Vicent Luna i Sirera

En quasi tots els estats del món se celebra una festa nacional, una Diada de germanor, d’exaltació i reivindicació dels trets que els caracteritza com a poble: llengua, cultura, tradicions…Aquesta data ve a coincidir amb algun moment rellevant de la seua història, com ara la fundació, la declaració d’independència, la unió de territoris…Així, i per posar només algun exemple, des del 14 de juliol de 1880 França celebra la seua festa nacional, commemorant aquella presa de la Bastilla que marcà la fi de la monarquia absoluta; els Estats Units la celebren el 4 de juliol i des de 1776, data de la Declaració d’Independència de l’Imperi britànic; el 12 de juny, i des de 1998, és el Dia de Rússia, la festa nacional del naixement de la Federació Russa i la fi de la URSS;…

Però al món hi ha nacions que no tenen estat, són comunitats humanes que, tot i tenir les característiques culturals, històriques, identitàries… pròpies d’una nació, no disposen d’un estat propi i independent. Les nacions sense estat, com ara Bretanya, Còrsega, Euskal Herria, Kosova, Països Catalans… estan incloses, per la força de les armes o per diversos motius, en estats on la nació predominant és una altra, com ara Bretanya i Còrsega en França; Euskal Herria i Països Catalans en Espanya i França; Kosovo en Sèrbia…

Els valencians i valencianes, i des de 1238 fins 1707, vam formar part d’una unió de regnes/estats: la Confederació catalano-aragonesa, altrament dita d’Aragó, que estava formada per Catalunya, les Illes Balears, Aragó i el Regne de València. Aquesta confederació es va formar, fonamentalment, en tres moments: 1150 (casament de Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i Peronella Ramires, filla del rei d’Aragó); 1229 (conquesta de Mallorca per Jaume I) i 1238 (conquesta de València per Jaume I). I  val a dir que tots quatre territoris compartien el mateix monarca, però cada regne tenia les seues pròpies institucions, les Corts, i les seues pròpies lleis, els furs. Fou, sens dubte, una de les primeres confederacions del món: avançada, modèlica i capdavantera.

Doncs bé, els Països Catalans formem part d’aquest grup de nacions  que, a hores d’ara, encara no tenim un estat propi. És per això que els valencians i valencianes, a més de la Diada Nacional del 9 d’octubre, on celebrem la fundació del nostre país, també tenim una altra data, el 25 d’abril, on recordem que en aquella primavera de 1707 vam deixar de ser un regne independent, un estat sobirà, com a conseqüència d’aquella malaguanyada  Guerra de Successió, i per desig de Felip V: «es mi deseo reducir todos mis reinos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose igualmente todos por las leyes de Castilla tan loables y plausibles en todo el Universo». Així que, i arran d’aquella guerra, aviat vam passar de ser un regne independent a ser, per la força de les armes i per «justo derecho de conquista», una colònia, sí, una colònia incorporada i assimilada a Espanya.

Tot i així, i com diria el poeta Estellés, malgrat que sabem qui ha «espargit la sal per damunt les collites», que el «vent de ponent crema la vorera de les fulles i les parpelles», i que aquesta terra ha estat secularment cobejada i llaurada amb rella de tall ample, encara s’hi deixen veure al nord i al sud, terra endins i mar enllà, rebrolls als marges i rostolls d’or i flama. Encara hi ha ciutats, arreu dels Països Catalans, que cada any recorden i escenifiquen que van ser cremades o assetjades per ordre de l’inefable Felip V: Xàtiva ret homenatge als maulets cada 27 de d’abril; Vila-real organitza una Marxa Cívica que recorre els carrers de la ciutat; el 21 d’agost Bocairent recrea el setge que va patir per les tropes borbòniques; els Miqueles del Regne de València sovint són contractats per ciutats com Dénia, Sant Mateu, Barcelona, Girona, Ontinyent, Alcoi….per recrear aquella Guerra de Successió que ens arrabassà la llibertat. A més a més, cada 25 d’abril a la ciutat de València, i convocats per Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i un grapat d’entitats culturals i cíviques de tot tipus, se celebra la tradicional manifestació per recordar aquella desfeta i reivindicar tot un llistat de greuges. Per cert, enguany aquesta manifestació es farà a la ciutat d’Alacant, perquè com deia aquell eslògan de 1995, «Sense Alacant no hi ha país». Per deixar-li ben clar al president Mazón i el seu partit quin és el llistat de greuges dels valencians, recordar-li que es responsable de la pèssima gestió de la darrera DANA, de la barrancada que van patir 86 pobles valenciana i que, el millor que podria fer és dimitir.

Darrerament, a iniciativa del col·lectiu Cavall Bernat i del Centre Ovidi Montllor (COM), la ciutat d’Alcoi també recorda la desfeta de la ciutat per les tropes borbòniques de 1708. En el llibre La desfeta d’Alcoi (Alcoi, 2008) l’historiador Josep Lluís Santonja estudia amb detall com ho van passar els alcoians assetjats per les tropes borbòniques: «Una vegada començada la guerra, la vila va patir tot el que era acostumat en un conflicte armat: fam, malalties, contribucions extraordinàries de guerra, tràfec de soldats. Finalment, quan els borbònics entraren a Alcoi el 9 de gener de 1708, la situació era terrible després de llargs mesos de setge i bombardeig». Com passà amb altres ciutats, al final els borbònics ocuparen la ciutat. El cap de la milícia de voluntaris, Francesc Perea, fou ajusticiat i molts alcoians van morir defensant la ciutat i la causa austriacista. Les abans esmentades entitats, l’any 2022, van aconseguir que en la plaça Ramón y Cajal es posés una placa commemorativa, recordant aquells heroics alcoians. Des de 2023  l’Ajuntament d’Alcoi hi col·labora, afegint-se als actes: Marxa Cívica, memorial, ofrena floral, parlaments.

En memòria de tots els alcoians

i alcoianes que van morir per

defensar els nostres furs i les

llibertats valencianes

Alcoi, 9 de gener de 1708. Guerra de Successió

Alcoi, 9 de gener de 2022

Però no solament són entitats cíviques, associacions, ajuntaments, partits polítics…els que cada any recorden aquella desfeta. La memòria d’aquella guerra

també està present en els diferents camps de la cultura: escriptors, historiadors, directors de cinema… n’han aprofundit, així com també el món de les arts. El pintor alcoià Antoni Miró n’és tot un exemple. En la seua vasta obra, té un bon grapar de pintures sobre aquella guerra i la repressió que van significar els Decrets de Nova Planta. Però, a més amés, té tres escultures sobre aquella malaguanyada Batalla d’Almansa, que simbolitzen clarament la resistència d’un poble a la “uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres”.

Una d’elles, 25 d’Abril 1707-2007, va tindre la seua polèmica. Resulta que l’any 2007, i amb motiu del 300 aniversari de la Batalla d’Almansa, l’ajuntament de Gandia va encarregar-li una escultura, que hauria d’ubicar-se en la rodona de l’entrada nord de la ciutat, tot just en la Plaça del 25 d’Abril. Miró, tenint present l’espai, les dimensions i el fet històric, va fer una escultura, que té un frontal de 26 metres, basada en La rendición de Breda de Velázquez. Què pretenia Antoni Miró amb aquesta escultura? Doncs, al meu humil parer, allò que justament persegueix en tota la seu obra: per una banda que estèticament siga valuosa, però ensems que ens incite a reflexionar, a fer-nos preguntes.

Com tothom sap, aquest quadre de Velázquez commemora un succés real: la capitulació de la ciutat holandesa de Breda davant el setge de les tropes espanyoles en 1625. Un quadre que immortalitza el moment en què, el governador holandés de Breda, entrega les claus de la ciutat al general dels terços de Flandes. Doncs bé, Antoni Miró, basant-se en aquest quadre, que simbolitza això: rendició, genuflexió, submissió, desfeta, humiliació, entrega de les claus de ta casa, ocupació del territori… va fer l’escultura 25 d’Abril 1707-2007. Una escultura per recordar-nos als valencians que aquell “mal d’Almansa” va significar, i continua significant, justament tot això, que les claus de la nostra casa encara no estan en les nostres mans i, com li cantava el grup Al Tall al Tio Canya, si no hi posem «un forrellat nou […] ens farà fum la teulada».

25 d’ABRIL 1707-2007 (Acer cortén, 3,5×26,8 m). Antoni Miró .Gandia

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!