Vicent Luna i Sirera

 Joan Baptista Pastor Aicart, el nostre Poeta Pastor (Beneixama 1849-1917), fou sense cap mena de dubte una de les figures més rellevants del moviment cultural i literari anomenat la Renaixença (1833-1892). L’any 2010, el professor i escriptor Josep Martínez Sanchis, en el seu llibre Joan B. Pastor Aicart. Més enllà de la poesia (1), un magnífic treball d’investigació, amb la cura i el rigor que es mereix el poeta, ja ens avançà que aquest avantpassat seu va excel·lir entre els lletraferits de l’esmentat moviment literari. Però, a més a més, també ens diu que va ser un dels més llorejats.

 

 

 

 

 

 

 

Portada del llibre 

I és que, efectivament, quan visitem el museu dedicat a ell, i que està situat en una sala annexa al Saló de Plens de l’ajuntament de Beneixama, quedem bocabadats en adonar-nos-en de la gran quantitat de premis i guardons que va rebre al llarg de la seua vida. En la pàgina web www.pastoraicart.org hi trobareu, entre altres aspectes de la seua vida i obra, una relació detallada de tots i cadascun dels premis i guardons (llistat que caldria, al meu parer, revisar i actualitzar).

Museu Pastor Aicart

I és que, val a dir, que Pastor Aicart fou premiat en certàmens literaris d’arreu d’Espanya: La Corunya, Vigo, Sevilla, Pamplona….i també van destacar ciutats dels Països Catalans com Barcelona, Lleida, València, Torrent, Vila-real, Alcoi…Però si ens hi fixem una mica, crida l’atenció les vegades que hi figura la ciutat d’Alcoi. Aquesta curiositat em motivà a fullejar la premsa de l’època, per constatar aquesta relació literària que el nostre paisà va tindre amb la ciutat de les costeres i els ponts, amb la capital de la nostra comarca natural: L’Alcoià.

En aquest i altres articles que anirem publicant en el Programa de Festes, en parlarem d’aquesta relació literària, així com de tots els premis que li van donar de 1876 fins 1916. Per la seua extensió, el treball l’hem dividit en cinc entregues. Enguany presentem la primera part, que correspon als premis rebuts els anys 1876 i 1881.

Origen dels Jocs Florals

L’any 1859, i a Barcelona, es van convocar els primer Jocs Florals amb un clar objectiu: “l’exaltació i valoració de la llengua mare”. Al País Valencià, l’any 1878, es fundà Lo Rat Penat, una associació que tenia l’objectiu de defendre la nostra llengua i cultura, així com impulsar, a casa nostra, un moviment semblant al de la Renaixença. Un any després, València, s’afegirà a aquestes celebracions literàries i convocarà, com a commemoració del quart centenari del poeta Ausiàs March, els seues primers Jocs Florals. El  guardonat amb la Flor Natural serà el poeta i escriptor valencià Teodor Llorente.

Lema dels Jocs Florals

A Alcoi els Jocs Florals (anomenats també Certamen Literario o Científico-Literario), en el sentit modern, es van establir en el darrer quart dels segle XIX, concretament l’any 1876. El màxim guardó era la Flor Natural (de vegades anomenada Rosa Natural) i s’organitzà aquell any per commemorar el VI Centenari del Patronatge de Sant Jordi. Per tant, no tenia l’objectiu d’exaltar la llengua pròpia, ni tampoc, com ens recorda l’escriptor alcoià Adrián Espí, “per una necessitat literària-cultural”, sinó més aïnes “és un acte més, una de les tantes activitats del Programa Fester” (2).

És així, i per tot plegat, que si ens hi fixem en els poemes i escrits premiats, és força decebedor constatar com tots són en castellà. Així, i mentre els alcoians i alcoianes segueixen mantenint l’ús del català, de la llengua pròpia, crida l’atenció el fet que els seus lletraferits pràcticament la ignoren. Haurem d’esperar un bon grapat d’anys, més o menys fins l’entrada del segle XX, per veure com el valencià començarà a fer acte de presència en els Certàmens Literaris alcoians.

I és que els primers anys del nou segle van ser fonamentals per al futur del català: Fundació de València Nova (1904), entitat que anava més enllà de Lo Rap Penat, com deia Rossend Gumiel, (sic) “fer versos més ó menys inspirats en llaor de la terreta molt bona cosa es, pero, contentarse ab assó es amor platónich”; el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), que va internacionalitzar i prestigiar la llengua i, com destacava el periòdic La Provincias, hi havia “representacions de todas las entidades profesionales y de la cultura de Barcelona, los congresistas extranjeros y los más significados de las demás regiones de lengua catalana, como Rosellón, Valencia, Mallorca y Alguer”. Però, a mes a més, també es fundà la Joventut Valencianista (1908), que reclamava, entre altres, l’autonomia política i administrativa pel País Valencià i l’ensenyament gratuït i obligatori. I per últim, un aspecte que fou molt positiu i esperat per, entre altres, tots els escriptors (donat que cadascú escriviu d’una manera) fou les conegudes Normes Ortogràfiques de Pompeu Fabra (1913), que seran la base de les Normes Ortogràfiques de Castelló de 1932.

Efectivament, espigolant en la premsa alcoiana de l’època, hom observa que en encetar el segle XX hi ha escriptors alcoians com Julio Puig, mossèn Tomàs Miró, Gonzalo Cantó…que comencen a escriure poemes en català. Així, en el Certamen Científico-Literario de 1901, en el mateix que Pastor Aicart serà premiat amb el romanç “El poder del dinero”, és també premiada la poesia (sic) “La casa del perdigot”, de Gonzalo Faus Garcia.

Per tot plegat, o no, la qüestió és que  Pastor Aicart presentà als certàmens alcoians totes les seues obres en castellà, excepte (almenys que jo sàpiga) les de 1916, el darrer any que hi participà. Tanmateix cal dir que Aicart, i des del primer any que es presentà als premis d’Alcoi, ja tenia poemes escrits en valencià, com podem llegir en l’estudi abans esmentat de Josep Martínez. Així, l’any 1870,  Aicart ja havia escrit el 1r Quadern llemosí,  i per això a molts altres Jocs Florals els presentava en la llengua del seu poble. Per posar algun exemple direm que als Jocs Florals de Lleida participà, entre altres, amb “La Joia Valenciana”; al de Barcelona “A Déu”; al de València “A València”, “Vida del camp” i “L’arpa llemosina”; i també “L’almogàver” al de Tarragona.

Pastor Aicart

Tot i així al País Valencià, i com apunta Joan Fuster, “ningú, per molt “renaixentista” que fos, no usà exclusivament el vernacle com a llengua literària” (3). Imaginem que aquesta incipient apertura a premiar obres en valencià, seria ben acollida pel nostre poeta i en 1916, un any abans del seu traspàs, rebrà el seu darrer premi, justament a Alcoi, pel poema “En llahor de la llengua valenciana” i presentat amb el lema (sic) “Mol dolça”.

Els premis alcoians

Pastor Aicart, i al llarg de la seua vida, va tindre una intensa relació, si més no literària, amb els lletraferits del món cultural alcoià. Relació que començà arran del primer premi i accèssit que en aquesta mateixa ciutat li donaren l’any 1876 i en l’esmentat Certamen Literari. Des d’aquell any, tot just deu anys després d’encetar la seua carrera literària i d’aconseguir el seu primer premi en el Certamen Poètic de Lleida, Aicart es presentarà als 10 Certàmens (quasi tots) que es van convocar a Alcoi, aconseguint uns resultats espectaculars: 14 premis i 6 accèssits.

Tot i que Beneixama està a un tir de pedra d’Alcoi, desconeixem si Pastor Aicart anà a recollir els seus premis. El més normal és que anés alguna vegada, però no ho sabem (almenys jo no ho sé). Josep Martínez ja ens diu que “al poeta li agradava concursar i, per tant, també guanyar, però no participava de la vida social de la literatura”. Les cròniques, que sobre els Certàmens Literaris feien els periòdics locals, sempre en parlen que els guardonats presents a l’acte llegien la seua obra premiada. I, de vegades, afegien que algun membre del jurat recitava la dels no assistents. Ens fa l’efecte que aquest darrer cas seria el del nostre poeta que, com afegiria Martínez, “s’estimava més deixar caure la ploma des del seu poble natal i fer tot l’aldarull des d’allí, sense deixar els seus malalts de banda”. I, efectivament, segurament molts dels lletraferits alcoians no coneixerien personalment Aicart, ara bé tots sabien molt bé que hi havia un escriptor de Beneixama que hi figurava com a guardonat en tots els certàmens perquè, com dirien Constantí Llombart  i Josep Sanmartín (sic) “escriu molt: pues es sèrt/ qu’Aicart com el cholivèrt/ en tot certámen se tròva” (4)

 

     

Caricatures de Llombart i Sanmartín

Jocs Florals de 1876

Malgrat que la població alcoiana, especialment la classe obrera, encara arrossegava les conseqüències dels fets de la Revolució del Petroli (juliol de 1873), la situació econòmica era dolenta i hi havia dubtes sobre la data exacta del Patronat de Sant Jordi (1276 o 1275), l’any 1876 Alcoi va tindre festes. L’escriptor alcoià Julio Berenguer ens dóna la clau de tot plegat: “la fi de la guerra carlina a principis d’any i, fonamentalment la fe i la devoció dels alcoians pel seu patró” (5),  foren els motius que animaren, a l’Ajuntament i la Junta Directiva de les Festes de Sant Jordi, a organitzar els actes festius.

Cartell de les Festes de 1876

I dins d’aquests actes, com hem dit més amunt, es convocà, tres anys abans que ho celebrés Lo Rat Penat,  el I Certamen Literario amb motiu del VI Centenari del Patronatge de Sant Jordi. Es van convocar cinc premis: “Ploma d’or i plata”; “Pensament d’or”; “Lliri de plata i or”; “Rosa d’or i plata” i el darrer anomenat “Abella d’or”. En total es van presentar 56 composicions. L’acte va tindre lloc el 30 d’abril al Teatre Principal. El periòdic d’Alacant El Constitucional (6) va publicar el llistat de lemes que s’hi van presentar. Pastor Aicart, amb el lema “Lex”, guanyà el primer premi amb l’oda “El Trabajo”, d’un total de catorze presentats en la modalitat “Abella d’or”. Aquest guardó, i com a símbol de la indústria, estava patrocinat pel Círculo Industrial, i premiava la millor composició poètica que elogiés el Treball.

Saló Rotonda Círculo Industrial d’Alcoi 

Però, a més a més, Aicart també va rebre el segon accèssit al tercer premi, de la modalitat “Lliri de plata i or”, per l’oda “A la Virgen María”. L’Ajuntament, promotor del Certamen, va editar un Àlbum (8) amb totes les composicions premiades.

Portada del Album Literario 1876

Un dels pocs exemplar que s’hi conserven  és propietat d’Indalecio Carbonell Pastor, l’actual president del Círculo Industrial. Gràcies a ell he tingut accés a les dues odes de Pastor Aicart que foren premiades.

 

Al Trabajo

Premi: Abella d’or

Una oda és una composició lírica que té com a objectiu lloar, exaltar, elogiar…un personatge, un lloc o una idea. I això és el que fa Pastor Aicart amb l’oda “El Trabajo”: enaltir les virtuts i beneficis del treball.

El poeta comença dient-nos que la vida (sic) “en el Eden perdido” no és gens fàcil, i que el “sudor de nuestras frentes/ El duro pan de la existencia baña”.  Després de fer un elogi al treball en general, ens adverteix que (sic) “quien de tu suave yugo/ Huye, ¡oh Trabajo![…] Vive en brazos del tédio, y el hastío”. I ens hi posa exemples concrets: el dur treball del llaurador que (sic) “con la reja brillante,/ Profundos surcos en el valle trazas”; la destresa i paciència de la cosidora que fa vestits de seda i (sic) “que la opulencia con orgullo arrastra,/ Del manto real, y del tapiz lo hunde/ Su pié breve la altiva cortesana”. Però tot seguit ens hi parla de persones que han excel·lit en el seu treball: (sic) “Y lees con Newton, de los mundos todos/ Las inerrables leyes ignoradas”; “De Galileo admiras/ La vista audaz en el cenit clavada”; “Fulton sin remo frágil, […] Lánzase de la mar, á merced solo/ Del poderío que el vapor arrancas”; i desprès ens parla que “Franklin detiene el rayo,/ Que cual saeta la tormenta lanza”  i que de Guttemberg hem d’admirar el gran llegat que ens va deixar com a herència: “La viva encarnación de la palabra”.

 A la Virgen María

 Accèssit: Diploma

 Però a més a més, com hem dit, Aicart va obtindré el segon accèssit, de la modalitat “Lliri de plata i or”, pel poema “A la Virgen María”. La poesia està farcida d’elogis a la Mater Dolorosa, com ara (sic): “vergel florido”; “Reyna del mundo”; “tu virginal y tu divina planta”; la luz divina de tus dulces ojos”; “estrella esplendorosa”; “Aurora refulgente”..I ens parla de les hores passatgeres del plaer, i de la fugacitat i desencant de la vida. Per això li demana: “Acójenos piadosa […] Solo tu amor es santo;/ solo en tu amor no hay llanto,/ ni al pié de tus altares hay abrojos”.

Jocs Florals de 1881

A Alcoi, i de 1877 a 1880 (ambdós inclosos) no hi van haver Jocs Florals, no se’n convocaren. Serà l’any 1881, i com a conseqüència de la celebració del II Centenari de la mort del dramaturg Calderón de la Barca, que a Alcoi, “centinela constante de la buenas letras”, un grup de lletraferits alcoians actuaran de promotors: el mestre Gonzalo Faus; el periodista Julio Puig; el poeta Miguel Parera i el prevere Vilaplana Gisbert. Així que l’Ajuntament, donant suport a la iniciativa, acabarà organitzant els II Jocs Florals. En total es convocaren deu premis, com podem llegir en la Revista de Alcoy (9). La mateixa revista, però en data 21-05-1881, traurà la relació de guardonats que aquell mateix matí va fer públic l’esmentat consistori. En total es van presentar 40 treballs. Tres vegades hi figurava, en aquell llistat, el nom de Pastor Aicart: Tercer Premi: “Un pensament d’Or”; Quart Premi: “Ploma d’or i plata” i Cinqué Premi: “Ram de llorer de plata”.

La vetllada literària es va celebrar el 25 de maig al Saló d’Actes de l’Escola de Pàrvuls. L’alcalde d’Alcoi, Tomás Moltó, a més d’explicar els motius que van impulsar la celebració dels esmentats Jocs Florals, i d’agrair a les entitats col·laboradores la seua participació, va dir, en relació a Carderón de la Barca, que a més de ser un geni era (sic) “el prototipo de la raza hispana: Caballero, militar y sacerdote, á más de poeta, simboliza nuestra hidalguía, nuestro valor y nuestra fé”. Intuïm que amb aquestes paraules el batlle alcoià, a més d’elogiar a l’il·lustre dramaturg, va voler arribar al cor dels presents. I és que, vist des d’ara, és evident que pocs alcaldes (i dic pocs, perquè de segur que en trobaríem encara algun) gosarien parlar de “prototipo de raza hispana” i “símbolo de nuestra hidalguía, nuestro valor y nuestra fé ”.

Calderón de la Barca

Però hem d’entendre que aquest vocabulari, en 1881, era d’allò més normal. Aquest discurs, amb tots els matisos i diferències que vulgueu, té un paral·lelisme amb el “Dios, Patria y Rey” dels carlistes; el “Patria, Fides, Amor” dels Jocs Florals….

Com a mostra, Antonio Aparisi y Guijarro, uns pocs anys després d’aquest premi, en un article titulat “Dios, Patria, Rey”  (10) deia així: (sic) “Decir  Dios en  España, es  decir  Jesucristo; es decir  Iglesia   católica   romana. Si  España por desdicha  dejase de creer en el Dios que conoce y ama,  se quedaría sin Dios; […] Patria después  de Dios, ese  es el nombre  más  bello  que ha sonado en el mundo […] El  altar  ante el cual me postré de niño, la  cuna de mis hijos,  el  sepulcro de  mis padres,  las tradiciones venerandas, las  glorias de nuestros antepasados y hasta sus mismas desgracias […] Después de  Dios y  de  la  patria, el rey. La   monarquia no  la  hicieron en  España estos ó  aquellos   hombres;  nos  la  han  hecho  los siglos. Yo me  inclino ante el sagrado principio que representa el rey”.

En fi, amb aquestes paraules del senyor alcalde s’inaugurà aquell Certamen Literari de 1881. Al nostre parer, i pel que respecta al nombre i categoria dels guardons, fou un dels millors certàmens, o el millor, de Pastor Aicart a Alcoi. Efectivament, el millor perquè van ser tres premis, i totes tres poesies van ser publicades. La Revista de Alcoy (11), on col·laborava Aicart (en la segona entrega d’aquest treball en parlarem amb més detall) deia: (sic) “En el  número inmediato  comenzaremos á  publicar las poesias de nuestro infatigable e ilustrado cooperador D. Juan Bautista Pastor Aicart, que han sido premiadas en el certamen que acaba de tener lugar en esta  ciudad en  honor de D. Pedro Calderon de la  Barca”.

 

Al genio

Premi: Pensament d’or

 

Així que, amb el poema “Al Genio”, presentat amb el lema “La inspiración su aliento: su fuerza, la verdad”, Pastor Aicart  va guanyar el premi de la modalitat “Un pensament d’Or”. Aquest poema (12) és un cant que dedica a Calderón, perquè per a ell és un geni, un heroi, una font d’inspiració (sic): “en tu misma gloria se inspira  mi  fé ardiente,/ En  tu grandeza  bebe su  luz  é  inspiracion”. Els versos estan farcits d’elogis: “tus inmortales  glorias”; “luminosa huella”; “tu gradeza”; “tu  mano  sobirana”; “tu  triunfal camino”. I és que Calderón representa els ideals literaris i espirituals del Segle d’Or espanyol: l’honor, la religió, la vida com un somni… Per a Aicart, el lloc que es mereix Calderón, és el d’estar al costat dels grans: “Y  allí contemplo absorto  tu peregrina  corte;/ Allí  el cantor de Troya, y  el  ciego  de  Albion:/ Fidias con sus  Minervas, con su  paleta Apeles,/ Bramante con su  escoplo,  y  orlados de  laureles,/ Guttenber, Tasso, Képler,  Bellini  y  Calderon”.

 A Vero

 Amb la composició “A Vero”, i amb el lema “Bella es la virtud”, Pastor Aicart fou premiat amb una rama de llorer de plata. En llegir-la (13) veiem que es tracta d’una epístola, una mena de carta on Aicart, com ens avança en el lema, ens fa una exaltació de la virtut. Ell, com la majoria d’escriptors del barroc que

els envolta un pessimisme existencial, es fa preguntes sobre la realitat, cercant la veritat: “la santa verdad que es mi  bandera”, però no a qualsevol preu: (sic) “Puse á  lisonja  el diamantino freno/ De la verdad”. Perquè ell no creu en la “lengua de halagos mentirosa”, ni en la “adulacion rastrera”. I cerca l’amor, però entés des d’una perspectiva religiosa, espiritual, moral. Per això, (sic) “rehusé de amor la codiciada  llave/ Que abre del templo de la diosa  impura,/  A  eunuca turba  la manchada  nave”. Efectivament, un amor (sic) “en la serena  y apacible altura,/ Donde  reina  virtud, mi fantasia/ Halló aromas,  y música y ternura”.

Podríem dir que, en aquesta epístola, estan concentrats la majoria dels temes, com apuntàvem més amunt, típics del barroc i que també estan presents en l’obra de Calderón de la Barca: el pessimisme existencial; les constants preguntes sobre la realitat; la vida entesa com un somni i sotmesa als enganys de la societat; la religió com a pal de paller de tot, que fins i tot determina l’amor…Aicart acaba aquesta epístola amb aquests versos (sic): “¡Todo sin la  virtud  es sombra vana!/ Todo ilusion,  oh Vero  y  desencanto,/ Y  frágil  dicha y ambicion  liviana!.

 

Á Calderon

Premi: Ploma d’or

 El poeta també fou guardonat amb una ploma d’or i plata, amb el lema “Excelsior”, per la composició (sic) “Á Calderon. Príncipe de la escena espanyola”. Podem llegir-la en la Revista de Alcoy (14) i, com no podia ser d’una altra manera, és un elogi, en diríem gairebé desmesurat, a la figura del dramaturg. Aquest himne, escrit amb versos de 10 síl·labes, està format per un quartet: (sic) “Prez y gloria al poeta gigante/ Que  dió á  España  su  nombre inmortal/ Rey  del  génio la  escena  le cante,/ Y honra  eterna  del  suelo natal”, amb rima A-B, A-B. Aquest quartet va repetint-se, com la tornada d’una cançó, després de cada estrofa de vuit versos i amb la següent rima: A-B-A-C-D-E-D-C. La composició té les característiques típiques d’un himne: lloança, exaltació, lirisme…que en aquest cas és, com hem vist, a la figura de Calderón de la Barca. El poeta especifica al principi del poema que ha de ser cantat per un cor.

El Burro i El Chispon

 Val a dir, com a curiositat, que a més de la Revista de Alcoy i El Serpis, entre desembre de 1880 i gener de 1881 a Alcoi es van editar també els setmanaris satírics El Burro i El Chispon. El precedent de tots dos fou (sic) El Nóu pardalót. Semanari d’entretensió y passatemps, que eixí al carrer l’any 1866, editat íntegrament en valencià, però només va durar cinc números, tot just els mateixos que el setmanari El Burro (del 19-12-1880 al 30-01-1881). En la capçalera, i al costat del títol, hi figurava: “Rebuznará todos los domingos”.

Portada de El Burro

Una de les curiositat, d’aquests setmanaris satírics, és que ens hi trobem algun petit poema en valencià, evidentment en el valencià de llavors, que no atenia a cap norma ortogràfica. Mireu que en deia sobre les obres del ferrocarril (15): (sic) ¿A quin  póble  del  mon  tendrá  envecha/ La siutad  laboriosa d’Alcoy/ Cuan  del ferro-carril  entrar  vecha,/ El  convoy, el  convoy, el convoy?/¿Y  qué gran no será  la alegria/ D’este poble  industrial y  fabril,/  Cuan  recórrega ya nostra via/ El  carril, el  carril,  el carril?/ El comérs tendrá  entonses  mes vida,/ Les  industries pendrán  increment/ Y esta  terra  vorem convertida/ En  Edén,  en Edén,  en Edén./ Així el póble content s’il·lusiona/ Qu’es  Alcoy d’entusiasme  un volcán/ Pero els cuéns d’eixa  chent  que  blasona,/ ¿Ahon están, ahon están, ahon  están?/ Tots  sabem donará  machor vida/ El carril  á  esta  gran població/ Mes  tots  tenen la  bolsa  cosida/  Al  faldó, al faldó,  al  faldó”.

Avui, i després de quasi un segle i mig, aquell ferrocarril d’Alcoi que havia de donar més vida al comerç, incrementar la indústria… i esdevenir un “Edén”, és una vergonya. I és que el tren que havia d’enllaçar Alcoi amb Alacant és va paralitzar, després de tindre una bona part del trajecte acabat; el trenet que unia Alcoi amb Gandia el van llevar, i l’actual que ens uneix amb Xàtiva és tercermundista. La ciutat d’Alcoi ha estat, per diferents interessos que ara no esmentarem, pràcticament incomunicada, malgrat ser una de les ciutats més industrioses del país. Aquesta vinyeta del setmanari El Burro és, encara que semble mentida i després d’haver passat segle i mig, d’una total actualitat.

Setmanari El Burro, 16-01-1881

 

L’altre setmanari, El Chispon. Periódico Impolítico, en el seu primer número deia així (16): (sic) “No me meteré, Dios me libre de ello, en vidas privadas. En las públicas, doy á Quintin lo que es de Quintin[…] Ni quito ni pongo rey. Aplaudo las obras buenas y rechazo las malas. En ningún caso pertenezco a la claqué”. Els quatre fulls que editava estaven farcits de textos irònics, poemes jocosos i tota mena de crítiques en petits poemes.

Portada d’El Chispon, 01-01-1881

El Burro i El Chispon, a més de criticar-se entre ells, també ho feien de la resta de periòdics alcoians. La qüestió és que les pressions que van rebre de la Revista de Alcoy  i El Serpis  ( “en unión de  los Curas de  esta Ciudad”), van pressionar perquè els directors, Francisco Lapena y Julio Puig, demanaren disculpes si els escrits i caricatures havien ofés a algú. Tots dos, deia la premsa (17) (sic) “retiran  y tienen por no dicho cuanto equivocadamente y sin  íntencion del  autor, se haya supuesto tocaba al sagrado de  la  vida privada”. I amb aquestes dimissions ja no es van publicar més aquests setmanaris de caire satíric i mordaç, que responien, com diria l’assagista de Sueca, a la mentalitat d’un “liberalisme lleugerament agressiu, anticlerical, fins i tot republicanoide”. Fixeu-vos la influència que la Premsa (llavors ja li deien “el quart poder”), l’Església i allò que en diem l’establishment alcoià, tenien a finals d’aquell segle XIX (vaja, més o menys com també passa en l’actualitat. O no és així?).

I fins ací aquesta primera entrega de La relació literària de Pastor Aicart amb Alcoi. El proper any parlarem de les col·laboracions literàries que el nostre poeta va mantindré amb els  setmanaris alcoians Revista de Alcoy i El Siglo Católico.

Voldria acabar donant les gràcies a Josep Lluís Santonja, director d’Arxius i Biblioteques de l’Ajuntament d’Alcoi, per orientar-me en la recerca de la informació; a  Indalecio Carbonell Pastor, l’actual president del Círculo Industrial d’Alcoi, per facilitar-me copia del Album Literario de 1876, 1900 i 1901; a Josep Martínez Sanchis per les seues observacions i suggeriments i a Paco Bellod, regidor de l’Ajuntament de Beneixama, que em facilità l’accés al Museu Pastor Aicart, així com les fotografiar dels premis i guardons.

 

____________________

Notes:

(1) Josep Martínez Sanchis. Joan B. Pastor Aicart. Més enllà de la poesia. Universitat de València, 2010.

(2) Adrián Espí Valdés. Historia de los Juegos Florales de Alcoy, de 1876 a 1939. Dossier fotocopiat. Biblioteca d’Alcoi.

(3) Joan Fuster. Viatge pel País Valencià. Edicions 62, 1971.

(4) C. Llombart i C. Sanmartín: Melonar de Valensia. València, Llibreria de Aguilar,1877.

(5) Julio Berenguer. Historia de Alcoy. Recopilación de documentos, testimonios, Alcoi 1977.

(6) El Constitucional. Diario Liberal de Alicante de 27-04-1876.

(7) Revista Círculo Industrial Alcoy, número 15. Alcoi 2023.

(8) Ajuntament d’Alcoi. Composiciones premiades en el Certamen Literario, VI Centenario al patrono San Jorge.  Francisco Company Impresor. Alcoi, 1876.

(9) Revista de Alcoy  de 19-03-1881.

10) La Región Levantina de 10-03-1900.

(11) Revista de Alcoy de 04-06-1881.

(12) Revista de Alcoy de 11-06-1881.

(13) Revista de Alcoy de 18-06-1881.

(14) Revista de Alcoy de  25-06-1881.

(15) El Burro de 16-01-1881.

(16) El Chispon. Periódico impolítico, de 01-01-1881.

(17) Revista de Alcoy, 05-02-1881.

 

Alcoi, Tardor-Hivern 2023

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!