Vicent Luna i Sirera

M’AGRADA EL ROIG 1977

Acrílic / cartó 65 × 50. Sèrie: El Dòlar .Subsèrie: La Senyera

Hi ha un quadre, M’agrada el roig, que per cert penja d’una de les parets del menjador de ma casa, que vindria a representar aquesta recerca de la identitat, aquesta descoberta referida a la llengua i el país: quatre pinzells, de diferents mides i grossors, van pintant les quatre barres roges sobre un fons daurat. Al capdamunt d’una d’elles hi ha escrit una pregunta: De quin color són els Països Catalans? i en una altra, al costat d’una gamma de colors, s’hi pot llegir: M’agrada el roig. Davall de tot, i sobre fons negre, hi ha escrit País Valencià i al cantó esquerre del quadre un retall de la primera portada del periòdic AVUI, 23-04-1976, on les dues notícies principals són: una vaga de treballadors del metall i la seua editorial que porta com a titular “Trenta-set anys després”.

Aquest quadre, i tota la seua simbologia, ben bé podria ser la tarja de presentació, no solament del pintor alcoià, sinó també la molts de nostres. Com ho era La cançó del cansat per al seu amic el cantautor Ovidi Montllor: “Per senyera, senyors, quatre barres”, quatre pinzells, quatre països que van pintant, cadascú al seu ritme, les quatre barres d’or i flama. “Per idioma, i senyores, català”, la llengua que en la llarga i fosca nit del franquisme havia estat durament perseguida i proscrita del mitjans de comunicació i que ara, en aquell 1977,  37 anys després de l’inici de la dictadura, començava a alçar el cap, a revifar una mica i de la mà d’un diari que havia escollit aquella data. Deia així l’editorial:

“la data de sortida del 23 d’abril: una festa nacional d’ampli ressò popular. Pàtria, nom de la simple realitat de la terra on es viu i treballa, i cultura, que en un alt tant per cent és, en el nostre cas, ingredient de la primera. Que totes les roses de Sant Jordi —roses d’abril, també—, que han estat sempre signe d’afirmació i esperança, tinguin un color renovellat en aquest moment de canvi vers una societat nostra més catalana i més democràtica”.

La rosa i el llibre, heus ací la festa gran de la llengua que ens agermana: “Em va tocar tocant Mediterrani./ Per barret Pirineus, i una llesqueta./ Per sabata Oriola d’estranquis”. Però, a més a més, a la pregunta que es feia, “De quin color són els Països Catalans?, el pintor no té cap dubte: “m’agrada el roig”, com també ens deixà dit l’Ovidi: “Tan humil que d’una cortina vella/ Una samarreta em feren: vermella/ D’ençà, per aquesta samarreta/ No he pogut caminar ja per la dreta”.

LA MIRADA “LES MEVES VACANCES” 2003

(Acrílic i dibuix s/llenç, 100×100)

I sí, va afegir Sofia, és veritat que a Toni no li agrada parlar en públic, ara bé  “li agrada relacionar-se amb la gent, i per això té tants amics”. Per poder treballar per la nit amb tranquil·litat, mirar-se la seua obra i acollir els seus amics, va decidir viure al Mas Sopalmo, entre Alcoi i Ibi. Bofill, amb un somriure de complicitat, afegí que “Toni dona molta feina, està tot el dia demanant, perquè sempre està maquinant. Però m’ha aportat més del que jo li he donat”. I acabà recordant que tota la seu obra està penjada en la web de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant. Allí hi podem trobar tota la seua obra, així com els catàlegs de les exposicions que organitza, perquè val a dir, afegí Bofill, que “Toni és un gran dinamitzador de la cultura, i ha estat com a comissari, organitzador i gestor de més de 590 exposicions d’altres pintors”.

Elisa Guillem va tancar la presentació contant que una nit, a casa de Toni Miró, al Mas Sopalmo, en una de les converses ella li va dir al pintor: “Toni, és que portem tota la vida perdent, perquè hem triat el bàndol dels perdedors”. Miró, que en aquell moment de segur que li vingué al pensament la cançó del seu amic Ovidi on hi diu: “de part dels bons fins a la mort!”, li contestà que “no, que som nosaltres els vencedors que, malgrat tenir-ho tot en contra, ja hem guanyat, perquè porten més de 300 anys intentant callar-nos i nosaltres encara estem ací”. La regidora, fent seues aquestes paraules del pintor, va cloure l’acte amb aquestes contundents i esperançadores paraules: “Efectivament, ací estem combatent amb art, amb paraules, amb la nostra llengua. Ací estem combatent, estem estimant, estem pintant i escrivint, renegant i criticant, però vencent en català”.

Presentació a la UCE del catàleg raonat: Pintura, dibuix, collage (1960-2020), d’Antoni Miró

Fet i fet, Antoni Miró, i no per casualitat, ha volgut fer la primera presentació del seu catàleg raonat: Pintura, dibuix, collage (1960-2020), a la Universitat Catalana d’Estiu. I tot per deixar-ne constància que en una part molt important de la seu obra s’hi veuen reflectides moltes de les reivindicacions, aspiracions, denúncies i anhels que la UCE ha anat promovent al llarg dels seus 56 anys d’existència. Miró mai no s’ha mossegat la llengua i sempre ha expressat les seues preocupacions, només cal donar-li un cop d’ull a aquest catàleg raona. La pintura de l’artista alcoià, com ens diu el professor i crític d’art Pep Sou,  “celebra els signes de la coherència ja que: pinta com pensa, pensa com parla, i parla com li dicta el seu pensament compromès”. Efectivament, Toni pensa com parla, tot i que en públic quasi mai ho fa: “A mi m’agrada parlar directament amb la gent i no amb açò (referint-se al micro). No m’agrada fer discursos ni míting, jo ho explique pintant. Jo ja parle amb els quadres i les escultures”. Aquesta és la contestació que el pintor li donà a Robert Company que, en el torn de preguntes i entre el públic, li demanà sorneguerament que els hi digués algunes paraules. I així és, Miró parla pintant i una petita mostra de tot allò que pensa, unes desenes de cartells que l’artista ha fet al llarg del segle XXI, penjaven de l’amfiteatre del Liceu perquè els assistents a la presentació se’n feren una idea.

Antoni Miró, amb el seu catàleg raonat, va anar a la UCE, al cor de la Cultura Catalana, a fer balanç i donar a conèixer la seua obra de 1960 a 2020, però també a reivindicar que, malgrat que la consciència nacional i la identitat dels valencians segueix sent perplexa, i una altra vegada el “mal d’Almansa” ha tornat a instal·lar-se en les nostres institucions de govern, encara hi resten oasis arreu de les nostres comarques. Ell, sempre “de part dels bons i fins la mort”, seguirà treballant, perquè com diria Salvador Espriu “és un combat que mai no vol repòs”. Ell, “molt a migjorn del nostre país rar” seguirà parlant dibuixant, llançant-nos missatges de llum i esperonant-nos a encendre, com en la Nit de Sant Joan, tants fars com siga possible per fer-nos llum en el nostre viatge. Un dia els vents ens seran favorables i arribarem a terra ferma, no hem de tindre cap dubte perquè, com canta Jordi Gil: Sota l’asfalt està la platja, sirena de la llibertat. Sota el cel blau viu l’esperança quadribarrada d’or i sang”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!