Vicent Luna i Sirera

«Ah, si tornàs a viure, si tornàs a viure no en perdonaria ni una!»

Woody Allen, el conegut director, guionista, escriptor i actor de cinema estatunidenc,  deia que «només existeixen dues coses importants en la vida. La primera és el sexe i la segona no me’n recorde». I és que no descobrim res si afirmem sense embuts que la sexualitat és fonamental, innata, inseparable a l’esser humà i hi és present arreu de la natura: «El sexe forma part de la natura. I jo em porte de meravella amb la natura», va dir l’actriu Marilyn Monroe.

Tot i així el sexe està associat -com segurament hi passava en les primeres societats primitives- a la fertilitat, procreació i continuïtat de l’espècie, però afortunadament aquest va molt més enllà del simple acte reproductiu. Son ben conegudes, i per posar algun exemple, la Venus de Dolní Věstonice (Txèquia) i la de Willendorf (Àustria). Aquestes dues estatuetes paleolítiques, una representació idealitzada de la figura femenina, vindrien a suggerir, per l’exageració dels atributs sexuals femenins (pits, vulva, ventre) una relació estreta amb la fertilitat. Tot i així, com acabem de dir, els historiadors no descarten que en aquella etapa de la humanitat, la prehistòria, el sexe estigués associat també a la recerca del plaer i no solament a la reproducció, com ho vindrien a corroborar els darrers descobriments, com ara la troballa del conegut Fal·lus de Schelklingen (Alemanya) d’uns 28.000 anys d’antiguitat.

Esquerra: (La Venus de Dolní Věstonice Txèquia). Centre: La Venus de Willendorf (Àustria).

Dreta: El fal·lus de Schelklingen (Alemanya)

Fos com fos, la qüestió és que la sexualitat, amb el floriment d’algunes civilitzacions, com ara Grècia i Roma, va adquirir noves dimensions i el sexe es converteix en una forma social de relacionar-se, de seducció, festeig…..i també de plaer. Tanmateix, i amb l’arribada de les religions monoteistes com ara el cristianisme, es va imposar una visió del sexe centrada quasi exclusivament en la procreació dins del matrimoni, condemnant altres formes de sexualitat com el plaer extraconjugal, l’homosexualitat, la masturbació…Aquesta moralitat, imposada per les religions, va influir profundament en les societats occidentals durant segles, promovent la repressió sexual i el sentiment de culpa. Al llarg de l’Edat Mitjana i el Renaixement, la sexualitat va continuar estant fortament controlada per l’Església i l’Estat.

A l’estat espanyol les pràctiques “desviades” -així en deien- eren perseguides i castigades. Només caldrà recordar que el Tribunal del Sant Ofici, i durant tres segles, va reprimir i perseguir dones acusades de bruixeria i homes que tenien relacions sexuals no destinades a la procreació. Aquells que vam viure durant el franquisme (1939-1975) en aquella relació estreta entre l’Estat i l’Església -en deien el Nacionalcatolicismo– vam poder comprovar com el sexe va estar utilitzat com un potent instrument de control social i repressiu de la població. Recorde, en aquelles comptades vegades que em vaig haver de confessar, preguntar què diantre havia de dir-li a aquell rector de sotana negra fins als peus, que estava assegut en el confessionari. Tu -recorde que em va dir algú- li dius: «Padre me acuso de haber cometido actos impuros». Ai las, llavors la “impuresa” calia combatre-la amb la repressió dels desitjos, la virginitat, el puritanisme… i el sexe com a plaer, i no com a procreació, era considerat pecat i luxúria, incloent-hi la masturbació i l’homosexualitat.

Afortunadament la revolució sexual dels anys 60 va portar canvis significatius, desafiant molts dels tabús establerts, impulsada per factors com la píndola anticonceptiva, el moviment feminista i una major obertura social. Es va començar a parlar obertament del plaer, l’autonomia del cos i la diversitat sexual. Actualment les societats occidentals presenten una major acceptació de la diversitat sexual i de gènere, amb moviments pels drets LGTBIQ+ que lluiten per la igualtat i la fi de la discriminació. Aquesta lluita per l’alliberament sexual -i per representar i donar a conèixer la nuesa del cos humà com una cosa bella i natural que no ens ha d’avergonyir i que és el més natural del mon- hi és present en algunes de les obres de la majoria de pintors i escultors. És el cas de l’artista alcoià Antoni Miró, on el sexe, la bellesa del cos humà, la nuesa… hi son presents, com no podia ser d’una altra manera, en la seua obra. I ho constatem, pel que respecta a la pintura, en sèries com: Les nues (1964), Suite Havana (2015-2017), El Vol del gat (2013) i Nus i Nues (2015-2021). Però també en escultures com Venus Mediterrània (1993), La femella (1979), L’home mòbil (1976), El matrimoni (1973), L’home del casc (1974), L’última dona (1971), Prenyada (1970), Fuig encara (2004)… i en la Suite Eròtica Grega  (2018).

En setembre de 2018, a l’Espai Cultural la Base de la Marina de València, Antoni Miró va fer una gran exposició sobre una part de la seua obra. I va exposar, entre altres, l’esmentada Suite Eròtica Grega, un conjunt d’una dotzena d’escultures, en la tècnica de l’acer cortén, inspirades en les ceràmiques gregues de figures roges i negres, que eren molt populars durat el període clàssic grec (segles V-IV aC). Eren els cílix (copes de vi) i altres atuells utilitzats en banquets que sovint incloïen representacions de la vida quotidiana, escenes mitològiques, escenes eròtiques i dionisíaques…

Imatges en cílics de l’antiga Grècia

L’exposició va ser molt ben acollida pel públic en general, tot i que, com passa sempre, també va tindre els seues detractors. I és que  els prejudicis i la repressió encara persisteixen en determinats sectors de la nostra societat, com ara  El Foro Español de las Familias (FEF), una associació civil, propera a la Conferencia Episcopal Española, que defensa la “família tradicional”. Aquesta entitat va exigir la retirada de les escultures d’Antoni Miró, perquè «podrien vulnerar la Llei Orgànica de Protecció de Menors». És ben curiós que entitats com aquesta vulguen “protegir els menors” d’unes escultures que son representacions d’actes sexuals de reminiscències gregues de fa més de 2500 anys, i per contra blanquegen o protegeixen la pederàstia de centenars de membres del clero: sacerdots, canonges, bisbes…És d’una gran hipocresia, posem per cas, voler protegir els “menors” d’unes escultures eròtiques, i permetre que aquests “menors” puguen anar als camps de futbols, on s’hi fomenta el racisme, l’odi i la blasfèmia; deixar-los jugar a videojocs que clarament fomenten o blanquegen la guerra i la violència; facilitar-los mòbils amb accés lliure a tota mena d’imatges i informacions…. El pintor alcoià, sorprés per aquesta doble vara de mesurar que tenen alguns, va respondre’ls: «Hi ha gent que s’entreté en bajanades quan el món està molt malament, la gent està tirada al carrer i es moren de fam».

Una part d’aquesta Suite Eròtica Grega, concretament set de les seues escultures, en desembre de 2021 i dins de l’exposició Antoni Miró. Antològica,  es van instal·lar d’una manera permanentment en el recinte tancat al voltant de l’IVAM-CADA d’Alcoi, una subseu que l’Institut Valencià d’Art Modern té a la capital alcoiana, en l’edifici que fou el Monte de Piedad y Caja de Ahorros. Només accedim al recinte, l’escultura Afrodita-dos (2007), la que fou la deessa de l’amor, la bellesa, el plaer, la passió i la fecunditat, ens dona la benvinguda, recordant-nos que l’edifici que anem a visitar està farcit d’art, i que justament l’art és això: bellesa, plaer, passió, desig…

Afrodita-dos (2007). Antoni Miró

I em venen al pensament alguns dels versos de l’Oda a Afrodita de la poetessa Safo de Lesbos, la primera lesbiana de la qual es té coneixement de la història, on li demana a Afrodita, amb tota una sèrie de precs i afalacs, que l’ajude a aconseguir una conquesta amorosa: «Immortal Afrodita, la del tron pintat,/ la filla de Zeus, teixidora d’enganys, t’ho pregue:[…]/ Ajuda’m també ara, i deslliura’m ja/ de les meves terribles angoixes, compleix-me que aconseguisca/ quant el meu ànim anhela, i sigues en aquesta guerra/ tu mateixa la meva aliada».

I si seguim voltant l’edifici podrem admirar la resta d’escultures, que sens dubte ens evoquen i recorden, com en Somni (2007), moments sexuals íntims de la nostra vida sexual. I llavors hom no pot més que evocar, una vegada més, aquells versos estellesians (Poesia Eròtica. Vicent Andrés Estellés, Jaume Pérez Montaner, Editorial Laia 1986) que diuen: «M’expliques, tu, com t’ho apanyes, sola,/ tot preservant virginitat de sucre,/ quan no pots més i els crepuscles et cremen:/ maniobrant expertament i dòcil,/ aquelles nits que cremen els llençols/ i et crema el llit com si fos dins un forn./ Tot el secret roman, sol, en el clítoris;/ i amb dit suau, amb la punta del dit,/ l’has d’oprimir, però tampoc massa,/ i has de fregar, lentament  i amorosa./ Arribaràs, tot seguit, a l’orgasme».

Somni (2007)

Uns passos més enllà aquella altra, Joc antic-dos (2007), on una parella estan fent l’amor. I novament, aquests versos del poeta de Burjassot, ens venen com l’anell al dit:

«Eficient, delicada, dolcíssima,/ ha estat la mà, descapollant-me, tèbia,/ càlidament treballant amb la llengua,/ fent-me sentir aquell delit extrem,/ mereixedor de la glopada unànime:/ mai no podré oblidar aquest dia./ M’has enramat de besades molt grates,/ fent-me vessar engrunes seminals».

Joc antic-dos (2007). Antoni Miró

I encara aquella altra on, com ha deixat escrit el poeta Josep Sou, «ambdues figures, personatges singulars que recerquen la benaurança del plaer físic, estesos al tàlem, informen de les diverses possibilitats d’obtenir el preuat benefici que el cos procura». I aleshores, tot seguit, Estellés hi afegiria:

«M´has masturbat amb la dreta i l’esquerra,/ i no sé jo com diré amb quina mà/ he sentit més plaer que em donaves./ Oh plet tan dolç o doble experiència,/ cosa d’amor o de breu epigrama,/ ¿qui sabrà dir quin fou el resultat?/ Mire, i no hi veig res més que unes taques llargues».

Joc eròtic (2007)

I a més de Joc solitari-dos (2007), i Joc d’amor-dos (2007), per tancar aquesta selecció d’escultures de la Suite Eròtica Grega, el pintor alcoià hi afegeix Altra Victòria-dos (2007). Es tracta de la silueta de l’escultura grega de marbre blanc, coneguda com la  Victòria de Samotràcia, que representa la deessa Atena Niké (Atena portadora de victòria). Antoni Miró, amb aquesta Altra Victòria-dos, que és la silueta buida d’Altra Victòria, ens llança dissimuladament una metàfora. Efectivament, és la victòria de l’amor, dels desig, del plaer….de, com diria el poeta Ausiàs March, «la carn vol carn, no s’hi pot contradir./ Son apetit en l’hom pren molta part./ Si no és unit ab l’arma, tost és fart:/d’ells dos units sent hom un terç eixir». És la victòria, com dèiem, d’entendre el sexe i la sexualitat com una cosa natural, de fer i «parlar de l’amor/ com la cosa més preciosa/ i bonica/. Sense pecat», com en diria Ovidi Montllor en el seu Homenatge a Teresa. És la victòria contra els puritans, contra aquells que del sexe en fan tabú, abstinència, pecat… I llavors Miró, en aquesta metàfora, ens convida a que en el buit de la silueta d’aquesta Altra Victòria-dos, cadascú hi afegisca els seus propis jocs sexuals, plaers, somnis, passions, desitjos, amors…

Altra Victòria-dos (2007). Antoni Miró

Quan eixim de l’edifici, i en baixar els pocs esglaons de l’escala que ens porta a l’eixida del recinte, ens hi trobem de bell nou amb Afrotita i aleshores, així com ho feu Safo, li preguem a la deessa que ens ajude a mantenir sempre la flama de l’amor, encomanant-nos dosis i més dosis de plaer, sensualitat… i que el desig sexual mai no s’apague en les nostres vides. Perquè, així com l’assagista de Sueca Joan Fuster va dir: «I morir deu ser deixar d’escriure», nosaltres hi afegiríem: i deixar de fer l’amor, d’arribar a un orgasme, de sentir plaer, desig…

Fet i fet, Antoni Miró, amb les escultures de la seua Suite Eròtica Grega, inspirades en les pintures, cílix, de les ceràmiques gregues dels segles V-IV aC, ens convida a una mirada neta i sense filtres moralitzadors sobre l’erotisme i la sensualitat del món clàssic grec. A espolsar-nos de sobre els prejudicis morals, que de vegades ens inocula aquesta societat força hipòcrita, que mentre és permissiva i fa els ulls grossos amb tota mena d’atrocitats quotidianes, per contra s’esvera i censura pintures, escultures…fins i tot museus, (com ha passa amb el Museu d’Art Prohibit de Barcelona) que tracten aspectes relacionats amb els sexe i la sexualitat de l’ésser humà. Al poc de morir el dictador Franco, i en un mur justament al costat de l’estació del Pont de Fusta de València, va aparèixer una pintada que deia: «Folleu, folleu…que el món s’acaba». Doncs això, amb el permís d’Afrodita alimentem la flama de l’amor, esborrem la paraula pecat, alimentem el desig i deixem-nos portar pel desig, perquè:

«Ah, si tornàs a viure, si tornàs/ a viure no en perdonaria ni una!»./ Perquè hom en nàixer comença a morir,/ per això aviat aprenem a viure,/ a gaudir de la vida i a descobrir/ que certs prejudicis fan riure./ Hem sentir a dir que dels pecats del piu/ el Nostre Senyor sempre va i se’n riu,/ també de tots aquells que fa la dona,/ quan li ve de gust i l’ix de la xona./ Per ço, no fem cas de sermons de trona/ que sempre el Nostre Senyor ens perdona,/ així tant se val si és xona com piu/ que per les butxaques ell va i se’n riu./ Com que en nàixer comencem ja a morir,/ no en tingueu cap dubte: follem i vivim,/ que d’això de segur que no ens morim./ Escolteu, aprofitem el piu o la xona/ que la vida, ai! només dura una estona./ «Ah, si tornàs a viure, si tornàs/ a viure no en perdonaria ni una!».

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!