Vicent Luna i Sirera

Fa un matí típicament tardoral: una agradable frescoreta i el cel cobert, nuvolat, perfecte per caminar i copsar els encants d’aquesta estació de transició. L’objectiu és fer un passeig per un dels raconets que més m’estime de la Safor. El camí, eixint des del mateix Grau, transcorre entre camps de tarongers i en tot moment allà al fons, al capdamunt del Tossal de Sant Joan, hi veig el Castell de Bairén. De sobte, quasi sense adonar-me’n, m’hi trobe amb l’Alqueria. Ningú ho diria, és més molta gent ni coneix que existeix, però efectivament entre el Castell de Bairén i la platja de Gandia, resistint els embats de la pressió urbanística, hi trobem l’Alqueria del Duc. Un petit paradís a tocar d’ullals voltats de senill i boga, i de tota mena d’arbres centenaris que ara comencen a despullar-se: pollancres, figueres, salzes, tamarits, oms, magraners, garrofers… L’edifici, avui un Centre de Turisme de Gandia dedicat a la formació en hostaleria i turisme, fou el lloc d’esbarjo i de cacera d’Alfons de Borja i Castro, el fill menor del Duc Francesc de Borja (1510-1572). M’assec en un banquet, contemple l’edifici, m’hi fixe en les garites que hi ha en tres de les quatre cantoneres, és evident que, en algun temps, fou una alqueria fortalesa. M’imagine Alfons, a cavall, eixint per la porta principal, voltat de tota mena de gossos de caça, i llavors vaig imaginant-me aquests versos:

“Quatre torrasses vigilen l’indret.

Quatre troneres com sentinelles guaitant.

Quatre cantons com esmolats baluards.

Quatre esguards amb ulls de peix.

Ets molt més que una alqueria

envoltada de tarongerars i d’horta,

als peus del fronterer Castell de Bairén,

llepada per sèquies, aiguamolls i ullals

i al bell mig d’una marjal a tocar del mar.

Ai, done fe que la teua presència sobta.

Ací, en aquest frondós paradís

aquell borja de nissaga empaitava

tota mena d’animals de pèl i ploma.

Ací, a recer d’esvelts pollancres,

de centenaris salzes vinclats

i de salats i altius tamarits.

Ací, entre canyars, boveres i senills

aquell senyoret, borja de nissaga,

cercà la pau i l’esbarjo.

Quatre torrasses vigilen l’indret.

Quatre troneres com sentinelles guaitant.

Quatre cantons com esmolats baluards.

Quatre esguards amb ulls de peix”

A tocar de l’alqueria està el Centre d’Interpretació de la Marjal, una mena d’aula de la natura on, mitjançant panells, vídeos, fotografies, gràfics…. es pretén donar a conèixer, entre altres, la fauna i la flora més rellevant que hi podem trobar. Arbres com els que abans he esmentat i ocells com el blavet, l’ànec collverd, la polla d’aigua, la garsa reial, la fotja, el gall de canyar…. Algunes d’aquestes aus les trobem als ullals que hi ha al voltant de l’alqueria, i només veure’ns s’apropen descaradament a la voreta, tot esperant que els hi dones menjar. El matí fa molt de goig i el sol no s’hi deixa veure, me’n faig un fart de fer fotos i sempre seguint les indicacions de l’itinerari Marjal de Borrons. Un trajecte que em pot portar, si així ho vull, fins a la Platja de l’Auir i que en tot moment em dóna possibilitats de tornar, d’una manera circular, a la mateixa Alqueria del Duc.

Un matí ben aprofitat, de retrobament personal, un passeig suau per omplir-sede tardor, aguditzar els sentits i anar, de mica en mica, agafant ritme.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!