Vicent Luna i Sirera

Tirant al blanc

24 d'abril de 2014
0 comentaris

Oh Serra d’Espadà, cançó de l’oli

Allotjats en una casa rural, El Castellet, ubicada en l’antiga Caserna de la Guàrdia Civil del petit poblet de  Fanzara, en el límit del Parc Natural, hem aprofitat els tres dies de Pasqua per recórrer una mica alguns dels 19 pobles que formen aquest Espai Natural, el més extens del País Valencià amb  31.000 ha. Només cal passejar-se pels seues carrers i placen per constatar que gran part d’aquests pobles, la majoria d’ells alqueries musulmanes en l’Edat Mitjana, tenen un origen morisc: carrers estrets i serpentejants, alguns d’ells sense eixida (allò que en diem un atzucac), façanes estretes i pintades amb calç, etcètera, és allò que en  diríem que la seua construcció és com un desordre ordenat.

 

Oh Serra d’Espadà, cançó de l’oli

(De mona per la Serra d’Espadà)

            Ens havien parlat molt bé de les seues innombrables fonts, dels seus barrancs i frondosos boscos d’alzines sureres, de les meravelloses i monumentals neveres, de l’encant dels seues pobles i de tantes i tantes coses més. Així doncs, com que feia temps que teníem ganes d’anar-hi en família, i aprofitant aquests dies de Pasqua,  hem anat a veure un dels espais naturals més ben conservats que tenim els valencians: la Serra d’Espadà. Aquest massís muntanyós del Sistema Ibèric que discorre entre les conques dels rius Millars i Palància, i que quasi tot ell és Parc Natural, forma part de tres comarques castellonenques: l’Alt Palància, l’Alt Millars i la Plana Baixa.

 Allotjats en una casa rural, El Castellet, ubicada en l’antiga Caserna de la Guàrdia Civil del petit poblet de  Fanzara, en el límit del Parc Natural, hem aprofitat els tres dies de Pasqua per recórrer una mica alguns dels 19 pobles que formen aquest Espai Natural, el més extens del País Valencià amb  31.000 ha. Només cal passejar-se pels seues carrers i placen per constatar que gran part d’aquests pobles, la majoria d’ells alqueries musulmanes en l’Edat Mitjana, tenen un origen morisc: carrers estrets i serpentejants, alguns d’ells sense eixida (allò que en diem un atzucac), façanes estretes i pintades amb calç, etcètera, és allò que en  diríem que la seua construcció és com un desordre ordenat. A tocar del nucli urbà no hi ha poblet que no tinga la seua horta, tot  i aprofitant l’aigua de rius i rierols, així com de la construcció de sèquies, basses i assuts. Les principal activitats econòmiques de tots ells són l’aprofitament del bosc com la mel, la fusta i el suro, així com de l’agricultura: garrofers, ametlers, cirers, altres arbres fruiters i, fonamentalment, oliveres. El poeta Vicent Andrés Estellés, en el seu Mural del País Valencià, té un bon grapat de poemes dedicats a aquesta serra i als seus pobles: ”Oh Serra d’Espadà, oh pàtria de l’oli,/com faré el teu elogi,/com enumeraré/el festiu litoral d’il·lustres principats,/les teues criatures/que recorren el món i es multipliquen,/el teu ferruginós/metall, corona i ceptre,/la teua antiga i digna monarquia?/Pobles socarrats, pobles./Un ditet d’oli per al forrellat./ […] Oh Serra d’Espadà, cançó de l’oli,/imperi de Tirant i Carmesina,/vaixells plens de bocois, lluminosos de cànters,/pa amb oli i sal, festivitat dels pobles!” (1)

 Els aspres dons, els dons durs i de sucre

            Tot i que nosaltres no ho vam fer el primer dia, i per agafar informació i fer-se una idea de les possibilitats excursionistes que té aquest Parc Natural, és interessant abans de començar qualsevol ruta visitar el Centre d’Interpretació que està ubicat a Eslida.  Encara que  no està situada al centre  mateix d’aquest espai natural, Eslida és com el cor del parc. Des d’ací s’organitzen moltes visites i excursions per conèixer la Serra d’Espadà. Aquesta població de la comarca de la Plana Baixa, i que limita amb els municipis d’Aín, l’Alcúdia de Veo, Artana, Fondeguilla i Xóvar, està a la falda del seu castell situat a dalt d’un turó. El Castell d’Eslida fou un dels més importants de la zona, però avui només resten una part de la muralla i part de la torre de l’Homenatge de planta triangular:“Aventurat el dia i l’ametller,/comprometent les andanes propícies,/pujant al cim per aixecar l’escut,/torre del jorn que albira el temps que ve!/Els aspres dons, els dons durs i de sucre,/l’oli content, l’escudella que balla,/has arribat al cim i segueixes/camins del vent sense fronteres, clàssics!” (2). La lectura d’uns panells explicatius, la localització dels pobles i dels accidents geogràfics més importants en una maqueta gegant del Parc Natural, així com la visualització d’un documental sobre l’economia, tradicions i les festes dels pobles ubicats al Parc, ens ajuda a fer-se una idea del conjunt del territori. Hi ha un fum de possibles excursions i itineraris, més llargs i més curts i amb més o menys dificultats.

 Per aquell glop de verds a la vorera

            Com que nosaltres hem vingut amb la il·lusió de passejar-nos pel bosc de sureres, hem escollit una de les rutes més conegudes però també amb més dificultat: d’Aín a Suera. Segons el fullet explicatiu de les Rutes de la Mancomunitat Espadà-Millars, Ruta PR-CV 140, Aín-Suera, l’itinerari, de dificultat mitjana, té un total de 10, 2 quilòmetres i es recorre aproximadament en 3 hores i 10 minuts. A més a més, també ens indica en un gràfic l’elevació en metres. Així en la ruta podem diferenciar tres etapes. La primera, tota de baixada, va d’Ain, a uns 500 m, fins als aproximadament 6 primers quilòmetres on es baixa fins als 300 m. La segona, la més dura i tota de pujada però també la més bonica, arriba a pujar fins als 700 m. Una vegada dalt del cim la tercera etapa és de baixada fins a Suera.

La nostra idea és fer tot l’itinerari, però no tornar-lo a fer de tornada, així que primer anem a Suera i deixem un dels dos cotxes aparcat i tornem a Aín per començar la ruta. Només arribar ens hi trobem amb un munt de cotxes. I és que aquest encantador poble de la Plana Baixa és molt visitat en dies de festa i caps de setmana. El meu cunyat Rubén ens porta a fer-li una visita a Miquel, un company de feina, fuster com ell. A la porta de sa casa ens trobem un magnífic cirerer, prova que és un dels arbres fruiters que es conreen en els camps d’aquest poble, però també oliveres, vinyes i ametllers. Estellés escrigué d’aquest poble aquests versos: “Perquè has cregut, perquè has perseverat/ i perquè creus i encara perseveres,/pel front altiu i la sang combativa,/per aquell glop de verds a la vorera,/per un matí de precursora llum/et dic a tu i cante la cistella/on han florit olives i raïm,/on creix el pa com sentiment de pàtria” (3). L’amic Miquel ens indica amb detall per on hem d’anar per agafar la Ruta PR-CV 140, Aín-Suera. La seua mirada, i els seues ulls blaus, m’ha recordat un llibre de l’escriptor alcoià Silvestre Vilaplana, La Mirada d’Al-Azraq. Al-Azraq, el dels ulls blaus, el cabdill musulmà que liderà tantes batalles contra els cristians i que va perdre la vida a les portes d’Alcoi: “Llàgrima llarga d’Al-Azraq/La lluna freda, solitària/Creix el barranc com una llàgrima/Puja del sexe/Mira la contrada el lloc/Plorava la seua derrota/Com un home dempeus callat/Veu la desfeta/Mira els cavalls mira els soldats/Es mira les il·lusions/Mes secret el seu fondo amor/Aigües que sonen “(4). I és que els pobles del nostre país, el País Valencià, estan farcits de llegendes i històries relacionades amb la conquesta de Jaume I. Així, el topònim d’Aín ve de l’àrab i significa “indret d’aigües”, té un origen musulmà i fou conquerit per l’esmentat rei en 1239.

 Guaites camins que mai ningú endevina

            Així doncs, i seguint les precises indicacions del fuster, ens disposem a cercar l’inici de la ruta. A pocs metres de l’entrada del poble ens hi troben la primera indicació del GR 36 direcció  a l’Alcúdia de Veo i a Veo. Molt a prop, seguint la mateixa carretera d’entrada al poble i enfront d’un petit mirador, agafen l’entrada a la ruta. Només encetar-la ens trobem amb una immensa surera que ens dóna la benvinguda. La senda no té cap pèrdua i comencem  a pujar una mica. Fa un dia perfecte per caminar per la muntanya i es nota que la primavera està en el seu màxim esplendor: romers, timons, argelagues, estepes, citrons, roselles: “Amb un pessic, un sol pessic de brisa,/sola amb dos dits, amb dos dits sols de l’aire,/naixes i fuges, criatura aèria,/te’n vas al regne de les papallones,/ets i no ets, predominant rosella/per sobre el blat, i te’n vas i no tornes[…]filla del déu de la millor farina!” (5). I també tota mena de plantes i arbres fruiters estan ara en flor. Una gran varietat d’abelles, borinots i altres insectes fan la seua feina cercant les flors més vistoses. Tots sis, en filera índia, anem serra amunt fixant-nos en les indicacions de la ruta. Una vegada més ens apareix una nova indicació cap als dos pobles abans esmentats. Seguim l’itinerari i aviat ens trobem a les portes del primer poble. Just al creuar el riu Veo podem veure la Font de la Pistola. En aquest indret ens hem de desviar cap a l’esquerra i seguir per una pista que va paral·lela a la llera del riu. La seua vegetació és la típica de ribera: esbarzers, jonqueres, bogues , canyars i no pot faltar el baladre: “Baladre, lladre del camí, baladre/precipitat, de lluminosa flor,/ha lliri fals de contingut verí/flor capital de capitell doctíssim/oh fill darrer d’entranyes de barranc[…]Guaites camins que mai ningú endevina” (6). A prop del riu podem observar les hortes del llogaret de  l’Alcúdia de Veo: cirerers, pomeres, ametllers, magraners, pereres, algun tarongerar i petits bancalets amb hortalisses. Tot i seguint la pista ja podem veure Veo, més petit, doncs és un llogaret del primer i que a més li dóna nom al riu. Hem de creuar per anar en direcció, i ara a l’altra banda del riu, a Benitandús. A tots ens costa una mica recordar el nom d’aquest llogaret també de l’Alcúdia de Veo. Decidim recordar-se’n de “Beni” i de “t’endús”. La mateixa pista ens porta a l’entrada de l’únic  carrer del poble, al final del qual està l’església en unes condicions de conservació prou dolentes. Podem dir que ací mateix acaba la primera etapa del nostre recorregut.

 Al meu país la pluja no sap ploure

            Creuem el riu Veo i apegats a la banda esquerra agafem la carretera en direcció a Suera. Aproximadament a mig quilòmetre de Benitandús, i a l’esquerra de la carretera per on venim, agafem una senda força costeruda. Immediatament ens adonem que el tipus de sòl és diferent del que hem vist fins ara. Es tracta de granits, gneis i pissarres, un terreny silici, àcid i sense calç escaient per al creixement de les sureres,  que només començar l’ascensió ens trobem a tot arreu. Tots sis continuem caminat en filera, això sí, ara l’ordre ha canviat. Ben curiosament aquest coincideix exactament amb l’edat de cadascú de nosaltres. En primer lloc els més joves, Rubén i Gemma, a continuació Rafa i Alícia i darrerament jo mateix i Sunsi. I és que no cal dir que els anys no perdonen. Al principi, tot i la dificultat de la pujada, estem força contents. El paisatge és ben bonic: mires on mires tot són sureres i moltes d’elles no fa gaire que els han llevat, fins a una certa alçada, l’escorça de suro. Ho havíem vist en fotografies i documentals, però mai havien tingut l’oportunitat de veure-ho in situ. Aviat hem de fer una petita parada que aprofitem per contemplar allà al fons l’Embassament de Benitandús, que per la quantitat d’aigua que té podem ben bé dir que aquesta primavera fins ara està essent prou seca. I és que a les terres valencianes cada vegada hi plou menys, o com deia el cantautor Raimon: “Al meu país la pluja no sap ploure:/ o plou poc o plou massa;/ si plou poc és la sequera,/ si plou massa és la catàstrofe./ Qui portarà la pluja a escola?/ Qui li dirà com ha de ploure? /Al meu país la pluja no sap ploure […]” (7). Si a aquesta escassesa de pluja, produïda segons els científics pel canvi climàtic que estem patint, li afegim els rius molt poc cabalosos que tenim i  el malbaratament que en fem d’ella en l’agricultura, la indústria i en els  serveis turístics de la costa valenciana, doncs  la conclusió és que  la manca d’aigua comença a ser un veritable problema per als valencians. El poeta de Burjassot escrigué molts versos sobre els nostres rius, fins i tot dedicà el Llibre III del primer volum del Mural del País Valencià als rius i a l’aigua. En un d’ells dius així: “Ara cantava els rius. M’agrada/el seu pas repetit, segur./M’agrada veure’ls vorejats/d’arbres de música./M’agrada veure els nostres rius./El vent que passa sobre l’aigua/com una mà dolça i extensa/per sobre un nu” (8).

 Has conservat tot l’aixovar intacte

            Tornem a agafar forces per continuar la pujada que de mica en mica se’ns fa més pesada. Les vistes amb l’altura són cada vegada més espectaculars. Cap a l’est podem veure la monumental Onda, una ciutat que només per veure les seues muralles i els casc antic del poble ja paga la pena visitar: “Com coronat, com seguit estupor/Com brau, com brau que irromp en el migdia![…]Has conservat tot l’aixovar intacte./I cruix el llit a les nits de més lluna” (9). Abans però, també podem albirar un altre poble molt més petit, Tales. En llegir o escoltar el seu nom, no puc evitar recordar el nom de Tales de Milet, aquell filòsof grec  fundador de l’escola de Milet i, segons aprenguérem en filosofia en estudiar Batxillerat, el fundador de la filosofia occidental. Però, a més a més, aquest poble és conegut arreu del País Valencià per haver estat escenari d’importants accions d’armes durant les Guerres Carlines, però sobretot per ser el bressol i el referent  de la dolçaina i el tabal. La seua tradició musical és coneguda arreu, i en especial la figura del Dolçainer de Tales. Per això en l’escut de la població hi figura una dolçaina i un tabal. Estellés, en un poema dedicat a aquest poble, diu: “De dolçainers, de remotes batalles,/de tanta pols confosa amb la sang,/d’altius cavalls, d’antigues altiveses,/dels vells metalls que retornen encara,/tots coronats amb fulles de llorer,/de tant amor, tantíssimes besades,/el pit nocturn que uns lents dits recorrien,/el pit nocturn, els dos jeien a terra.” (10).

 Mire els maons solars del meu país

            Fa molts de temps que anem caminat i a molts de nosaltres les cames comencen a fluixejar-nos, allò que se’n diu fer figa. I és que des de ben matí que hem desdejunat fins ara han passat moltes hores. Aquesta pujada no planeja en cap moment. Si a sobre li afegim que el sol comença a picar, doncs fa que el nostre ànim comence a decaure. A mesura que pugem les petites parades cada vegada són més necessàries. De sobte sentim els crits, al davant de tots nosaltres, de la meua cunyada Gemma. Per un moment hem pensat que li hagués passat alguna cosa dolenta, però aviat hem sabut que una serp que li ha passat pel davant l’ha espantada. Açò ha estat el que faltava per anar encara una mica més espai. Tot i així finalment aconseguim fer el cim. I la veritat és que només per les vistes ha valgut la pena tot l’esforç i patiment. Si abans hem comentat el que divisàvem  cap a l’est, ara ho farem cap a sud on podem veure el llogaret de Veo. Des d’ací podem copsar els 732 metres que hem hagut d’ascendir i que ens ha costat Déu i ajuda i molta suor. Però el més bonic de tot és contemplar i fotografiar el que anomenen els Orgues de Benitandús. L’erosió, així com les característiques típiques de l’arenisca roja (rodeno) ha donat lloc a aquestes boniques, curioses i espectaculars formacions rocoses que, per la seua forma semblant-se als tubs d’un orgue, anomenen els Orgues de Benitandús. Des d’aquesta mena de balcó privilegiat, envoltat de serres, valls i més i més serres i valls, hom es queda bocabadat i es trau el barret davant tanta bellesa: “Mire els solars altius del meu país/les fites grans dels mollons miniats/de vent de sol, distributius, invictes/amb camps florits pintorejats d’alzines/un gloriós proverbi de penells/ […]Mire els maons o mire oliverars/arbres actius per la collita d’oli/la del forment de la vida remota/[…]dones que van  recollir la mel,/toscos guerrers i danses rituals/pugen pel pit de les meues muntanyes,/dels meus maons, pins, tarongers, llimers/i els veig els ulls cremats d’aus i pinassa/les claredats de les vives pupil·les/Mire els maons solars del meu país,/amb lentes mans, familiar vestigi/i sentiment fondament solitari/continuant en les serres i els camps” (11).

 El capitell final de l’amanida

            Tot i el cansament evident, i el desmai que de tant en tant ens ho recorda insistentment el nostre estómac, no ens cansem de mirar i contemplar aquests orgues  que, des d’aquestes altures, sonen a música celestial. Però a la fi decidim continuar la nostra ruta. Aquesta tercera i darrera etapa és tota de baixada, des d’aquest cim fins al poble de Suera. Per sort no és tant complicada com la d’abans, pujar cansa força, però baixar, encara que no ho semble, també ho és. Ara tota la força del cos es descarrega en els genolls i a la llarga cansa, i tant que cansa. La senda és ben visible i fins i tot en alguns trams està empedrada amb cudols del riu ben arrodonits. El paisatge ha canviat totalment, i com que el tipus de sòl és diferent, també ha canviat la vegetació. El bosc d’alzines sureres de la cara sud ha donat pas al bosc  de pins de la del nord. Per fi podem albirar el poble desitjat, Suera, i a poc a poc ens apropem amb evident alegria. De lluny, i a dalt d’un turó, podem veure les restes d’origen àrab del seu Castell de Mauç. Tot i així, hem llegit que aquest poble se’l coneix per la gran quantitat de brolladors i fonts repartides pel seu terme: “De tot allò, de les clares memòries,/del temps passa, la unitat que retorna,/els clars camins que una aigua ens assenyala,/l’aigua, els cultius, l’afany innumerable,/la lenta sang, bromereta d’uns llavis,/el cast amor per a tota la vida./Els vells salons, les columnes brodades,/un nom només al mur, escrit amb ungles”(12). Només entrar al poble el primer que hem fet ha estat anar a cercar el cotxe que, com hem dit adés, hem deixat aparcat de  bon matí. El cotxe hi és, i tot just enfront el bar La Parada. Oh quina meravella, just el que necessitem. Una parada per dinar, descansar i gaudir d’una bona cervesa ben freda. Mentre li posava l’oli a les amanides que ens han servit, i ens menjàvem unes olives,  no he pogut evitar recordar aquests versos del burjassoter tant oportuns: “Veig la serra de l’oli,/de l’oliva trencada,/de l’apretada oliva del cuquello,/les herbes aromàtiques,/les velles oliveres,/condició de planta d’unes fulles,/escolte la remor/benigna d’uns bocois,/la verda lentitud litúrgica de l’oli,/una benignitat,/una sabor també,/ el capitell final de l’amanida […]” (13).

Aquesta ha estat sens dubte l’excursió més dura que hem fet en aquests tres dia de Pasqua, però també la viscuda amb més intensitat i la que més hem gaudit . Volíem veure sureres, doncs de sureres n’hem vist  a mansalva. De segur que no serà la darrera vegada que visitem aquest meravellós Parc Natural. Per a tots sis la Mona de Pasqua del 2014 ha estat, sens dubte, la de la Serra d’Espadà, una mona inoblidables.

……………………………………………….

Cites poètiques

(1) Vicent Andrés Estellés. Mural del País Valencià I. Serra d’Espadà 2, pàgina 241. Edicions 3i4.

(2) Vicent Andrés Estellés. Mural del País Valencià II. Eslida, pàgina 73. Edicions 3i4.
(3) Vicent Andrés Estellés. Mural del País Valencià II. Aín, pàgina 72. Edicions 3i4.
(4) Vicent Andrés Estellés. Mural del País Valencià II. El Roder, pàgina 554. Edicions 3i4.
(5) Vicent Andrés Estellés. Mural del País Valencià I. La rosella, pàgina 570. Edicions 3i4.
(6) Vicent Andrés Estellés. Mural del País Valencià I. El baladre, pàgina 571. Edicions 3i4.
(7) Raimon. Al meu país la pluja. Raimon integral. CD número 5. AUVIDIS 1993.
(8) Vicent Andrés Estellés. Mural del País Valencià I. Poble de rius 2, pàgina 168. Edicions 3i4.
(9) Vicent Andrés Estellés. Mural del País Valencià II. Onda, pàgina 75. Edicions 3i4.
(10) Vicent Andrés Estellés. Mural del País Valencià II. Tales, pàgina 76. Edicions 3i4.
(11) Vicent Andrés Estellés. Mural del País Valencià I. Les muntanyes, pàgina 247. Edicions 3i4.

(12) Vicent Andrés Estellés. Mural del País Valencià II. Suera, pàgina 75. Edicions 3i4.
(13) Vicent Andrés Estellés. Mural del País Valencià I. Serra d’Espadà 2, pàgina 241. Edicions 3i4.

 

Alcoi, 24 d’abril del 2014

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!