren molt, tot i la por del mal
que em fa patir, i m’enflaqueix la carn;
porter al cor continu foc sense fum,
i la calor no em surt de dins a fora.
Socorreu-me en el terme d’una hora
Els símptomes demostren poca vida.

Crec que l’editorial Barcino l’ha encertada amb aquesta iniciativa d’acostar els clàssics al públic en general, fent aquesta petita tria de poemes d’Ausiàs March, actualitzats per Josep Piera. Gràcies a aquesta petita edició i al llibre “Ausiàs March. Per haver d’amor vida”, tambè de Barcino, on la tria de poemes la fan Francesc J. Gómez i Josep Pujol, he acabat entenent millor els poemes del poeta de Gandia. Sense oblidar les cançons de Raimon.
Per cert, la persona a qui vaig deixar el llibre “El jardí llunyà” de Josep Piera, ja tarda massa anys a tornar-me’l.