Vicent Luna i Sirera

MÉS CIUTAT SA acaba d’editar el llibre Album Literario 1876, una magnífica iniciativa d’Indalecio Carbonell, Capità Moro 2025, amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Alcoi, la Universitat Politècnica de València, la Filà Abencerrajes i el Círculo Industrial.

Es tracta d’una edició facsímil d’aquell llibre, avui exhaurit i una valuosa peça de col·leccionista, que com ens diu Indalecio en la presentació «es un tesoro cultural que nos conecta con una rica tradición literaria y festiva». En l’Album hi figuren les composicions literàries que es van  premiar en aquell Certamen Literario de 1876, i que organitzà l’ajuntament per commemorar el VI Centenari del patronatge de Sant Jordi. Un d’aquells escriptors premiats fou el meu paisà Joan Baptista Pastor Aicart.

Joan Baptista Pastor Aicart

 Però qui era Pastor Aicart, aquell prolífic escriptor que conreà la poesia, l’assaig, el teatre, els articles de premsa, la crítica literària, la narrativa curta…? Aicart (1849-1917) fou un metge i escriptor de Beneixama que, sense cap mena de dubte, fou una de les figures més rellevants del moviment cultural i literari de la Renaixença (1833-1892). L’any 2010, el professor i escriptor Josep Martínez Sanchis (conegut en món literari com a Joan Benesiu) va publicar un treball (1) on ja ens avançà que aquell escriptor va excel·lir entre els lletraferits de l’esmentat moviment literari. Però, a més a més, també afegia que va ser un dels més llorejats. I és que val a dir que el beneixamí fou premiat en certàmens literaris d’arreu d’Espanya: La Corunya, Vigo, Sevilla, Pamplona…i també en ciutats dels Països Catalans com Barcelona, Lleida, València, Torrent, Vila-real, Alcoi…Però si ens hi fixem en el llistat de guardons, que hi figura en la pàgina web del museu que hi ha a Beneixama dedicat a ell (www.pastoraicart.org), crida l’atenció les vegades que hi apareix el nom d’Alcoi. Aquesta curiositat em va cridar l’atenció, motivant-me a fullejar la premsa de l’època per esbrinar i constatar aquesta relació literària que l’escriptor de Beneixama va tindre amb el món literari alcoià i els seus Jocs Florals.

Pastor Aicart i Portada del llibre de Josep Martínez

Els Jocs Florals d’Alcoi

 Els Jocs Florals d’Alcoi es van establir en el darrer quart dels segle XIX,  concretament aquell any 1876 i per commemorar el VI Centenari del patronatge de Sant Jordi. Per tant no tenien com a objectiu, com sí que passava amb els Jocs Florals de Barcelona, «d’exaltar i valorar la llengua mare». No, no era aquest l’objectiu doncs quasi tots els poemes i escrits premiats eren en castellà. Ni tampoc, com ens recorda l’escriptor alcoià Adrián Espí (2), «per una necessitat literària-cultural», sinó més aïnes «era un acte més, una de les tantes activitats del Programa Fester». La nostra llengua, el català, haurà d’esperar un bon grapat d’anys, més o menys fins l’entrada del segle XX, per fer acte de presència d’una manera digna en els esmentats Certàmens Literaris alcoians. Tanmateix val a dir que Aicart aquell 1876, primer any com hem dit que es presentà als premis d’Alcoi, ja tenia poemes escrits en català, com podem llegir en el treball abans esmentat. Efectivament, l’any 1870  Aicart ja havia escrit el 1r Quadern llemosí,  i per això a molts altres Jocs Florals els presentava en la llengua del seu poble. Així, per posar algun exemple, als Jocs Florals de Lleida presentà, entre altres, “La Joia Valenciana”; al de Barcelona “A Déu”; al de València “A València”, “Vida del camp” i “L’arpa llemosina”; i també “L’almogàver” al de Tarragona.

Jocs Florals de 1876

Malgrat que la població alcoiana, especialment la classe obrera, encara arrossegava les conseqüències dels fets de la Revolució del Petroli (juliol de 1873), la situació econòmica era dolenta i hi havia dubtes sobre la data exacta del patronat de Sant Jordi (1276 o 1275 ?), aquell 1876 Alcoi va tindre festes. L’escriptor alcoià Julio Berenguer (3) ens dona la clau de tot plegat: «la fi de la guerra carlina a principis d’any i, fonamentalment la fe i la devoció dels alcoians pel seu patró», foren els motius que animaren a l’Ajuntament i la Junta Directiva de les Festes de Sant Jordi a organitzar els actes festius. I dins d’aquests actes, com hem dit més amunt, es convocà, (tres anys abans que ho celebrés a València Lo Rat Penat ),  el I Certamen Literario amb motiu del VI Centenari del patronatge de Sant Jordi. Es van convocar cinc premis: “Ploma d’or i plata”; “Pensament d’or”; “Lliri de plata i or”; “Rosa d’or i plata” i el darrer anomenat “Abella d’or”. En total es van presentar 56 composicions. L’acte va tindre lloc el 30 d’abril al Teatre Principal. El periòdic d’Alacant El Constitucional (4) va publicar el llistat de lemes que s’hi van presentat. Pastor Aicart, amb el lema “Lex”, guanyà el primer premi amb l’oda “Al Trabajo”, d’un total de catorze presentats en la modalitat “Abella d’or”. Aquest guardó, i com a símbol de la indústria, estava patrocinat pel Círculo Industrial, i premiava la millor composició poètica que elogiés el Treball. Però, a més a més, Aicart també va rebre el segon accèssit al tercer premi, de la modalitat “Lliri de plata i or”, per l’oda “A la Virgen María”.

Saló Rotonda Círculo Industrial d’Alcoi (5)

Al Trabajo i A la Virgen María

Una oda és una composició lírica que té com a objectiu lloar, exaltar, elogiar…un personatge, un lloc, una idea…i justament això és el que Aicart fa en aquestes dues odes. Per una banda, en “Al Trabajo”,  lloa i enalteix els beneficis del treball, i en “A la Virgen María” elogia les virtuts de la Mater Dolorosa.

El poeta comença dient-nos que la vida (sic) «en el Eden perdido» no és gens fàcil, i que el «sudor de nuestras frentes/ El duro pan de la existencia baña».  Després de fer un elogi al treball en general, ens adverteix que «Quien de tu suave yugo/ Huye, ¡oh Trabajo![…] Vive en brazos del tédio, y el hastío,/ Con ódio llena y con rencor su alma». I ens hi posa exemples concrets: el dur treball del llaurador que «Con la reja brillante,/ Profundos surcos en el valle trazas»; la destresa i paciència de la cosidora que fa vestits de seda i «Que la opulencia con orgullo arrastra,/ Del manto real, y del tapiz lo hunde/ Su pié breve la altiva cortesana». Però tot seguit ens hi parla de persones que han excel·lit en el seu treball: «Y lees con Newton, de los mundos todos/ Las inerrables leyes ignoradas»; «De Galileo admiras/ La vista audaz en el cenit clavada»; «Fulton sin remo frágil, […] Lánzase de la mar, á merced solo/ Del poderío que el vapor arrancas»; i desprès ens parla que «Franklin detiene el rayo,/ Que cual saeta la tormenta lanza»  i que de Guttemberg hem d’admirar el gran llegat que ens va deixar com a herència: «La viva encarnación de la palabra». L’oda segueix i, quasi al final, afegeix: (sic) «Con fé la Cruz llevemos/ Hasta el Calvario do la vida acaba».

Premi: Abella d’or

Respecte de l’oda “A la Virgen María”, la poesia està farcida d’elogis a la Mater Dolorosa, com ara (sic): «vergel florido»; «Reyna del mundo»; «tu virginal y tu divina planta»; «la luz divina de tus dulces ojos»; «estrella esplendorosa»; «Aurora refulgente»…I ens parla de les hores passatgeres del plaer, i de la fugacitat i desencant de la vida. Per això li demana: «Acójenos piadosa […] Solo tu amor es santo;/ solo en tu amor no hay llanto,/ ni al pié de tus altares hay abrojos».

 Els premis alcoians

 Pastor Aicart, i des d’aquell 1876 que aconseguí els dos guardons esmentats, seguirà presentant-se, fins 1916, a tots els premis que s’hi convocaran a Alcoi, encetant així una llarga relació literària amb el món cultural alcoià. Efectivament, un total de 10 Certàmens, aconseguint uns resultats espectaculars: 14 premis i 6 accèssits. Tot i que Beneixama està a un tir de pedra d’Alcoi, desconeixem si Pastor Aicart vingué alguna vegada a recollir els seus premis. Josep Martínez ja ens diu que «al poeta li agradava concursar i, per tant, també guanyar, però no participava de la vida social de la literatura[…] s’estimava més deixar caure la ploma des del seu poble natal i fer tot l’aldarull des d’allí, sense deixar els seus malalts de banda». I, efectivament, segurament molts dels lletraferits alcoians no coneixerien personalment Aicart, ara bé tots sabien molt bé que hi havia un escriptor de Beneixama que hi figurava com a guardonat en tots els certàmens perquè, com dirien Constantí Llombart  i Josep Sanmartín (sic) «escriu molt: pues es sèrt/ qu’Aicart com el cholivèrt/ en tot certámen se tròva».

750é Aniversari del patronatge de Sant Jordi

 Enguany l’Associació de Sant Jordi i l’Ajuntament d’Alcoi estan celebrant el 750é Aniversari del patronatge de Sant Jordi i, com diu l’alcalde Toni Francés en la introducció de l’esmentat Album Literario 1876, «tots els alcoians i alcoianes  ens sumem per a donar sentit a la nostra festa al voltant del seu patró, i que les activitats socials, culturals i religioses que s’estan preparant demostren una vegada més el sentiment del poble d’Alcoi cap a les seues festes».

Per contextualitzar la importància que va tindre l’edició d’aquell Album Literario de 1876, pense que aquest programa d’activitats, que les esmentades institucions estan enllestint, hauria de contemplar, si més no, un acte (descoberta d’un panell, conferència, donar nom a un carrer…) per recordar/homenatjar aquells Jocs Florals. I al meu humil parer, Pastor Aicart, simbolitza molt bé l’esperit i tarannà literari d’aquells lletraferits, a cavall entre dos segles. Un metge beneixamí que durant tants anys va tindre una estreta relació literària amb Alcoi, aconseguint, com hem dit, un gran nombre de premis i accèssits en els seus Jocs Florals. Però, a més amés, fou un dels principals articulistes de la Revista de Alcoy, un setmanari, dirigit pel rector José Gisbert, que s’edità de 1878 a 1891 i on Pastor Aicart  publicà 58 articles i 122 poemes. Aquest setmanari deixa d’editar-se, però deu anys després, l’1 de gener de 1901, eixí al carrer El Siglo Católico, una revista semblant i on Pastor Aicart també hi col·laborà amb sis poemes.

Val a dir que, al llarg dels seus articles i poemes, Pastor Aicart en parlà a bastament d’Alcoi, de la seua indústria, religiositat, festes, escriptors…. i també de les seues tradicions, com ho podem constatar en els Jocs Florals de 1900, organitzats per El Círculo Industrial, on l’escriptor de Beneixama va guanyar dos premis i un accèssit. Premi en la modalitat José Canalejas Méndez, bibelot i escultura de fang, per “Oda al siglo XX”, així com també un accèssit, un diploma, d’aquesta mateixa modalitat. Però, a més a més, també fou premiat en la modalitat del periòdic  Región Levantina, amb una escultura del Jesuset del Miracle i per l’escrit, una mena d’assaig, “La tradición es la vida de los pueblos”.

L’escriptor, davant l’entrada del nou segle i per tant (sic) «en estos momentos de verdadera crisis social, en que todos los organismos sienten maltrecho y quebrantado su vigor por internas convulsiones », està preocupat i pensa que és «altamente nobilísimo llevar consuelo, lenitivos y esperanzas, á los corazones henchidos de incertidumbres, desengaños y zozobras». Però també, com tantes altres persones que pensen com ell, «esperan confiados que se serenen los horizontes, y se conviertan en mansas brisas los desatados huracanes, y se enderecen todos los caminos torcidos, y el Señor se apiade y se conduela, de los que clamamos piedad y misericordia, con los filiales fervores de la santa tribulación cristiana».

Així doncs, ens trobem davant d’un text on el poeta defensa a ultrança, conseqüent amb el seu pensament conservador, la necessitat de mantindre les tradicions: (sic) «¡No he querido jamás que se apague el fuego sagrado de la tradición! […] no quiero desasirme de los brazos amorosísimos de la tradición, ni dejar de reñir en su nombre un solo momento, con los viriles bríos de mi cristiano entusiasmo, las batallas de la verdad, de la belleza y del bien». Perquè ell està convençut que «así como no es possible que exista un pueblo sin religion, sea ésta la que fuere […] tampoco puede concebirse la existencia de un pueblo sin tradiciones […] los pueblos indiferentes á la grandeza que les concedió la Tradición con títulos tan gloriosos, no tienen derecho á los respetos del pasado. Vegetarán, peró no viviran [..] Vivir sin tradiciones, que es tanto como vivir sin recuerdos, equivale a vegetar en la estéril y mortal indolencia de las más infecundas é inertes atonías». I al convenciment que cal afermar-se a les tradicions, el poeta hi dóna arguments com: (sic) «Mientras nos hemos regocijado hospedando á la tradición en el hogar bendito de nuestros afectos, hemos avanzado como á paso de carga por todos los caminos y atajos de la gloria, peró desde el momento mismo en que las modernas novedades nos han contado en el número de sus cortesanos más fervorosos, nuestra prócer estatura se ha achicado hasta convertirse en enana. ¡Hasta parece que hemos olvidado caer de rodillas, para volver á ser grandes!». I tot seguit afegeix: «Hemos dado en modernitzar hasta caer muchas veces en el ridículo, costumbres, lenguaje, indumentaria, literatura, artes, política, filosofia, y todo cuanto forma parte integrante del organismo nacional». I quasi al final del text es pregunta: «¿Por qué no hemos de volver ojos, alma y corazón á las viejas glorias patrias coronadas de laureles por la inmortalidad, y bendecidas con especial bendición por la diestra de Dios?».. I decididament afegeix: (sic) «Quemaremos todo lo que hoy adoramos para rendir adoración á todo lo que quemamos ayer. Tornarán las aguas a rodar por sus antiguos cauces, y arderá de nuevo en el hogar frío y desnudo, la hoguera encendida de la tradición».

I el poeta acaba invocant la figura de Sant Jordi: (sic) «aquel celestial cruzado, que cabalgando en blanco corcel, apareció en memorable día sobre los almenados muros de esta Ciudad, sembrando el terror y la muerte entre las falanjes sarracenas que comandadas por Alazrac la apretaban con duro cerco, tornará ciertamente á galopar por las azules alturas de nuestro cielo, cuando vuelvan á remozar de nuevo su vigor en el santo respeto á las tradiciones». I, a més a més, afegeix que així com «Alcoy no olvida las suyas [les tradicions] i […] commemora anualmente aquellos recuerdos que le son más queridos, y vive la vieja vida de la gloria, y siente con fervoroso cariño las caricias de su pasada grandeza […] podrá volver á ser lo que ha sido, si como canta un poeta catalán, torna á erguirse, llevando «l’espasa en la mà dreta per defensar la terra,/ la Creu en la mà esquerra per conquistar lo cel».

Notes:

(1) Josep Martínez Sanchis. Joan B. Pastor Aicart. Més enllà de la poesia. Universitat de València, 2010.

(2) Adrián Espí Valdés. Historia de los Juegos Florales de Alcoy, de 1876 a 1939. Dossier fotocopiat. Biblioteca d’Alcoi.

(3) Julio Berenguer. Historia de Alcoy. Recopilación de documentos, testimonios, Alcoi 1977.

(4) El Constitucional. Diario Liberal de Alicante de 27-04-1876.

(5) Revista Círculo Industrial Alcoy, número 15. Alcoi 2023.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!