Vicent Luna i Sirera

“Publique els meus escrits, habitualment, fora del País Valencià, ai! Perquè encara avui, al País Valencià, sóc un “personatge conflictiu”. Ho era amb el Franquisme, era natural. Ho sóc, sembla, amb la Democràcia. Una “democràcia” on jo o qualsevol altra persona continuem sent postergats per raons ideològiques, d’opció nacionalitària, pose per cas. Ja se’n poden anar a fer la mà, com diem els de poble. A mi tant se me’n dóna. He de seguir treballant en la meua feina, ploga o faça sol, manen els uns o els altres…”

 Aquestes són unes declaracions que Joan Fuster feia a Amadeu Fabregat l’any 1978, en una entrevista per a la revista Valencia Semanal. L’escriptor de Sueca, ara fa quaranta-tres anys, recordava que per les seus idees -en poques paraules per ser independentista- era postergat i considerat “personatge conflictiu”. Fuster, i des que publicà l’any 1962 “Nosaltres, els valencians”, per a l’establishment es convertí en una mena de “fera ferotge”, un escriptor perillós a qui calia parar-li els peus. Ho van intentar, posant-li dues bombes a sa casa. Afortunadament no se’n van eixir amb la seua i Fuster va continuar escrivint per portar endavant un dels seus grans objectius: “donar consciència als valencians del que són ells mateixos i de la seua pertinença al món cultural català, i al món nacional català”

I tot açò ho dic arran de les declaracions que va fer Quique Ruiz, portaveu del PP a l’ajuntament d’Alcoi, sobre l’anunci que ha fet l’alcalde Toni Francés d’atorgar-li la Medalla d’Or de la Ciutat i el nomenament com a Fill predilecte al pintor alcoià Antoni Miró. Ruiz, que ha defraudat a molts alcoians que pensàvem que tenia un tarannà dialogant i assenyat, s’ha oposat a aquestes distincions. Ell diu que “no entra a valorar els mèrits de Miró”, però és que “defèn la independència de Catalunya i reivindica els Països Catalans”. És increïble que una persona com Ruiz, i en ple segle XXI, valore a les persones no per allò que han fet, sinó per allò que pensen. Al llarg de la història els alcoians i alcoianes han rebut aquestes distincions per la seua obra, per la trajectòria de tota una vida, per donar a conèixer Alcoi, la seua cultura, història, tradicions… i no per si eren de dreta o esquerra, liberals o conservadors, pro-jueus o pro-palestins, creients o ateus….

Ruiz diu que “no entra a valorar els mèrits”, doncs molt mal, precisament el que ha de fer és això, valorar si el seu paisà Antoni Miró acompleix els requisits per rebre aquestes distincions. I si ho fa, veurà que a l’artista alcoià mèrits li’n sobren. Miró ha portat el nom d’Alcoi per mig món, els seues personatges més rellevants, monuments, festes, tradicions…. Ha estat i ho segueix sent un activista cultural incansable, organitzant exposicions, col·laborant en mil projectes, publicant Ilibres…. la seua obra és una autèntica crònica del nostre temps. I tot això Ruiz ben bé que ho sap, i fins i tot part del què fa l’artista ho valora,  però ai las! “defèn la independència de Catalunya i reivindica els Països Catalans”. Justament el mateix que li passava a Joan Fuster, ara fa més de quatre dècades. Però, és que és el mateix que passa ara: podràs ser un corrupte com Luis Bárcenas, Eduardo Zaplana, Alfonso Rus…; podràs defraudar milers de milions com Rodrigo Rato; podràs fer-te ric cobrant presumptament comissions il·legals, com el mateix rei emèrit; podràs defraudar a hisenda i evadir diners a paradisos fiscals; podràs fer totes les malifetes que vulgues, però el sistema continuarà considerant-te un “patriota”. Ara bé, si ets una persona honrada, que et guanyes dignament la vida amb el teu treball, que pagues els teus impostos, que  contribueixes a fomentar la llengua i la cultura del teu poble, que ets solidari en la mesura que pots, que…però a més, vade retro! “defenses la independència de Catalunya i reivindiques els Països Catalans”, doncs ja has begut oli, ja ets “un personatge conflictiu”, “una fera ferotge”, “un separatista peligroso que quiere enfrontar i dividir a los espanyoles”.

El senyor Ruiz, i tots els que pensen com ell, si veritablement són demòcrates haurien d’acceptar, els agrade o no, que els Països Catalans són des de fa segles una realitat cultural i lingüística. I Ruiz sap, perquè és periodista i coneix molt bé la nostra història, que efectivament tots aquests territoris compartim la mateixa llengua, història, cultura… I que en un país normal, qualsevol ciutadà i de qualsevol ideologia, faria el possible per refermar els llaços d’amistat i col·laboració amb aquests territoris, perquè així reforçaria la cultura comuna que consumim, com ho fa Espanya, per posar un exemple, amb els països llatinoamericans. Aquests Països Catalans algun dia tal vegada vulguen anar més enllà i ser també una realitat política, el temps o dirà. I aquells que lluitem per aquest projecte tenim tot el dret, faltaria més! com el tenen aquells que lluiten per un referèndum per al Sàhara, Escòcia, Quebec…La història de la humanitat ha estat mancada per la lluita de l’alliberament dels pobles. Uns ho van aconseguir pacíficament, però la majoria malauradament de forma violenta. Encara avui hi ha centenars de pobles que lluiten per alliberar-se de l’estat que els oprimeix. I estan, torne a repetir, en tot el seu dret. Tardaran més o menys, però tard o d’hora si el poble ho vol i segueix insistint, malgrat Constitucions, Tribunals Suprems, clavegueres de l’estat, forces repressives…. aconseguiran la seua llibertat.

El senyor Ruiz tot açò també ho sap, però segueix les consignes del seu partit. Un partit, el PP, que continua controlant els poders fàctics de l’estat. Un partit post-franquista que s’ha demostrat corrupte i que prefereix posar en ridícul la justícia espanyola i devaluar el poc prestigi que tenia aquesta “democràcia”, abans que acceptar democràticament un referèndum per a Catalunya. Ell sap que Antoni Miró és mereix amb escreix aquestes distincions, com se les mereixia Isabel-Clara Simó (per cert, també independentista), Ovidi Montllor, Camilo Sesto….., però com que vol conservar el càrrec que té ha de fer cas a les consignes del partit. Per al seu partit Joan Fuster era “perillós” perquè amb la seua obra pretenia “consciència als valencians del què són ells mateixos”. I per al seu partit, pel mateix motiu o semblant, Antoni Miró és un pintor incòmode, agre/dolç. Segur que als populars alcoians els entra salivera quan contemplen els quadres d’Antoni Miró sobre paisatges, monuments, personatges, ponts… del seu estimat Alcoi. Això sí que els hi agrada, ara bé trauen foc pels queixals quan el mateix Miró ens fa reflexionar sobre les injustícies, la història dels valencians, la corrupció, quan exalça la lluita del poble, quan denuncia la persecució de la nostra llengua, quan posa el dit en la nafra d’un sistema injust que s’ho empassa tot, quan…Tot això no els fa gens de gràcia, perquè saben que Miró amb aquestes obres el que pretén és “fer obrir els ulls i conscienciar” a aquells que veuen la seu obra. I la cirereta de tot plegat, allò que no poden acceptar, és que “defèn la independència de Catalunya i reivindica els Països Catalans”.

 Senyor Ruiz, faria bé en rectificar: rectificar és de savis. Si no és així passarà a la història com aquell alcaldable que en ple segle XXI encara estava en contra de la llibertat d’expressió i d’opinió, i que és negà a concedir-li la Medalla d’Or i el títol de Fill Predilecte a l’artista alcoià Antoni Miró, reconegut a tot arreu per la vàlua de la seua obra. En concedir-li aquestes distincions a Camilo Sesto, ningú posà sobre la taula les seus inclinacions sexuals o les seues idees polítiques, sinó les seus cançons que són conegudes arreu; en Ovidi Montllor no es tingué en compte el seu esquerranisme ni la seua lluita obrera, sinó les seues cançons, poemes, pel·lícules….; a Isabel-Clara Simó li concediren aquestes distincions per ser una de les millors narradores en la nostra llengua, pels seues articles periodístics…. i no per les seues idees que, com vostè ben bé sap, també defensava la independència de Catalunya i reivindica els Països Catalans. Així doncs, escolte al poble d’Alcoi i faça entrar en raó els seues col·legues de partit: valoren la trajectòria artística de tota una vida i deixen que cadascú pense i opine com vulga. Recorde, i d’això només fa uns pocs anys, els líders del seu partit s’omplien la boca insistint que “en Espanya tot podia ser possible sense violència”. Doncs això mateix, senyor Ruiz.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!