Vicent Luna i Sirera

Doncs bé, en juliol de 2013 l’alcalde del PP de Gandia, Arturo Torró, va dir públicament que traslladaria aquesta escultura a un altre lloc de la ciutat. Entre els arguments que va fer servir fou que, l’escultura, representava  «un episodio de la historia valenciana que mucha gente no llega a entender su significado». I per deixar ben clar quin tipus de “gente” no entenia el significat de l’escultura, va afegir: «Los madrileños, que por esta redonda entran a Gandia, no entienden la escultura». Torró, veritable prototip del bon valencià ofrenador, i obeint les ordres del seu partit que de la memòria històrica no en vol sentir a parlar, el 3 de juny de 2014 va donar l’ordre de traslladar l’escultura de Miró a un altre indret de Gandia.

La Batalla d’Almansa va significar un punt d’inflexió en la Guerra de Successió, doncs malgrat que la presència de valencians en aquest enfrontament fou testimonial, el resultat ens va afectar directament. Almansa, el pas natural entre el País Valencià i Castella, va obrir la porta als borbònics a la conquesta de les terres valencianes. Aviat va capitular Xàtiva, 24 de maig, i tot seguit Alzira. Llavors els borbònics van dirigir les seues tropes cap a Alcoi i Dénia. Els historiadors ens diuen que hi van participar aproximadament 50.000 homes, uns 7.000 dels quals van perdre la vida al camp de batalla, tota una carnisseria. Hi ha un quadre del pintor portugués Ricardo Balanca, que va pintar l’any 1862, on recrea la retirada de tropes, amb soldats portant els ferits i morts. Doncs bé, el pintor alcoià Antoni Miró, inspirant-se en aquesta obra, va fer l’escultura ALMANSA 1707-2010. Una obra que en febrer de 2011 va donar a la Universitat d’Alacant, i que fou ubicada al costat de l’edifici de Filosofia i Lletres III del campus de Sant Vicent. El rector de la Universitat, Ignacio Jiménez Raneda, va aprofitar el moment per donar-li nom a aquest espai, batejat com Plaça 25 d’Abril.

ALMANSA 1707-2010 (Acer cortén, 2’90x10x1’20 m).

Antoni Miró, Universitat d’Alacant.

Altea, on durant uns anys va viure Antoni Miró, és una altra de les ciutats valencianes que té una escultura d’ell sobre la Guerra de Successió. Arreu de la ciutat, i a l’aire lliure, hi ha escultures de l’artista alcoià. Al passeig de la platja de L’Espigó, mirant al mar, com si fos un llibre obert i donant-nos a entendre que mar endins, a les Mallorques, el “mal d’Almansa” també arribà i és present, està l’escultura  25 d’ABRIL 1707-2008. Aquesta és més petita que les altres dues, però tracta la mateixa temàtica i esta feta amb el mateix material (acer cortén).

25 d’ABRIL 1707-2008 (Acer cortén, 250x400x400). Antoni Miró, Altea

Aquella dita que diu, «Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança», que el nostre poble, com “una rosa de paper” ha anat passant-se de generació en generació, i que aquestes tres escultures d’Antoni Miró en fan memòria, la tenim cada vegada més present. I és que als valencians de res ens ha servit ser els que més “glories hem ofrenat a Espanya”. Sí, som els més “ofrenadors”, ningú ho pot dubtar, però Espanya continua tractar-nos com a una colònia, com a espanyols de tercera. El professor i analista polític Ricard Chulià (País Valencià: Eixida d’emergència, Ed. Afers, 2024) ho diu en aquestes paraules: «El paper que el País Valencià té assignat en el projecte nacional espanyol és el de ser una colònia turística: els valencians som els cambrers dels madrilenys i els geriatres dels nord-europeus». I és que, efectivament, per als valencians cada nou pressupost de l’estat és un com “nou mal d’Almansa”, que a l’hora de pagar a l’estat som dels que més paguem, en canvi a l’hora de cobrar i rebre infraestructures sempre som dels últims. L’infrafinançament que patim els Països Catalans, any rere any, és la prova més fefaent que per al Regne d’Espanya som això, una colònia a la que cal espoliar.

Aquestes tres escultures d’Antoni Miró, que clamen el cel, són com tres murals de greuges, que ens refresquen la memòria i perquè mai se n’oblidem d’on arraquen els nostres mals. Tres frisos que ens interroguen i que, a segons qui, no en volen sentir a parlar. Són els que sempre fan servir els mateix argument: “no hem de remenar el passat”. Són els que volen que oblidem la Batalla d’Almansa, sí, però també els que no ens deixen que cerquem els nostres familiars morts al front en la Guerra d’Espanya (1936-1939), els que neguen la repressió del franquisme…Volen que oblidem totes les maldats que han fet al llarg de la història, en definitiva els hi fa por que tinguem memòria històrica, no fos cas que, per alguna d’aquelles, obrim el ulls i ens adonem que, 318 anys després de la desfeta, aquell «mal d’Almansa  [encara avui ] a tots ens alcança», i llavors decidim que ja està bé de ser una colònia i el que hauríem de fer és, com diu Ricard Chulià, cercar el més aviat possible  “l’eixida d’emergència”. Per això, i per tot plegat, ens volen sense memòria:

Com qui agafa un grapat de farina, i al poc d’haver-la llançada a l’aire no en queda senyals ni rastre, així, ai! alguns ho fan amb la memòria. Però sense memòria no som res, només consumidors de la immediatesa, d’un present efímer que aviat s’esvaeix. Amb la memòria assaonem els records, arrelats amb fils de sang al moll de la vida. Sense memòria no hi ha passat, i sense aquest la identitat és fugaç. Hi ha aquells que porten a la butxaca un grapat de gomes d’esborrar i estant tothora amatents, com aquell diligent censurador traient obsessivament esborradures. A l’abril, quan cada puny val per mil, omplirem els carrers a vessar i en arribar al bell mig de la Plaça Major, tots plegats en farem memòria.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!