Vicent Luna i Sirera

Avui dilluns 17 de març, i gràcies al pont de Sant Josep, he canviat l’aula per la natura. La veritat és que feia un temps que tenia ganes de tornar a pujar al Menejador de la Font Roja, però no des del mateix santuari, sinó a peu des d’Alcoi. Ha fet un dia de bandera, no massa propi de març sinó més aïnes de juny. Prova d’això és que molt aviat he hagut d’anar llevant-me roba, primer la dessuadora, després m’he hagut de canviar la samarreta de màniga llarga per una de curta, i finalment els pantalons llargs els he hagut de fer curts.

            La ruta l’he començada al Barri de Batoi, tot just on s’inicia la Via Verda. Una via, per cert, que vages a l’hora que vages hi trobes sempre gent amunt i avall. La veritat és que aquesta antiga via del tren Alcoi-Agost que es construí entre 1927 i 1932, i que havia de comunicar la capital de l’Alcoià amb Alacant, mai va entrar en funcionament, quins diners més mal gastats llavors. Tot i així, i després de tants anys, ara la població d’Alcoi està aprofitant aquesta infraestructura com a zona de passeig. El fet que pràcticament tota la via siga plana com el palmell de la mà, fa que qualsevol persona la puga fer sense massa dificultat. Per als menuts és tota una aventura, donat la quantitat de túnels, 14 en total, i ponts que s’han de travessar al llarg de 10.300 metres.

Si mai em perd, cerqueu-me al Carrascar

            Avui dilluns 17 de març, i gràcies al pont de Sant Josep, he canviat l’aula per la natura. La veritat és que feia un temps que tenia ganes de tornar a pujar al Menejador de la Font Roja, però no des del mateix santuari, sinó a peu des d’Alcoi. Ha fet un dia de bandera, no massa propi de març sinó més aïnes de juny. Prova d’això és que molt aviat he hagut d’anar llevant-me roba, primer la dessuadora, després m’he hagut de canviar la samarreta de màniga llarga per una de curta, i finalment els pantalons llargs els he hagut de fer curts.

            La ruta l’he començada al Barri de Batoi, tot just on s’inicia la Via Verda. Una via, per cert, que vages a l’hora que vages hi trobes sempre gent amunt i avall. La veritat és que aquesta antiga via del tren Alcoi-Agost que es construí entre 1927 i 1932, i que havia de comunicar la capital de l’Alcoià amb Alacant, mai va entrar en funcionament, quins diners més mal gastats llavors. Tot i així, i després de tants anys, ara la població d’Alcoi està aprofitant aquesta infraestructura com a zona de passeig. El fet que pràcticament tota la via siga plana com el palmell de la mà, fa que qualsevol persona la puga fer sense massa dificultat. Per als menuts és tota una aventura, donat la quantitat de túnels, 14 en total, i ponts que s’han de travessar al llarg de 10.300 metres.

            Aviat m’hi trobe amb el primer túnel, i només eixir la Glorieta dels Salt, quina meravella. I és que el riu Riquer forma un espectacular salt, que paga la pena anar a veure després d’una gran ploguda, doncs forma com una gran cua de cavall. A pocs metres, i en un lloc privilegiat, s’hi troben les restes d’un assentament prehistòric, que fou habitat per caçadors i recol·lectors neandertals, al llarg de diversos mil·lennis, durant el Paleolític mitjà i amb una antiguitat entre 60.000 i 30.000 anys. Aquest jaciment s’hi troba en els terrenys de Villa Vicenta, la que fou la casa d’estiueig de l’escriptor i poeta alcoià Juan Gil-Albert. Aquesta casa d’estiu, abandonada en la guerra civil i ara recuperada per l’Ajuntament d’Alcoi, va tindre una rellevància important en la vida i obra de l’escriptor, que l’acompanyarà durant molts anys i a través de diferents èpoques. Assegut vora la font, i contemplant el Salt, en vénen a la memòria uns versos del poeta de la seu “Elegía a una casa de campo”: ”¿Oh, tú, casa deshabitada/en el solemne verano de nuestro silencio!/¿No adviertes que el solaz ha quebrado tus alas,/y tus verbenas orlan inútilment/las cintas verdes que nadie recorre?/Tu follaje ha crecido a su tiempo,/y la ligereza de las dorades/mariposas,/el zureo de los palomos/y la ardiente cigarra del olivo,/dan el espacio fràgil/donde la vida como otros años transcurre. […]¡Ay casa de las viñas colgantes desde los bancalillos,/ casa guardada en estuche de yedras! ”(1)

           Després d’aquest petit descans creue el pont sobre el riu Riquer i torne a endinsar-me en un altre túnel, aquest una mica més llarg. L’enllumenat instal·lat darrerament per l’Ajuntament facilita la travessia, tot i que de vegades els tubs s’apaguen i has de tornar a prémer el botó. Açò que pot ser un inconvenient per als majors, és tota una aventura per als menuts, i encara més si li afegim les goteres que ragen del sostre a mitjans trajecte. En eixir del túnel ens espera una de les vistes més boniques de tota la Via Verda: el Pont de les Set Llunes. Aquest és el pont més bonic de tot l’itinerari i li diem de les set llunes perquè té set arcades. Les vistes són per emmarcar. A sota passa el riu Polop que s’unirà més endavant amb el Barxell. Mires on mires el paisatge és espectacular. Paga la pena parar-se una estona al centre del pont i recrear-se admirant el paisatge. Si amb la vista resseguim el curs avall del riu aviat divisem la ciutat d’Alcoi, per contra, si ho fem riu amunt podem albirar la Font Roja i al capdamunt el Menejador, cim on m’he proposat anar-hi aquest matí. Per un moment m’he preguntat si seré capaç de pujar-hi, són, poca broma, 1.356 metres.

            Només creuar el pont, a la dreta i enfront de la zona recreativa, agafe un camí que, entre bancals d’ametller i oliveres, em porta serra amunt. La pujada, no gens difícil, em duu quasi a la porta del Mas de la Mota, on acaba el camí. Voltant la casa agafe una senda que creuant els bancals arriba a la carretera que ve d’Alcoi i que va a la Font Roja. El sol comença a picar, i encara com que a l’esquerra de la carretera, per on he de circular, ara fa ombra. No és el mateix caminar per camins i sendes que per l’asfalt calent com un dimoni. Tot i així, el paisatge és molt bonic i la pujada no resulta gens monòtona. Em crida l’atenció que a partir d’un revolt, i com si estigués tallat amb un ganivet, la vegetació canvia radicalment, el bosc de pins dóna pas al bosc de carrasques. Aquestes m’acompanyaran al llarg de tot l’itinerari fins al mateix cim. La carretera va fent ziga-zaga i per evitar aquestes corbes puge pels esglaons construïts a la part de la dreta. Mentre, vaig recreant-me observant la vegetació característica: carrasca, fleix, lligabosc, estepa, auró…,i m’adone que a mesura que puge el bosc està més adormit. El marfull, tant bonic quan està florit, comença ara a traure les primeres flors. Quasi sense adonar-me’n em trobe a la zona de càmping, i veig que no hi ha ningú acampat. He tardat una hora i mitja en pujar fins el santuari i ara toca rentar-se i beure una mica l’aigua tan bona i freda d’aquesta Font Roja. Em crida l’atenció la quantitat de cotxes i de persones que hi ha a la porta de l’ecocentre. Intente reconèixer a alguns i oh sorpresa!, es tracta d’una visita de la Consellera de Medi Ambient Isabel Bonig. Reconec també a algunes de les autoritats municipals que l’acompanyen, tant del Govern com de l’oposició. Em pregunte que dimonis haurà vingut a fer aquesta senyora, i per uns moments no he pogut deixar de pensar amb el famós hotel que el PP ha intentat tantes vegades construir en aquest parc natural. Però tot seguit m’he dit a mi mateix que no, que mentre l’esquerra governe a Alcoi no s’hi construirà cap hotel. Segurament haurà vingut a escoltar la proposta del Govern municipal per rehabilitar les casetes que han hestat tota la vida i que ara estan totalment enderrocades.

            Amb la cara fresca com una rosa, la cantimplora plena i el neguit de la visita de la Consellera rebotant pels meus pensaments, inicie la pujada al Menejador des de la zona dels antics paellers. Només agafar el camí a l’esquerra m’hi trobe amb la Cova Gelada. Sempre que passe per ací me’n recorde de l’amic Jordi Raül Verdú i els seus llibres de la col·lecció La Carrasca. Algunes de les seues històries transcorren en aquest parc natural, com les d’El Barranc de l’Infern. Un llibre ple de misteris, i on uns xiquets cercaran l’ajuda d’una bruixa per protegir els animals dels caçadors: “Deien que la culpa de tots aquestos misteris i estranys fets la tenia una bruixa que, per cert, vivia a la Cova Gelada. Ningú no es ficava amb ella ni gosaven buscar-li les pessigolles” (2). Com que al final del conte l’autor ens diu que a la bruixa “ningú no l’ha vista últimament” però que “de tota manera no aconsella que entres a la Cova Gelada, per si de cas”, doncs jo, per si de cas, no hi entre i continue camí amunt.

            Aviat m´hi trobe en el Pla de la Mina, on paga la pena donar-li un cop d’ull al panell explicatiu de la reconstrucció d’una carbonera i d’un forn de calç, dues de les activitats tradicionals d’aprofitament del bosc: la calç i el carbó. A l’esquerra s’aprecia clarament l’inici d’una senda que va directament al cim del Menejador. L’agafe i comence la pujada a poc a poc. En un no res m’endinse en el bosc de carrasques. Quina meravella!, mires on mires tot són carrasques i algunes centenàries. Un miracle que s’hagen conservat. Un miracle o molta precaució per part dels alcoians i dels iberuts, doncs el parc, que té 2.450 hectàrees, està dins dels termes municipals d’Alcoi i d’Ibi. Aquesta precaució en conservar aquesta joia natural, aquest espai únic i singular del País valencià té uns precedents, si més no, des de l’any 1499. S’hi conserva un document on “ El Cort de Justícia prohibia fer carbó en la Teixeda de dita vila…e encara que no sia ningun gosat, així de la dita vila com strany, tallar fusta de la dita Teixeda”. I es que com abans del bosc se’n feia un gran aprofitament, fusta, carbó, calç, caça, pasturatge…, doncs la gent el cuidava com si fos d’ell.

            Després de fer algun que altre descanset, i de contemplar les vistes des d’aquesta altura, arribe al desitjat Menejador. Des d’ací les vistes em deixen bocabadat. A la banda de la solana i cap al sud la Foia de Castalla i els seus quatre pobles: Ibi, Tibi, Castalla i Onil. Si mire cap al nord la Serra de Mariola i el cim del Montcabrer. Contemplant aquesta allargada serra en vénen al record uns versos del poeta alcoià Joan Valls: “Mariola és un matern/encís d’eterna fragància./Amb ella s’oblida el pes/de la gran cadena humana,/i sols un respir d’olor/en l’espígol o en la sàlvia/pot donar-me el paradís/menut d’un minut de gràcia” (3). I és que aquesta serra d’herbes aromàtiques, de floretes i llegendes ha estat font d’inspiració de poetes i cantautors. Un altre poeta valencià que també va escriure alguns poemes sobre Mariola fou Vicent Andrés Estellés i diu així: “Oh Mariola, ventura de fonts,/oh Mariola, cobles de floretes,/oh Mariola en el migdia d’or!/Canten les fonts i ballen les floretes/i vaja jo, perdut entre els tomellos,/cercant, amant, la flor del lliri blau”(4). A recer, i als peus d’aquesta serra, podem albirar Alcoi i Cocentaina i amb els prismàtics que porte fins i tot puc veure ma casa. Si mire cap a l’est, l’Aitana, la Safor, la Serrella…i molts dels pobles del Comtat. Em queda l’oest, que seguint la Serra de Mariola, i enllaçant amb la de la Solana, puc distingir Banyeres i part del terme del meu poble, Beneixama. No puc més que recordar també uns altres versos d’un poeta banyerut, Vicent Berenguer: “Des de la Carrasqueta al Montcabrer/fins a Barxell i l’alt de la Serrella,/sóc d’aquells vianants de les muntanyes/que s’enfilen a munt per cims i serres” (6). Però, fins i tot si regule una mica més els prismàtics hi puc veure al fons de tot la Serra d’Almansa, corredor d’entrada a la Meseta i frontera del territori valencià amb Castella. El valencians, i en parlar d’Almansa, immediatament l’associem amb la desastrosa desfeta de l’any 1707 que va significar la pèrdua de l’estat propi: “Es decreta la nit total al País!/Es decreta la mort per a tota la vida!/S’apagaven els llums com la paraula als llavis.! /Així ho decreta el rei Felip a Almansa”(5). Efectivament, s’apagaren els llums, i després de més de tres segles hem pogut recuperar “la paraula als llavis”, però no l’estat propi. Potser algun dia, com deia Ovidi Montllor, la majoria no en tinguem prou amb les molles i llavors exigirem el pa sencer.

            En haver esmorzat, gaudit de les vistes, d’aquesta immensa tranquil·litat i de recordar tots aquests versos que he llegit i m’han emocionat tantes vegades, decidesc emprendre la baixada. No tornaré per la mateixa senda, ara ho faré seguint el camí que va per la crestallera de la part de la solana. És ben curiós el canvi de vegetació. I és que aquesta part sud del Carrascar no té res a veure amb el de la vessant nord. Ara hi veiem molt poques carrasques i predomina el pinar. I és que la carrasca necessita més humitat i en aquesta vessant hi ha moltes hores d’insolació. Mentre segesc el camí hi puc divisar clarament els pobles de la Foia de Castalla, en especial Ibi. Des d’ací, i any rere any, he pogut copsar com ha crescut aquest poble jogueter. En la dècada dels 90 hi vaig viure uns anys en aquest poble, però ara el seu polígon industrial no té res a veure amb aquell que no vaig conèixer. En un tres i no res he arribat a la Cava Coloma, coneguda també com a Pou del Serrallo o del Carrascar. Aquesta nevera gegantina, de 16,60 metres de profunditat i 13 de diàmetre, és una de les tantes que hi ha a la Serra del Menejador: Cava Santa Maria, Pou de Noguera, Pou de Simarro, Pou del Canyo i Pou del Canonge. El gel com material productor de fred és molt antic, i molt emprat en la producció i conservació d’aliments. Al llarg dels segles XVII, XVIII, i part del XIX van tindre molta importància. I és que fa un segle no existia la producció massiva de gel artificial, però hi havia una demanda, sobretot dels pobles costaners per poder traslladar el peix fins a l’interior, i per la població urbana per fer sorbets o conservar els aliments, refredar líquids i fins i tot com a remei terapèutic. Tot açò acabarà al segle XIX, amb la fi de la petita Edat de Gel, així com per la invenció de les màquines productores de gel i els frigorífics. Aquesta del Serrallo, que pertany al terme d’Ibi, va ser construït l’any 1732 i té una capacitat de 2.200 metres cúbics. Sempre que vinc a veure’l em passe alguns minuts mirant el seu interior, i em costa imaginar el temps que tardarien en omplir-lo. Recorde un llibre de Benedicto Ripoll Martínez on diu que mentre els treballadors recollien neu per emmagatzemar-la al pou, tot i posant una capa de neu i una altra de palla d’arròs, i mentre l’aixafaven, cantaven unes cançonetes (cançons de xafar neu). Deia que sobre un tema musical senzill es cantaven lletres jocoses, algunes improvisades i que es referien a esdeveniments locals. Vaja, que mentre xafaven neu també xafardejaven. L’objectiu d’aquestes cançonetes era donar ànim i que tothom aixafés la neu al mateix ritme: “El sol ja se’n va a la posta/les gallines al joquer/la mare i la filla tiren/al nuvi al carrer”, “En el mas de Tombarollos/ja no saben a qui dir-ho/perquè se’ls ha mort la gata/i el gat se’ls ha quedat vidu”, “ Les xiques del Cogulló/són altes i pesen poc,/tenen la cua de palla/i no hi ha qui els pegue foc”. (7)

            Taral·lejant la lletra d’aquestes improvisades cançonetes, i imaginant aquells treballadors de la neu, continue seguint el camí que fa baixada. Molt aviat de lluny ja puc albirar el Mas de Tetuan. En arribar, el primer que faig es fotografiar el centenari teix que esta a l’esquerra i vora del que va ser l’era del mas. Quina llàstima que les autoritats locals no hagen fet res per consolidar aquesta construcció. Fins fa uns anys encara s’hi conservava la teulada de l’edifici, però ara ni això. Un mas de finals del XIX molt complet. En la part de baix s’hi trobava la cuina, les quadres, el corral, el celler i un cub i premsa per fer vi. La part de dalt estava destinada als dormitoris. A més a més, i annexa al mas, hi havia una capella. Avui, malauradament, tot açò està en ruïnes. Si en el seu moment s’hagués consolidat l’edifici, ara s’hi podria construir un alberg, un centre d’informació/interpretació o un lloc on poder allotjar excursions d’escolars. I parlant d’escolars, no puc més que recordar-me’n del llibre “Els fantasmes del Mas de Tetuan” on uns alumnes passen tota una sèrie d’aventures en aquest mas, ja que han de quedar-se a dormir perquè se’ls ha fet tard i a més es posa a nevar: “ Vam començar a contar-nos les pors, els somnis i les impressions que havíem tingut durant la nit. Hi havia històries per a tots els gustos. Alguns asseguraven que havien vist fantasmes, altre deien que havien corregut durant tota la nit fugint dels porcs senglars que els perseguien, i inclús algú deia que l’Abominable Home de les Neus estava esperant-los fora. Els mestres van voler seguir la broma de l’últim comentari i, aprofitant que ja estava fent-se de dia, van eixir fora del mas a buscar el Ieti” (8).

            És l’hora de continuar la baixada, tot i que em quedaria assegut en aquesta riba escorcollant amb els prismàtics els masos i els bancals de sembradura de la Vall de Polop. Baixant pel camí observe que a una banda i l’altra els treballadors de manteniment del parc han netejat el sotabosc. Tot i que falten només tres dies perquè entre la primavera, en aquestes altures la vegetació està hivernant, encara que aquest matí he sentit ja vàries vegades el cant repetitiu del totestiu, el ronc de les garses i el melodiós cant primaveral del pit-roig o reiet. Així que, quasi sense adonar-me’n he arribat a la mateix font on unes hores abans havia començat la pujada, ara toca agafar la carretera i desfer el mateix camí fins arribar a ma casa. Ha estat un matí molt ben aprofitat. Sempre que hi vinc al Carrascar de la Font Roja descobresc coses noves: una planta, un ocell, un paratge, un raconet, una vista. A més a més és diferent en cada estació de l’any. No cal dir que és un lloc ben encisador i que voltant i rodant per les seues sendes i camins hom perd la noció del temps, i s’oblida de la pressió diària del treball. És un lloc per a perdre’s: “Si mai em perd, cerqueu-me al Carrascar,/hi vaig moltes vegades per gaudir i somniar./Darrer bosc autòcton, paradís terrenal/on curar les ferides d’aquest món infernal./ Si mai em perd, cerqueu-me al Carrascar,/on el mil·lenari teix és digne d’admirar./ La pineda, el coscollar, la teixera,/tant se val, quin plaer en primavera!/ Si mai em perd, cerqueu-me al Carrascar,/del Menejador estant és un goig contemplar./Sotorroni, Mariola, Vall de Polop, el Comtat,/paratges que sovint m’han esborronat./ Si mai em perd, cerqueu-me al Carrascar,/endinsant-me per les sendes sense parar./Mas de Baró, Tetuan, Barranc de l’Infern,/llocs per visitar a l’estiu com a l’hivern./ Si mai em perd, cerqueu-me al Carrascar,/poant dels misteris del bosc per ensenyar./Freix, auró, gal·ler, lligabosc, esbarzer,/verds, grocs, rogencs, quin plaer!/ Si mai em perd, cerqueu-me al Carrascar,/on s’obliden les penes que ens fan neguitejar./Fascinar, seduir, descobrir, gaudir,/parc natural que a tots ens cal protegir./ Si mai em perd, cerqueu-me al Carrascar,/allí l’amor també et pot anar a buscar./En primavera, a l’estiu, l’hivern o la tardor/ com la Font Roja no hi ha cap lloc més encisador./ Si mai em perd, cerqueu-me al Carrascar,/hi vaig moltes vegades i allí voldré descansar” (9)

 

Alcoi, 20 de març del 2014

           

(1) Juan Gil-Albert. “Elegía a una casa de campo”. Son nombres ignorados. Barcelona, Hora de España, 1938.

(2) Jordi Raül Verdú Pons. El Barranc de l’Infern. Col·lecció La Carrasca/10.

(3) Joan Valls i Jordà. “Fervor”. La Cançó de Mariola. Editorial Denes, 2007.

(4) Vicent Andrés Estellés. Mural del País Valencià III.

(5) Vicent Andrés Estellés. Mural del País Valencià II.

(6) Vicent Berenguer. “Vianant de muntanyes”. Projecte educatiu: Vicent Andrés Estellés, la veu del teu poble. Universitat d’Alacant. 2014.

(7) Benedicto Ripoll Martínez. Música d’Ibi. Ajuntament d’Ibi. 1990.

(8) Jordi Raül Verdú Pons. Els fantasmes del Mas de Tetuan. Col·lecció La Carrasca/3.

(9) Vicent Luna i Sirera. Si mai em perd, cerqueu-me al carrascar.