Vicent Luna i Sirera

Malgrat que he anat a unes quantes presentacions dels seues llibres, he estat en homenatges que li han fet, he assistit a conferències que ha impartit i l’he pogut escoltar en altres tipus d’activitats culturals, la veritat és que personalment només vaig tindre l’oportunitat de parlar amb ella una sola vegada. Degué ser cap a finals dels noranta, i en unes Jornades de Sociolingüística. Recorde que després de dinar, uns quants alumnes i ponents de les esmentades Jornades, anàrem a la Plaça de Dins a fer-se un café.

He de reconèixer que només conec una mica l’obra d’Isabel-Clara Simó, la seua narrativa m’enganxa, però si us he de ser sincer em fascina encara més el seu treball periodístic, i en especial els articles d’opinió. Aquella columna, tan suggeridora i alcoiana que tenia al periòdic Avui, l’esperava cada dia en candeletes. I em meravellava en comprovar que cada dia ens parlava d’un tema diferent. D’on traurà aquesta dona tantes idees?- em preguntava jo sovint. Així que vaig pensar que aquell dia, allí, a la Plaça de Dins i gaudint d’una interessant i amistosa conversa, era el moment de fer-li la pregunta: “Isabel –vaig dir-li amb certa timidesa– soc un fidel lector de la teua columna “De fil de vint”. M’agradaria saber: d’on traus tantes idees per poder escriure cada dia un article diferent?”.  La resposta se’m quedà gravada per sempre més: “Faig recerca. I això per descomptat vol dir llegir molta premsa, prendre notes, subratllar, anotar idees, comparar, preguntar-se…”. En resum, el que va vindre a dir-me és que calia pencar molt, doncs les idees no són cap mannà que cau del cel. I si volem tindre el nostre propi trencaclosques d’idees i la nostra pròpia opinió,  hem d’atrevir-nos a pensar: “Sapere aude! És la teua consigna indestructible./ Insigne repte que sempre mantenim viu”. (Jordi Tormo).

Efectivament, sapere aude fou la consigna d’Isabel al llarg de la vida. Atrevir-se a pensar per tindre veu pròpia, perquè aquesta veu, mitjançant la paraula, pot  esdevenir un instrument revolucionari. L’escriptora alcoiana n’era conscient i, com diu Romà de la Calle, “li agradava recordar una cèlebre frase de Simònides de Ceos: “La paraula és la imatge de les coses”. I fou així com, afegirà Romà, “la va convertir en eix dels seus projectes descriptius, narratius i de reivindicació generalitzada”.

La veu d’Isabel-Clara Simó malauradament s’apagà un 13 de gener de 2020 (l’atzar va voler que coincidís amb el mateix dia que faltà l’escriptor de Castalla, Enric Valor). Ara, tot just un any després de deixar-nos, el seu amic Antoni Miró, “el millor pintor del món […] i que d’un glop beu la terra/ i la pàtria, i la posa en la/ tela” (Isabel-Clara Simó) ha volgut retre-li el merescut homenatge, organitzant i dirigint tres simultànies exposicions a Alcoi: Centre Ovidi Montllor, Centre Cultural i Llotja Sant Jordi. Tres exposicions al seu poble, a la ciutat que dedicà un dels seus primers llibres, i on “projectà en Júlia el símbol d’un poble capaç d’enfrontar-se a l’ordre establert mitjançant una arma infal·lible: la dignitat” (Jordi Botella).

“Pintura i Poesia. Recordant a Isabel-Clara Simó”, aquest és el títol de l’exposició que podem veure a la Llotja Sant Jordi. Un títol d’allò més encertat per homenatjar l’escriptora: imatges i paraules, heu ací, com esmentàvem abans, l’eix vertebrador de l’obra de Simó. Quadres de setze pintors i vint-i-set poemes que ens recorden l’escriptora alcoiana, pinzellades de llum i versos diversos que, des de l’estima, l’enyorança i el reconeixement han volgut afegir-se a aquest homenatge. I sens dubte que aquesta exposició us ajudarà a retrobar-vos amb l’escriptora: el seu món, tarannà, desitjos, els amics… La seua passió pels llibres, “Llibres lliures. Paraules al vent” (Pilar Sala); la necessitat que tenia d’escriure i d’enfrontar-se cada dia al blanc més blanc i a l’exigent ”ABECEDARI. Perquè escriure i viure són una mateixa cosa” (Mercè Díaz). Si aneu a l’exposició, i de la mà i el pinzell d’Antoni Miró, descobrireu la Isabel-Clara més viatgera: “A Frankfurt”, “A Nova York”, “A París”; la “In memoriam” de Joan Castejón i la combativa de Carme Jorques. Però, a més a més, podreu gaudir de les “Històries” de Carme Calvo; les inconfusibles imatges, “Des del Mediterrani”, de Miquel Calatayud; l’homenatge “A Isabel-Clara Simó” de Rafael Armengol. I podreu contemplar “A quina hora surt el sol” d’Aurèlia Masanet;  deixar-vos portar pel  “Trànsit d’un núvol” de Carme Michavila; endinsar-vos en el laberint de les “Espurnes de l’avenir” de Cristina Navarro; parlar amb “Julia” i la “Senyora Dolors” de Silvia Sempere; explorar les “Mans-Mimesi” d’Adrià Pina; escoltar el “Soroll i silenci” de Perceval Graells; com va fer  Isabel Oliver un dia, “Jo el que vull és pintar”, plantejar-vos fer realitat el vostre somni,  i fins i tot podreu perdre-us en el “Raval amb libèl·lula” de Miquel Navarro.

I és que Isabel fou una de les nostres escriptores més llegides, estimada i homenatjada arreu dels nostres Països Catalans. Treballadora incansable i per això, no debades, ens ha llegat una immensa obra, “amb hores de treballs,/ amb treballs d’esperança,/ amb els llibres futurs” (Vicent Berenguer), i ha anat amunt i avall, com una “lluerna que il·lumina les hores/, una aclamada imatge” (Emili Rodríguez-Bernabeu), recorrent els nostres països per sembrar, amb paraules i més paraules els seues anhels, passions, lluites… I sempre ho va fer amb respecte, però “mai no es va mossegar la llengua./ Determinada, forta, vital, infinita, imprescindible (Iolanda Batallé), que “aquest món no ha estat bastit per a dones que no es mosseguen la llengua” (Isabel Canet Ferrer). Simó, com a fidel fusteriana que era, no creia en dogmatismes: “totes les meues idees són provisionals”, deia Joan Fuster, l’escriptor de Sueca. I per això a Isabel li agradava contrastar i discutir les seues idees amb les dels altres, amb total llibertat, sense imposar res.

La seua obra no deixa ningú indiferent, en cadascuna de les seues novel·les, articles, poemes, assajos, narracions… hi veiem el seu inconfusible segell: la lluita feminista, l’alliberament nacional del nostre poble, la defensa de la llengua, la denuncia social i política, el desig, les passions…Però tot no van ser flors i violes, i va haver d’estar a les dures i a les madures, obrint camins “de dignitat/ en una terra clivellada, erma,/ en què calia una mà ben ferma/ per tornar-hi l’antiga llibertat” (Maria Conca). De la mateixa manera que ho és el seu amic Ovidi Montllor, Isabel ha esdevingut tot un referent per a moltes generacions, “l’orgull del teu poble, la lluita irredempta/,l’esforç impenitent de les llibertats i la ràbia” (Silvestre Vilaplana). I en la lluita feminista va “fer protagonistes/ de la seua literatura les dones, per després fer-les/ saber protagonistes de les seues vides. De la mateixa/ manera feia protagonista el nostre poble perquè un dia/ siga actor del seu propi destí” (Feliu Ventura). La Simó és tot això, “la mirava de lluny/ la dona combativa/ senyera/ fidel” (Raquel Ricart), “flama entre la revolta i la derrota” (Antoni Ferrer). Però és encara molt més: “tots els colors del món, en un vertiginós moviment circular, com un remolí d’energia, idees, paraules, que acaba en un blanc enlluernador, una llum que ens continua inspirant i que irradia des de les pàgines on podem, cada vegada que la necessitem, anar a retrobar-la” (Maria Àngels Francés)

Ai Isabel, la teua absència és com “el metall roent que crema/ en la fondària abissal del cor” (Ramón Guillem), i trobem molt a faltar la teua veu, “la veu…/ sempre la veu, de canora intensitat pletòrica de registres, acaricia els teixits/ modelats pel desig, i també per la joia” (Josep Sou). Hi ha poetes que  et cerquen en el record, pels carrers del teu poble: ”d’un temps que sempre torna,/ carrer de sant Llorens, sant Nicolau,/ un vent aspre i cansat omplint l’espai./ Enlluernat. En totes les nits la nit./ Viure és conèixer i estimar,/ recórrer insistents els teus indrets” (Jaume Pérez Montaner); i d’altres ho fan entre melodies i revetlles d’estiu: “Ells i elles, a la pista, com ocells pel cel més blau./ Volare, oh, oh! Cantare, oh, oh, oh, oh!” (Josep Piera). I també hi ha aquells que t’evoquen: “Passejava la meua soledat sense tu/ pels carrers i els jardins, t’escrivia aquests versos” (Gaspar Jaén).

Ai, i què serà de nosaltres? A poc a poc anem perdent homenots i donasses, “com el bedoll renuncia a les fulles,/ sense nostàlgia,/ limbe definitiu entre el cel i la terra:/ una, dues, tres, quatre…(Maria Josep Escrivà). Aquelles generacions de pedra picada que ens varen salvar els mots i ens menaren per camins de dignitat: Fuster, Estellés, Valor, Cutillas, Montllor… I ara tu, Simó: “I quin buit tan gran quan de cop t’adones que ja no hi és./ Que en tenim l’obra, i que així roman. Però que ja no hi és” (Núria Cadenes). No podem més que seguir el teu exemple, que posà  “llum entre la foscor,/ el teu  mestratge infinit de paraula i de pensament./ Somriure perpetu i empenta decidida” (Carles Cortés). I seguir decididament endavant, perquè “quan una gran dona cau/ els mestres continuen obrint cada matí les escoles/ i al mercat arriba el peix fresc directe de la llotja” (Àngels Gregori), i confiar en les noves fornades d’escriptors i escriptores, en les noves generacions que han poat de tots vosaltres. Perquè aquest nostre país, malgrat haver estat fustigat per tants embats i haver tingut una història farcida de derrotes, continua esperançat, perquè “sobre la terra cremada, renaixem de les cendres (Carme Jorques), perquè es mereix “un bell somriure, una gran tempesta/ d’horitzons plens de rius amb nova saba/ que floriran de nius aquesta terra/ que és i serà perquè sap ser camí i alba” (Marc Granell). I és que, ens agrade o no, som hereus del solatge que ens han deixat, i cada generació “faran pels seus fills allò que puguin i els deixaran/ anar cap al futur sense recança” (Anna Aguilar-Amat).

Ai Isabel, només fa un any que ens vas deixar, que marxares de vacances a retrobar-te amb l’Ovidi, i amb el teu estimat Xavier Dalfó: “un senyor/ de l’Alt Empordà, gens afectat pel vent i amb una paciència proverbial per/ aguantar una colonial esposa i les seves amigues” (Marta Pessarodona). Sí, un any i us trobem molt a faltar: “Dos ocells negres/ sostenen el paisatge” (Lluïsa Julià). Haurem de viure sense la teu veu, i en aquest llarg camí haurem d’aprendre a  “abeurar-nos la vida a glopades o en/ silenci, a poc a poc o de colp els dies de festa o els/ de pena fonda” (Begonya Pozo). Més enllà de la teua obra, preuat tresor de la nostra literatura, ens quedarà per sempre més “la silueta d’un artista/ que et rescata despullada de paraules i esperances,/ és la teua imatge ferma, plàcida al desig de la LLIBERTAT” (Miquel Cruz) i per a nosaltres per sempre més seràs “la Júlia d’Alcoi, clara i valenta!” (Vicent Luna).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!