Vicent Luna i Sirera

Hi ha una llegenda popular, que s’ha transmès generació rere generació, que diu que els habitants de la Serra de Mariola, en les nits de lluna plena, senten udolar una pantera. Fins i tot algunes vegades, diuen, que si ens hi fixem detingudament, podem veure la silueta d’aquesta bestiola acompanyada d’una donzella. De segur que alguna vegada heu sentit a parlar de llegendes d’aquesta mena o semblants. Les llegendes són això, narracions orals o escrites, d’aparença més o menys històrica, que contenen una gran quantitat d’elements imaginaris o mitològics.

Doncs bé, l’escriptor alcoià Jordi Raül Verdú, que en parlar de llegendes, rondalles i contarelles en sap un fum i és tot un especialista, ens ha escrit “El tresor de la Mariola”. Verdú ha escollit aquesta serra, que la coneix pam a pam, a consciència i no per casualitat. I és que la Serra de Mariola per a molts valencians i valencianes és  una serra mítica, màgica, un espai de la natura on cercar la inspiració, un racó on perdre’s per copsar la bellesa del paisatge, un pulmó del nostre país on emborratxar-se amb la fragància de tantes i tantes herbetes aromàtiques. De la Mariola han poat escriptors, com el mateix Jordi Raül, artistes, pintors, músics, excursionistes, llauradors, ciclistes, boletaires… i també poetes. Així, i per posar algun exemple, per a l’alcoià Joan Valls la Mariola esdevé refugi per a l’esbarjo i el recolliment, una mena d’illa on aixoplugar-se, i allí fou on trobà la inspiració per escriure la seua obra: “Mariola és un matern/encís d’eterna fragància./Amb ella s’oblida el pes/de la gran cadena humana,/i sols un respir d’olor/en l’espígol o en la sàlvia/pot donar-me el paradís/menut d’un minut de gràcia”. El poeta banyerí Vicent Berenguer en un dels seues poemes ens diu: “t’he perdut pels camins en grava, en pols, per la dura pedra del riu. Vaig entrar amb tu a marjals de remor i constància, davallàrem als avencs, ens guiava la gota de vida i la negra mà de la terra”. Aquesta serra arriba fins al límit marcat pel Tractat d’Almisrà l’any 1244. I amb aquest Tractat, i la rendició de Biar un any després, Jaume I donà per acabada la seua conquesta per terres de Xarq al-Àndalus. Així doncs, la Mariola esdevingué per l’oest, just on acaba la comarca de l’Alcoià, terra de frontera amb el Regne de Castella. El poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés,  dedicà alguns poemes a la gent que hi viu al seu voltant: “Oh guerrillera Mariola verda!/Amb els genolls clavats a terra, et pregue./Oracions de perduda memòria,/perduts fragments, com perduts grans de blat./Pregue per tu, perquè vigiles sempre,/perquè assegures un futur claríssim,/un dur combat, una dura victòria”.

Per tot plegat, Jordi Raül Verdú ens ha escrit una història que transcorre íntegrament en aquesta serra. Un encàrrec de l’editor  Manel Arcos (Edicions del sud), que tenia il·lusió en editar un llibre adreçat fonamentalment a la població escolar i que parlés de roders. I és que Arcos ha escrit i editat un bon grapat de llibres sobre els bandolers valencians, i volia apropar als nostres escolars les aventures d’aquells bandits. I ningú millor que Jordi Raül Verdú per fer realitat aquesta idea. Verdú és l’Enric Valor del segle XXI, ell ha adaptat part de les rondalles de l’escriptor de Castalla per als lectors més joves, i  a més a més, com feia el mateix Valor, ha anat recollint, donant forma i editant desenes i desenes d’històries que la gent gran li ha contat  al llarg dels anys.

Així doncs, “El tresors de la Mariola” és la història i les aventures que li passen a un xiquet que es veu forçat a fer de roder, tot per sobreviure ell i la seua mare. Però no serà el típic bandoler de trabuc i de navalla. Vicentet més que un roder és un lladre, que  viu amb la seua mare en una cova a la Serra de Mariola i que per sobreviure ell i sa mare té la necessitat de furtar menjar als camperols que viuen als masos. La història, com no podia ser d’una altra manera, pretén transmetre tota una sèrie de valors, tan necessaris en la nostra societat. El jove no és un criminal que va robant i matant per viure, no, ell roba petites quantitats de menjar, i ho fa perquè no té altra solució: “aprofitaré aquesta circumstància perquè puguem eixir de moment del pas, després ja veurem. Jo tampoc no vull passar-me la vida fugint com un roder, exposant-me que em tanquen també a la presó i arruïnant la meua vida”. És més, quan son pare ix de la presó i un masover els ofereix treballar al mas de mitgers, ell i son pare deixaran de robar, i a la fi el xicon acaba esdevenint “el salvador de la muntanya. Quan algú estava apurat, sense esperar-s’ho ni saber per a on ni com, apareixia, com per art de màgia, per a socórrer i alliberar la gent del seu problema”. La situació d’aquesta familiar em recorda a la que pateixen algunes en la nostra societat. Quants migrants s’hi veuen abocats a delinquir per no tindre un treball? Quantes famílies desnonades, per necessitat, han de deixar de pagar factures o demanar menjar? Quants presoners, i en eixir de la garjola, han de tornar a delinquir per manca de treball? El treball, heus ací un dels veritables tresors de la nostra vida. El missatge que Verdú ens vol transmetre és que el treball estabilitza les famílies, la societat. I que per tant un estat democràtic ha de fer tot el possible per ajudar aquestes famílies a no perdre l’esperança, i no caure mai en la necessitat de delinquir:  “-Ens ha salvat la vida, ens ha donat vida i, sobretot, ganes de viure- va dir la mare amb llàgrimes als ulls” en saber que el masover els deixà en testament el mas i les terres. A més a més, “El tresor de la Mariola” és un cant a la relació entre l’ésser humà i els animals. Vicentet caça per necessitat, però en assabentar-se que un caçadors ha disparat i ferit un falcó s’indigna: “-Que canalles! Mira que matar l’au més veloç del món, tan especial i bonica com és! Això és un pecat, un assassinat, una pèrdua irreparable! Et mereix que el tanquen en la presó! És tal el seu cabreig que, d’amagat, anirà de nit al mas on estaven els caçadors, els robarà el que havien caçat i els farà una malifeta. Amb l’ajuda del seu gos Boira agafarà el falcó malferit, i després de curar-lo el soltarà. Un cant a la fidelitat que els gossos tenen amb les persones. La seua gossa Boira sempre li era fidel, l’ajudava a caçar i l’alertà que un llaurador, a punt de caure per un marge, estava demanava socors.

Ras i curt, “El tresor de la Mariola” és un llibre que hauria d’estar en totes les biblioteques dels nostres centres educatius, doncs transmet valors com la solidaritat, l’amor a la natura, el respecte als animals, la importància del treball, la fidelitat, l’arrelament al territori…i tot plegat amb un llenguatge clar i un vocabulari farcit de frases fetes i comparacions: “Em fas patir les anacoretes; a buscar-li les cuscanelles; va acabar com Camot; els va enganyar de barra a barra; menjava més que una revolta de riu, entre el poc i el massa, la meua passa; més tossut que una mula; no va fer pràcticament ni pols ni remolí; ho he pensat en un bufit; se sentien allà on brama la tonyina; estic fet un tocacampanes; has nascut amb camiseta; qui mal fa, mal troba; sense dir ni xut, ni mut, ni carabassut; està fet un sant Llàtzer; com una pera en un tabac; fresc com una rosa; no va parar en torreta; s’haguera menjat els ferros de la presó; s’havien quedat amb un pam de nas; et faries ric del ric al rac… en vols més? Para el cabàs!”

Doncs bé, no deixeu de llegir aquesta història, un llibre que ha estat possible gràcies a la passió d’un editor pel món dels bandolers, i la imaginació d’un dels nostres millors rondallaires i les magnífiques il·lustracions de Lucía Pérez García. Ah, si aneu a la Mariola a més d’estar a l’aguait per si us trobeu aquella pantera udolant, acompanyada d’una donzella, cal també que us fixeu bé per veure si algun roder campa per la serra, tot cercant aquell tresos que el masover, abans de morir, els digué que estava amagat en algun indret de la Mariola.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!