Entre el Túria i el Ridaura

el bloc de vicent

Arxiu de la categoria: política

La terra dura, d’Anna Punsoda

Hi ha comarques al nostre país (tot, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer) on molta gent jove ha de sortit per guanyar-se la vida i quan retorna, si ho fa, es torna a trobar de cop amb totes les virtuts i defectes d’aquesta. Però ara la seua visió és una altra, més oberta i sense els prejudicis dels que sempre ha viscut a la seua terreta. Comarques com la Segarra, hi ha unes quantes als Països Catalans, i en aquest llibre aquest comarca és la protagonista de la tornada d’una de les seues filles.

Una de les coses que es crítica és l’abandó de la comarca per part dels diferents governs que han fet un canal que no es pot aprofitar com hauria de ser, ja que ha arribat tard. Una comarca que fa anys va passar de tenir una bona varietat de cultiu (quan feia falta el canal) al monocultiu del blat (no noteu un cert paral·lelisme amb el monocultiu valencià de la taronja o el caqui en algunes comarques?), o a dependre quasi per complet d’una industria, la cooperativa de Guissona ( el turisme en altres comarques?) i ha haver d’integrar una gran quantitat d’immigrants sense els recursos propi d’un Estat. Per no parlar del paper de cert “ecologistes de ciutat” que no entenen res del que passa en eixir de la capital.

I tot açò en unes 100 pàgines.

Una mostra:

“La gent d’ací prioritza la comoditat per sobre de qualsevol cosa. A tota la comarca és molt habitual trobar-hi cases amb un ascensor nou de trinca adossat a la façana…..amb el totxo a la vista.La Segarra és com l’Empordà, però al revés. No està fet per mirar-la sinó per viure-hi. No importa el que sembl sinó el que és.”

“Comprenc que costi assumir, sobretot per a una mentalitat com d’aquesta terra, però si Catalunya té algun futur passa per transmetre la catalanitat als nouvinguts. Tots els esforços que fem perquè això es faci, i es faci bé, seran pocs. No cal dir que per fer-ho en condicions ens cal un estat.”

Al fons de la memòria de Déu, de Xurde Álvarez

No fondero de l’alcordanza de Dios, títol original en bable d’aquesta peça teatral (tinc els meus dubtes sobre si és teatre o narrativa) que vol dir que els protagonistes estan, si Deu existeix, allà al fons de la seua memòria, molt lluny per recordar-se’n d’ells si ho fa alguna vegada.

La vaga de metal·lúrgia asturiana que va durar quasi deu mesos és el tema de fons d’aquesta obra i protagonitzada per una família obrera que ha de fer front a la misèria que els portarà tants mesos sense treballar. Un misèria que no diferia molt de la que vivien quan encara entrava el sou de pare a la fàbrica. El fill narra els patiment de la família per poder subsistir al mateix temps que està llegint la gran novel·la de Melville, Moby Dick, establint un paral·lelisme entre la lluita obrera contra els amos de la fàbrica i la lluita d’Achab contra la gran ballena blanca. Una lluita que no acabarà tan bé com s’esperava, però de la que el protagonista extraurà alguns aprenentatges.

A la narració no hi parla, per també cal recordar que tot això succeeix en temps de la II República. Un temps d’esperança per als obrer i la gent humil, que va defraudar a molts que esperaven més valentia en els seus dirigents: la policia o l’exercit continuaven igual de repressors que en temps de dictadura o de monarquia i els resultats de quasi 10 mesos de vaga salvatge no varen ser molt positius per als treballadors.

Per cert, senyors del govern asturià: el bable és una llengua literària com qualsevol altra, per si no se n’havien adonat.

Venim de lluny. Història del feminisme al País Valencià; d’Andrea Aguilar, Carme Bernat, Gemma Martínez i Laura Bellver.

Fa unes setmanes una de les autores, Laura Bellver, va presentar aquest petit llibre al Casal Jaume I de Llíria i varem parlar sobre ell i sobre el feminisme al nostre petit país. A la xerrada, i al llibre, es va intentar fugir de les personalitats individuals i es va intentar fer una visió més global de la història del feminisme al País Valencià, donant més protagonisme a les dones anònimes que ha  lluitar pels seus drets, de manera individual o a través de diferents associacions durant els darrers dos segles fins l’actualitat.

Una petita joia de menys de cent pàgines i un gran encert de l’editorial Sembra que ja va per la tercera edició.

 

Hans Kohn i la idea de nacionalisme, de Craig Calhoun.

La dicotomia ètnic/cívic per la qual aposta Kohn està desacreditada. Però les raons per les quals apostà per un model de nació i nacionalisme “liberal” i contra models essencialistes, no. La seua posició era profundament ètica i no una condemna del nacionalismes sense més ni més. L’obra de Kohn sorgí d’una experiència històrica, personal i política marcada pels temps d’entreguerres i de la Segona Guerra Mundial. Nosaltres hem aprés, definitivament, que el nacionalisme d’Estat, però, mai no és només cívic. A Espanya, certament no ho és. I n’hem d’extreure totes les conseqüències.”

Ferran Achilés (Universitat de València),a l’epíleg: Repensar un clàssic.

Publicat dins de política | Deixa un comentari

Països Catalans, Sicília…Europa o EUA?

Fa anys vaig llegir al llibre La passió italiana de Josep-Lluís Carod-Rovira que a Sicília en acabar la II Guerra Mundial el moviment independentista sicilià va intentar integrar-se com a Estat dins dels EUA. He recordat aquest fet després de veure les darreres decisions del Parlament Europeu fent cas a les xorrades dels espanyols, més concretament el conservadors: que si la trama russa, que li el castellà està en perill! Volem entrar com un estat independent en aquesta Europa que fa més cas al nostres enemics o potser es aniria millor fer com volien fer els sicilians?

Florencio Pla “la Pastora”, d’Elena Solanas.

No espereu trobar ací la biografia del guerriller de Vallibona que es va fer famós per qüestions totalment alienes al seu ideari polític. La seua vida no és la d’un destacat guerriller del maqui, ni la de cap lider de l’oposició armada contra el franquisme. Però per desgracia la propaganda feixista del regim el va utilitzar indignament per als seua propòsits i, potser per aquesta raó, el llibre porta com a subtítol “la dignitat robada”. L’autora, un neboda del maqui, no ens relata la seua vida sinó ens fa una explicació de com s’ha intentat recuperar i dignificar la figura d’una persona, víctima de la dictadura, que va intentar lluitar per contra la injustícia i al mateix temps demostrar que era un persona que qualsevol altra. Dignificar un figura que la propaganda feixista, tant en temps de la dictadura com en temps posteriors havia maltractat; desmentir totes les mentides que s’havien dit sobre ell i la seua família, que també va ser víctima d’aquesta dictadura feixista; i obrir els ulls a la gent sobre el que realment va suposar el franquisme per aquest país.

Un gran relat en menys de 100 pàgines, però que amaguen una gran feina al darrere de investigació i recuperació de la història que el feixisme ens ha amagat, fins i tot a la mateixa família del protagonista. Ja hi ha prou d’aquests temps de silenci!

Escrits llibertaris d’Albert Camus.

“Qui gosaria dir-me que soc lliure quan els meus amics més orgullosos encara són a les presons d’Espanya?”

Una selecció d’articles i escrits d’Albert Camus o relacionats amb ell on s’intenta exposar el seu pensament proper a l’anarquisme llibertari o almenys contrari al Stalinisme d’alguns intel·lectuals d’època que es feien dir progressistes i que el seu anti-americanisme els feia mirar  cap a un altre costat quan els crims venien de l’altre costat del teló d’acer. També ens mostra la seua solidaritat amb la República espanyola i la seua oposició al reconeixement de règim franquista per part del les potències occidentals, en especial la seua entrada a la UNESCO.

Més informació a https://www.vilaweb.cat/noticies/albert-camus-escrits-llibertaris/

Black is Beltza, de Muguruza-Cano-Alderete

El trio format per Fermín Muguruza, Harkaitz Cano i Dr. Alderete es proposen aquest còmic que he trobat una mica caòtic, en que seguint la figura de Manex, un jove basc encarregat de fer ballar un gegant negre de una colla gegantera d’Iruña en transporta a moltes de les problemàtiques socials dels anys 60: el racismes als EUA, la revolució cubana i a altres llocs, el consum de drogues, la guerra de Vietnam i la independència d’Algèria.  Potser ha volgut viatjar massa en poques pàgines, però la proposta és interessant i a més, sembla que hi ha una pel·lícula d’animació dirigida pel mateix Fermín Muguruza.

 

 

 

 

IV Congrés d’estudis comarcals del Camp de Túria.

El darrer cap de setmana es va celebrar al castell de Benissanó el IV Congres d’estudis comarcals del Camp de Túria sota el títol de La Immediata: El Camp de Túria en la defensa de València (1938-1939)/La participació de les dones en la Guerra Civil. Les conferències que es van fer i les que no venen recollides al número 8 de la revista Mirades  editada per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. A més d’aquestes conferències també es varen realitzar una visita al Castell de Benissanó, una altra a les torres i portals de l’antiga muralla del poble i una visitat al bosc de les Travesses a Llíria per veure el patrimoni bèl·lic que hi ha  la zona (polvorí, nius de metralladora i trinxeres) que formava l’escut defensiu de Llíria.

Sra Armengol, ha llegit vostè el poema?

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Dependència, per Vicent Torrent

Ahir Vicent Torrent, fundador del grup Al Tall,  a Riba-roja de Túria va dir que els valencians patim un mal que es diu dependència, i a la cançó del Tio Canya aquesta situació es resumeix a la frase “no tens las claus de ta casa”. Que hauríem de fer per trobar una solució a aquest mal? Continuar amb la dependència i esperar que alguna vegada aquesta dependència siga entre iguals? Ho sent, però ja fa temps que tinc aquesta opció descartada per ser més propera a la ciència ficció que la realitat i al que volen els espanyols dels valencians: seguir xuplant del pot. Jo sóc més partidari d’una altra solució, que és afegir-hi dos simples lletres més al problema: INDEPENDÈNCIA.

“Compromís” amb la llengua?

De veritat que no es pot fer ironia i campanya en la nostra llengua? es necessari usar el castellà per atacar al feixisme analfabet? és original i fa riure a primer cop de vista, però quan reflexiones un poc te n’adones que no tot val per provocar rialles i criticar a l’enemic, i més utilitzant les seus armes: el menyspreu cap a la nostra llengua.

Senyals de fum, de Joan Garí: Riefensthal, Hitler i Cabaret.

El dia 1o de gener de 2002 Joan Garí escriu al seu dietari a propòsit del film El triomf de la voluntat de Leni Riefensthal, una apologia del nacionalsocialisme:

“El més repugnant de Hitler no és la vesània sanguinària: és aquesta ideologia prèvia de natura ordenada i ruralisme empalagós. A certs autòcrates sempre ha acabat perdent-los una mala lectura d’Horaci.”

Potser era la manera d’enganyar a molts dels alemanys i posar-los del seu costat, per poder fer després el que feu. Cosa que crec que sembla prou ben resumit en una escena de la pel·lícula Cabaret, de Bob Fosse, o un jove ros i ben plantat comença cantant una cançó amable i dolça (Tomorrow belongs to me) que acaba convertint-se una espècie de marxa militar a la que es van unint tots els presents, provocant la marxa dels protagonistes del film que no poden continuar veient aquest espectacle.

Malditos de tierra y mar, de Rodri Robledal.

Gràcies a un dels blocaires de la nostra comarca vaig descobrir aquest llibre on es descriuen diferents maneres que amb que certs grups de persones o comunitats resistien enfront de l’explotació colonial (o precapitalista) durant els segles XVI, XVII i XVIII.

L’assaig està dividit en quatre parts. Una primera part està dedicada al fenomen dels bucaner i filibusters i la Confraria dels germans de la costa i la famosa Illa Tortuga.No s’ha de confondre amb els corsaris, que aquests si que estaven dins del sistema malgrat que molts es dedicaven al dos oficis, depenent si hi havia guerra entre els estats o no. La segona i tercera parts estan dedicades a les comunitats formades per esclaus escapats de l’esclavitud, a les qual s’unien gent d’origen europeu que no estava d’acord amb les polítiques del seu país o senzillament fugien de la pobresa on vivien (i altres casuístiques més). La quarta està dedica al fenomen de la pirateria durant aquests segles, sense caure en cap romanticisme i exposant les seues virtut i els seus defectes que n’eren molts, moltes vegades caient en els pecats que ells denunciaven dels poderosos: tràfic d’esclaus,… La cinquena i última descriu l’ambient al ports més importants de l’època i com els seues ambient eren utilitzats per promoure revoltes i motins. També descriu com a exemple d’aquests el famós motí de la Bounty i del que varen fer els amotinats per intentar establir-se fora del sistema.

Una lectura prou interessant que ha editat l’editorial basca txalaparta.