Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Les xiques d’este poble (Jota de quintos de Llanera)

No t’enamores, donzella
del mosso que no ha rondat
que el qui no ronde de mosso
ronda després de casat.

Totes les xiques amaguen
un calaix per ficar el pa
jo en tinc un rosegonet
i no me’l deixen posar.

La la tota la Ribera
laralarala jo he corregut
i les xiques d’este poble
la palma s’han endut

Arrambla’t bé, ballador
arrambla una mica més.
que el que ball i no s’arrambla
sempre es queda sense res

La balladora quan balla
sempre mira el ballador
si li penja o no li penja
la punta del mocador.

la la……

Jo cante la veritat
i dic lo que el meu cor sent
que les xiques d’este poble
son fines de pensament

en el anar són molt polles
i en les vestir van igual
però els fadrins quan les veuen
es queden enamorats.

la la……

Del nou disc La Barraca, de Quico el Cèlio, el noi i el mur de les Ferreries, amb Pep Gimeno, Botifarra. Quina colla, Mare de Deu de la Cinta!

Publicat dins de música | Deixa un comentari

Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift. Relectura d’estiu

Vaig llegir aquesta novel·la quan tenia 11 o 12 anys, no recorde exactament, però encara no havia acabat l’EGB i era de les primeres que llegia (tret dels còmics i altres novel·les de Jules Verne dibuixades). En aquella època gaudeixes més dels primers dos capítols, els més, per dir-ho d’alguna manera, cinematògràfics (crec que són els únics que tenen versió fílmica), però ara he gaudit més dels dos darrers, el viatge a Laputa i a altres ciutats i el viatge al país del Houyhnhnms i els Yahoos (vos sona la parauleta?). Aquest capítols, són on l’autor descarrega tota la seva crítica contra els governants i la societat europea de la seva època. Després de llegir com deixa per terra al governants britànics sota el regnat de la reina Anna, no m’estranya, que aquests foren capaços de deixar abandonats a la seva sort al pobres catalans i valencians que defenien Barcelona el 1714 davant les tropes borbòniques. O que hi haguera gent com el Duc de Berwick que lluitava contra els seus compatriotes amb el rei borbò aliat (nebot?) de LLuís XIV.

Deixe dues curiositats matemàtiques del llibre ( la meva versió és en castellà, en aquella època trobar llibres en català era una Odissea).

….El Emperador estipulava que se me suministrara una ración de comida i bebida suficiente para el mantenimiento de 1728 liliputienses. Más tarde, al preguntar a un amigo de la corte cómo  pudieron llegar a determinar aquel número, me respondiò que los matemáticos de su Majestad habian medido la altura de mi cuerpo con la ayuda de un  cuadrante y, al encontrar, que excedia de la suya en una proporcion de 12 a 1, llegaron a la conclusión, por la similitud de los cuerpos, que el mio podria tener, por lo menos, la capacidad de 1728 de ellos, y, en consecuencia, requeria tantos alimentos como eran necesarios para el sotenimiento de ese número de liliputienses..

Un bon exemples de la proporcionalitat geomètrica en tres dimensions, que val 12 elevat al cub?

Estuve en la Escuela de Matemàticas, donde el maestro enseñaba a sus discipulos usando un método que jamás hubiésemos imaginado en Europa. Se escribia claramente el problema y la demostracion en un oblea delgada, con una tinta compuesta por un colorante cefàlico. El estudiante tenia que tragar esto en ayunas y, durante los tres dias siguientes, no tomar más que pan y agua. Cuando la oblea habia sido digerida, el colorante ascendia al cerebro llevando la solución. Pero el éxito no se ha podido comprobar hasta ahora, en parte por algun error en la composición o en la dosis, y en parte por la perversidad de los muchachos, a quienes aquella especie de bolita de oblea les resultan tan nauseabundas, que la disimulan en la boca y las devuelven antes de que puedan operar; tampoco se les ha podido convencer todavia de que guarden una abstinencia tan prolongada como requiere la prescripción.

Una de les moltes extravagàncies dels s”savis” de la ciutat de Lagado. Potser ho posarè a prova  a les meves classes de resolució de problemes, hehehehe.

Volta ciclista a Llíria, si es pot dir així.

Ahir a la tarda vaig agafar la mountain i vaig eixir a fer una volteta. Del masset del riquet vaig anar cap al carril verd de l’autovia per desviar-me cap al Caramello i Sant Gerard. D’allí cap a Sant Vicent i la nova urbanització de Vall de Llíria i Dugarref. Continuant pel camí del frares fins travessar la carretera d’Alcubles i passar pel darrere de la Mon-Ravana per baixar a Domeño. Pel camí vell de Xelva fins a l’urbanització Sant Miquel, on vaig travessar, per dalt de la Rambla Primera cap a la carretera de Pedralba i a casa. Tot açò a una bona velocitat i quasi tota l’estona amb plat gran i pinyó xicotet, tret d’alguna costa, que hi han poques, ja que la majoria del recorregut és pla. El problema més gran va ser el vent de llevant entre Casinos, Domeño i Llíria, que et frenava prou. Temps. hora i dos quarts, aproximàdament.
Ja sé que no és el Tour o la Vuelta, però cadascú fa el que pot, no? Si algú sap quants quilomètres vaig fer que m’ho diga, no sé com calcular-ho de manera ràpida.

Publicat dins de esports | Deixa un comentari

Purgatori, de Joan F. Mira.

Amb uns quants anys de retard he llegit aquesta novel·la de Joan Francesc Mira, molt recomanable i que m’ha agradat molt. En ella a més de contar una història, aprofita per incloure altres coses que es van descobrint en la seva lectura. Escriurè unes pinzellades del llibre que m’han fet recordar coses properes o viscudes. Supose que cadascú triaria coses diferents.

…va girar a l’esquerra per entrar a l’autopista a l’altura de Llíria, alçà la vista cap al monestir de Sant Miquel, on feia visita setmanal cada vesprada de dimecres……

A més de ser el meu poble, el que no sé si l’autor sabrà és que a Sant Miquel ja no hi han monges que visitar, ja fa anys que varen marxar. Ara nomès hi han monges al Remei.

“Mire, allà a l’esquerra, dins del riu, al peu de les Torres dels Serrans que són d’arquitectura tan perfecta, és on hi havia el cremador d’heretges, els jueus i els sodomites; ací hi ha hagut sempre molta afecció a la foguera política, i aquesta ciutat és implacable amb els seu propis heterodoxos, des de Lluís Vives fins ara mateix, ja van cinc segles; i que creu que són les falles sinó una inquisició grotesca i bàrbara: humor?……

Recordeu que Joan Fuster va ser cremat en forma de ninot? i encara es crema a més gent, metafòricament parlant.

……I tan moderns i avançats que som, no hem  superat la monarquia, no pels reis i reines que queden, que nomès són decoratius, i per això m’agraden, com la reina d’Anglaterra que porta capa i corona i tot el que s’ha de portat, si no per a que serveix un rei, per anar en bicicleta?…..

Aquesta part si que és més personal, m’ha recordat la vegada que vaig tenir el plaer de sopar amb l’autor, al restaurant Amura de Sant Feliu de Guíxols. I qui diu sopar vol dir una llarga conversa amb molts temes de que parlar, i un d’aquest va ser la monarquia i la noblesa, i l’autor més o menys va dir aquestes paraules al sopar.  Al dia següent, tambè vaig dinar amb ell al restaurant Nàutic, a l’altre extrem de la badia ganxona i tambè va ser un dinar molt amè. Quan acabà el dinar ens despedírem, ell  i els altres de la taula varen començar a parlar de poesia i jo vaig acomiadar-me dient que jo anava a posar-la en pràctica, en aquella època començava a festejar amb la mare del meu fill.

Riu Túria i Ermita del Lujan, Pedralba.

Fa uns dies pujàrem a donar una volta pel poble de  Pedralba. Anàrem al riu on hi havia gent nadant, ja que baixa prou aigua per poder refrescar-se una mica, i després pujàrem a l’ermita del Lujan. Tenia curiositat per veure el lloc on una vegada a l’any els catòlics argentins de València fan peregrinació (res a veure en aquesta festa que s’han muntat aquests dies en Madriz). Es coneix que aquesta Mare de Déu és patrona de l’Argentina o alguna cosa semblat. Després baixàrem per una senda on hi ha un mirador i una font abandonada. El problema és que la senda no arriba fins a baix i has de baixar a rodolons o tornar enrere, baixàrem a rodolons.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Mirador Josep Pla, Pals.

A la ciutat de Pals hi ha un mirador de d’on es veu tota la plana arrossaire que hi ha fins al riu Ter i la ciutat de Torroella. Al fons es veu el massís del Montgrí amb el seu castell. El massís també rep el nom del bisbe panxa amunt, ja que té aquesta forma, el primer turò seria el còfia episcopal, el segon i el tercer la panxa i el braços creuats amb el castell fent d’anell, la duna els peus i les muntanyes de l’Estartit els peus. Una vegada vàrem fer una excursió amb el CEM de Sant Feliu de Guíxols, que consistia en recòrrer tot el massís des de Torroella fins a l’Estartit.
El castell no està en runes, és que no es va acabar de fer.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

Platja del castell de Palamós.

Tornant de la caseta d’en Dalí, vaig fer aquesta foto, entre els pins de la platja del castell, un indret meravellòs de la costa brava. Prop de Palamós i protegit de les aberracions urbanístiques per un referèndum popular al poble, on va guanyar el no urbanitzar la zona. Al sud cala S’Alguer i la fosca, al nord el Crit i les illes Formigues, on hi haguè un famosa batalla naval, guanyada per un rei d’Aragó contra els francesos. Tambè hi han les restes d’un poblat ibèric, que supose que dependria de la ciutat més gran d’Ullastret.
Ací, fa uns anys, Alfred, Pep i jo llogàrem uns caiacs, un dia de moltes onades,i donàrem unes voltes per les cales de més amunt de la platja i entràrem en un cova-túnel remant amb els caiacs

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

La caseta de Dalí. Platja del Castell de Palamós.

Aquest mes varem anar a nadar un dia a la platja de Castell, a Palamós, i vàrem caminar un poquet fins a acostar-mos a la caseta del Dalí. No sé la raó del nom d’aquesta caseta, potser era d’en Dalí? i la utilitzava per pintar? potser és per la porta? però a mi, aquesta porta em recorda la “peli” Das Kabinet des dr. Caligari, de Robert Wiene, un mostra del cinema expressionista alemanys d’abans de la barbàrie nazi.
Per cert per entrar has d’estar fort per poder aguantar la porta que no es tanque mentres intentes passar al seu interior.

Publicat dins de racons | Deixa un comentari

El falcó maltès, de John Huston

Norberto, coneixedor de les meves dèries cinèfiles em va enviar aquesta postal de la “peli” El falcó maltès, basada en una novel·la de Dashiell Hammet, que la podeu trobar a la mítica col·leció La cua de palla d’edicions 62, o a la col·leció El cangur, de la mateixa editorial. Ah, i no oblideu de veure la “peli”, crec que la primera de John Huston com a director.

Publicat dins de postals | Deixa un comentari

Un dia tranquil, de Ponç Puigdevall

….A la llibreria Geli, va estar parlant una estona amb el poeta Domènech -era del mateix poble de la costa que ell-, que li va ensenyar amb orgull el nou vers que s’havia tatuat al cos, una excentricitat que es permetia sempre que estava deprimit i que l’havia dut a transformar la seva pell en un antologia poètica. En aquella ocasió l’homenatge era a Beckett, i deia En face le pire jusqu’à de qu’il fasse rire……….

Es curiós, en aquesta novel·la ixen personatges reals barrejats amb els de ficció i a aquest poeta el conec. Es el traductor del portuguès d’una Antologia de poesia contemporània brasilera, editada per edicions del 1984, crec recordar. I a més he coincidit amb ell i el fill (al que li vaig fer classes de matemàtiques a l’IES Sant Feliu de Guíxols), a la marxa de l’aigua de la ciutat ganxona; a més d’haver coincidit amb ell alguna vegada per Girona. Jo pensava que nomès es tatuava versos en portuguès, però veig que és més políglota.
Respecte a la novel·la està ambientada entre Girona i Sant Feliu i a mi m’agrada llegir històries que passen pels llocs que conec i que he recorregut. la novel·la va de la decadència alcohòlica del protagonista.

Futbol per la llibertat, de Ramon Usall

Des de la seva creació, l’any 1946, el JSK, el club de Tizi-Ouzou, al capital de la Cabília, havia representat la seva regió……
A partir de 1962, la JSK comença a forjar la seva llegenda i a esdevenir el club de referència de les reivindicacions de la Cabília. Unes reivindicacions que s’havien manifestat ben aviat al si d’una Algèria independent que optava per definir la nació sobre la base d’uns paràmetres araboislàmics menystenint l’aportació berber que reivindicava la Cabília……..
Davant el creixent simbolisme que adquiria el club, el president algerià Houari Boumedienne decidí, el 1977, un rebateig general dels clubs algerians amb l’objectiu de fer desaparèixer la paraula Cabília del nom del JSK (Joventut Esportiva de la Cabília). El desencadenament del canvi foren els incidents durant la final de la copa algeriana de 1977, quan els seguidors berbers proferien consignes contra el decret, la JSK passà des d’aleshores a anomenar-se Joventut Electrònica de Tizi-Ouzou (JET). Un nom que perdurà fins al 1989, quan amb la caiguda de Chadli Bendjedid, la JSK recuperà la seva denominació original……
…El Barça algerià…..

Aquest és un dels exemples que surten al llibre de la utilització política de l’esport del futbol. El llibre és recomanable, ara crec que és massa amable amb els règims comunistes. A l’antiga Unió Soviètica, tambè varen haver clubs afavorits pel regim (Lavrenti Beria sempre afavoria a un club de Moscou) i jugadors purgats (per no fitxar pel club de Beria, que no recorde quin era). Com en altres esports sempre afavorien al club de l’exercit; en bàsquet al TSSK de Moscou) en detriment d’altres com els lituans del Zalguiris.

Publicat dins de esports | Deixa un comentari

Isaiah Berlin, re-lectura d’estiu.

-….Perquè creus que avui és la dreta neoconservadora la que es troba en una ofensiva ideològica?
-Perquè l’altra part s’ha avorrit, perquè l’altra part ha perdut empenta. La dreta sempre ha existit, però es trobava més aviat descoratjada, no podia fer gaires coses. L’esfondrament de la Unió Soviètica els ha encoratjat. Ara poden donar eixida a la seva satisfacció i cridar als altres “vosaltres, pobres folls!” I almenys en aquest aspecte els reaccionaris, contra els quals estem  tu i jo, tenen, ai, raó. Però també el seu moment passarà. I llavors?

A l’estiu, he fet una relectura de dos llibres petits de Isaiah Berlin. Llibres editats al final del segle passat, però que no crec que hagen perdut vigència. El primer de l’editorial afers (les lletres de dalt són el final) és “Entre la filosofia i la història de les idees. Una conversa amb Steven Lukes” i el segon de Tàndem, es titula “Nacionalisme”, tambè molt recomanable, sobretot pels nacionalistes espanyols, a vore si veuen ja d’una vegada qui és el nacionalista en aquest país. O se n’adonen que tambè hi ha un nacionalisme, que no té res a veure amb l’alemany del segle XIX i XX i no vol ser agressiu com ells ho són amb la resta de l’estat.

El camp dels vençuts, de Toni Cucarella.

 …..S’havia estimat més rendir-se al domini de les idees que no a l’impuls del sentiments. Tot i amb això, em dolia particularment l’acusació final. De més a més, jo no em considerava fasciste. Jo pensava allò que devia pensar perquè així m’ho havien ensenyat, perquè així havia aprés. Perquè era la meva obligació. La meva experiència en la vida era encara minsa i pocs dubtes havien pogut somoure l’aquiescència interior, causa i efecte dels anys d’aprenentatge. Els primers sotracs, els primers desconcerts estava patint-los aleshores, en aquell precís moment, amb tot just catorze anys escassos a l’esquena…

Aquesta és una novel·la de Toni Cucarella que està descatalogada, però ell va fer-me el favor d’enviar-me un exemplar. En aquestes lletres crec que queden ben reflectides les conseqüències de l’educació de l’escola franquista en un aspecte com el poder lligar amb una francesa més moderna que el protagonista de la novel·la en aquella època. Molt recomanable, però nomès la trobareu a les biblioteques, supose.
Gràcies Toni per enviar-me-la.