Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Les vaques del Faraó.

Faraó explica els seus somnis a Josep: «Vaig veure set vaques grasses i que feien goig. Després vaig veure set vaques molt primes i esquifides. I les vaques primes es van menjar les grasses.

»En el meu segon somni vaig veure set espigues plenes de gra madur que creixien en una sola tija. Aleshores vaig veure set espigues primes i resseques. I les espigues primes es van empassar les set espigues bones».

Josep li va dir a Faraó: «Els dos somnis signifiquen el mateix. Les set vaques grasses i les set espigues plenes de gra signifiquen set anys, i les set vaques esquifides i les set espigues primes signifiquen set anys més. Hi haurà set anys en què creixerà molt aliment a Egipte. I després vindran set anys amb molt poc menjar».

Donat el que han fet molts dels que havien d’aministrar els nostres impostos sembla ser que molts no varen anar a missa de xicotets, o si ho varen fer no varen treure gaire profit.


Cap d’ona, amb muscat.

La cerveseria Cap d’ona d’Argelers va treure fa temps un cervesa que val la pena tastat, la Cap d’ona especial amb un toc de muscat (moscatell al sud dels Pirineus). Aquesta la vaig trobar l’any passat a Cotlliure i enguany l’he tornada a comprar. Al sud de l’Albera no l’he trobada mai. Totes les varietats de cervesa que fan són recomanables, sobretot les de temporada: primavera i Nadal.

Jo confesso, de Jaume Cabré. Jack Lemmon, fent de Hildy Johnson

Let’s have one for the road.
Mr. Johnson.
If you have any advice to give me…
Sure, kid.
Never end a sentence with a preposition,

Això és el consell que el veterà periodista Hildy Johnson (Jack Lemmon) li dona al periodista novell a la “peli” de Billy Wilder “The front page”. A la novel·la, “Jo confesso”, Jaume Cabré no fa cas d’aquest consell. I sort que no fa cas, ja que pot ser pel llenguatge d’un diari siga un bon consell, però no per fer una novel·la, com ens demostra Jaume Cabré al llarg del seu últim llibre.

Publicat dins de cinema | Deixa un comentari

Jo confesso, Ombres en la nit. Jaume Cabré i Ferran Torrent

El doctor Voigt es va tornar a posar a plorar i a cridar socors i auxili. No va callar fins que no va sonar el tret.

Jaume Cabré ens conta com un altre home es venja del doctor nazi d’un camp d’extermini. Aquest és l’acabament de la descripció (pàgina 435). Per altra banda,  l’última novel·la de Ferrant Torrent tambè acaba quan el gitano protagonista es troba cara a cara amb una pistola a la mà amb un altre metge nazi:

.…Mira de fit a fit Santiago, amb una barreja de temor i súplica.
-¿Qui és vostè?
– Un gitano.

Coincidència? S’han posat d’acord els dos escriptors? Curiós paral·lelisme que ni Plutarc haguera pogut sonmiar.

Jo confesso, de Jaume Cabré

…Durant un quant temps vaig fer amistat amb un tal Gemsana que estava molt interessat per la literatura i que es va quedar amb la boca oberta quan, em preguntar-me a què en volia dedicar, li vaig contestar que a la història de les idees i de la cultura.
-Ei, Ardèvol, que ningú no diu que vol ser historiador de les idees.
-Jo, sí.
-Ets el primer que ho sento. Hosti. Història de les idees i de la cultura – Em va mirar amb desconfiança- M’estàs prenent el pèl, oi?

Això ho he llegit avui al nou llibre de Jaume Cabré, “Jo confesso”. Però el curiós del cas, és que després he vist l’entrevista que li fa Núria Cadenes a la revista El temps on l’autor respon: “Europa és  pau i guerra, és progrés científic i humanístic i és barbàrie, és Isaiah Berlin però també Berlusconi”

Com és que a Berlin el coneix tanta gent i com és que li fan tan poc de cas?

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Ombres en la nit, de Ferran Torrent

Ferrant Torrent sembla ser el Woody Allen de la literatura catalana, cada any una novel·la nova, com el cineasta novaiorquès. I aquesta comparació ara em va bé, ja que la seva novel·la és una història sobre un escamot de jueus que va darrere dels nazis fugitius per eliminar-los. Ara, aquest escamot és un poc particular, ja que un dels seus integrants és un gitano valencià que ha passat pels camps d’extermini nazis i l’acció principal de la trama es desenvolupa en la apagada València de la postguerra.
A mi en continuen agradant les seves novel·les, potser soc un “ferrantorrentadicte”, però cada un té les seves manies.
……..
– En fí, tant de bo tingues sort.
-També et desitge que en tingues en la teua missió.
– Déu t’escolte, amic Steven.
– A Espanya. Déu és una hipòtesi que milita al bàndol dels feixistes.

Sean Connery: Ithaca, de Kavafis.

Per un bloca¡re que s’ha “jubilat” fa poc.

As you set out for Ithaca
hope that your journey is a long one,
full of adventure, full of discovery.
Laistrygonians and Cyclops,
angry Poseidon-don’t be afraid of them:
you’ll never find things like that on your way
as long as you keep your thoughts raised high,
as long as a rare sensasion
touches your spirit and your body.
Laistrygonians and Cyclops,
wild Poseidon-you won’t encounter them
unless you bring them along inside your soul,
unless your soul sets them up in front of you.

Hope that your journey is a long one.
May there be many summer mornings when,
with what pleasure, what joy,
you come into harbors you’re seeing for the first time;
may you stop at Phoenician trading stations
to buy fine things,
mother of pearl and coral, amber and ebony,
sensual perfume of every kind-
as many sensual perfumes as you can;
and may you visit many Egyptian cities
to learn and learn again from those who know.

Keep Ithaka always in your mind.
Arriving there is what you’re destined for.
But don’t hurry the journey at all.
Better if it lasts for years,
so that you’re old by the time you reach the island,
wealthy with all you’ve gained on the way,
not expecting Ithaca to make you rich.
Ithaca gave you the marvelous journey.
Without her you would have not set out.
She has nothing left to give you now.

And if you find her poor, Ithaca won’t have fooled you.
Wise as you will have become, so full of experience,
you’ll have understood by then what these Ithacas mean.

Mireia, de Frederic Mistral. Cant onzè i final.

Quina llàstima!, una vegada que trobe una història amb un protagonista de nom Vicent, va i acaba malament.  Ni en la ficció que tinc sort!

Al final de l’onzè cant (dels dotze que componen el cant)hi han aquesta versos:

                        “França! Acompanya ta germana
                         i moriré de bona gana!”
digué son últim rei. “De dies i de nits,
                         compliu ensems la tasca honrosa,
                         que, essent tu forta, ella formosa,
                         veure fugir la nit ombrosa
davant la resplendor de vostres fronts units.”

                         Renat, bon rei, tot ho complia.
                         Un horabaixa, quan dormia,
l’endret li férem veure a on se’ns enterrà.
                         Amb dotze bisbe i sos patges
                         sa vella cort, sos equipatges,
                         el rei vingué en aquests ribatges
i sota els salicorns les fosses hi trobá.

Potser ni el rei Renat ni el mateix Mistral, varen preveure que passaria al llarg del segle XX amb la seva estimada llengua provençal. Aquesta “França germana” no ha tractat molt bé a les nacions germanes i a les llengües que es parlaven en elles. No sé que pensaria Mistral en veure en que ha quedat la feina que va desenvolupar fa un segle. Potser, soc jo molt pessimista?