Vicent Luna i Sirera

Antoni Miró torna a la UCE: Pintant, escrivint, renegant…però vencent en català

I, a propòsit d’Estellés, Soler va voler puntualitzar que malauradament l’actual Govern Valencià del president Carlos Mazón no ha volgut sumar-se al actes del Centenari del poeta, retirant les ajudes econòmiques a la Fundació que porta el seu nom. Per a ell Estellés i Miró “són dues figures amb una gran potència artística i un clar compromís social, que avui haurien de surar”. Però, a més a més, hi ha un quadre d’Antoni Miró que, per a aquest professor de la Universitat de València, sempre “l’ha impressionat”. Soler es referia a les Llances imperials, una pintura objecte de grans dimensions, 250×850, que  Antoni Miro va fer entre 1976-1977. Personalment hi estic d’acord amb Soler que en veure’l impressiona. Jo l’he vist més d’una vegada al Mas Sopalmo, però encara em va impressionar més quan en gener de 2021 el vaig tornar a veure en l’exposició Antològica que feu a l’IVAM CADA d’Alcoi. La pintura forma part de la sèrie El Dòlar, que Miró va pintar entre 1973 i 1980. Una sèrie que insisteix en la lluita per la recerca de la llibertat, i com apunta l’escriptor Jordi Tormo, “es tracta d’una crítica al capitalisme, l’imperialisme, l’hegemonia dels EUA i el consumisme, i pren com a referent la imatge del dòlar”.

Doncs bé, Les llances imperials en aquella exposició de l’IVAM CADA ocupava, com no podia ser d’una altra manera, un espai privilegiat i perquè tothom el pogués contemplar amb detall i traure les seues conclusions. La pintura és una reinterpretació que el pintor va fer de La rendición de Breda, una de les pintura més conegudes de Diego Velázquez. Aquesta pintura de Miró, com diria Joan Fuster, “naix del fons de les més confuses contradiccions de la “societat valenciana”, i té una virulència entre irònica i èpica”. I és que, si ens hi fixem amb els detalls, veurem que el grup de persones, els que estan a la part esquerra de la pintura, vindrien a representar el poble valencià. Un poble fonamentalment de llauradors (espardenyes, aixada, barretina, taronges, carxofa…), però també de pintors, com el que porta una paleta de colors, i també d’escriptors: un d’ells en una mà porta el Llibre roig de Mao i en l’altra Nosaltres, els valencians. El personatge més important d’aquest grup, en posició de genuflexió i amb els ulls tapats amb un mocador, està donant-li uns bitllets de dòlar al líder en cap del grup de personatges de la dreta, que li apropa la mà amb el puny tancat. Genuflexió, diners i ulls tancats, heus ací algunes de les característiques dels valencians. Aquesta és “la ironia i èpica” a la què es refereix Fuster, la d’un poble que, malgrat estar secularment discriminat per un estat que el considera “mas muelles”, com digué l’inefable Gaspar de Guzmán, més conegut com a comte-duc Olivares, amb la bena als ulls continua “ofrenant noves glòries”. Continua donant diners i mantenint al grup de personatges de la dreta que representa als vencedors, la majoria dels quals porten la cara tapada amb mascara o antifaç, així com ho fan els lladres.

Aquesta pintura, com ha de ser, té moltes més interpretacions, i és això precisament el què vol el pintor, que la mirem i l’interroguem. La composició està farcida de petits detalls, símbols i metàfores que ens inciten a reflexionar. Antoni Miró, sabedor i conscient de la realitat del nostre País perplex (Josep Vicent Marqués dixit),  “ofrenador de noves glòries” i  genuflex, en aquesta pintura ens deixa entreveure un clar missatge: nosaltres, els valencians, per reeixir i deixar enrere aquesta vergonyosa submissió, hem de cercar la nostra identitat, i això implica, entre altres coses, llegir, llegir i llegir. Miró, i mentre feia aquesta pintura, de segur que li van vindre al pensament un munt de raons i greuges i, mentre anava pintant-la a la punta del seu pinzell tenia una paraula:

Voleu que us diga el què vol el meu país,/ un desig que va creixent des del fons dels segles?/ Voleu escoltar el llistat de greuges del meu poble/ gravat a foc i flama com una amarga lletania?// Ja sé que mai no heu volgut ni parlar-ne/ i que secularment heu fet orelles sordes/ tot invocant el maleït dret de conquesta./ Amb la força de les armes covada amb traïdoria/ intentareu esborrar les petjades del meu poble./ I ho heu intentat de totes les maneres, amb reis,/ regines, corregidors, vàlids, governadors, militars,/ dictadors i presidents disfressats de demòcrates./ Tots varen sembrar la llavor com una consigna,/ malgrat tot, contra tot i sempre per sobre de tot,/ com una divina i sacrosanta raó d’estat.// Voleu que us diga el què vol el meu país,/ un desig que va creixent des del fons dels segles?/ Voleu escoltar l’anhelada paraula que el meu poble va passant-se de boca a orella com un preuat tresor?. Escolteu, jo us la diré malgrat que no la voleu sentir, amb només un mot us ho diríem tot: LLI-BER-TAT!.

LLANCES IMPERIALS, 1976-77 (Pintura objecte, 250×850)

Però sobre aquesta pintura, que ens fascina a tots, també va voler intervindré l’expresident de les Corts. Enric Morera, igual que havia dit Soler, estava content d’haver tornat a Prada i participar en la UCE, era com tornar als orígens. I a Prada fou on precisament va descobrir el pintor alcoià. Va voler recordar que fou l’alcalde de Gandia, Arturo Torró del PP, qui en juny de 2014 i perquè “los madrileños que vienen no la entienden y muchos vecinos tampoco”, va retirar del seu lloc l’escultura d’Antoni Miró titulada 25 d’Abril 1707, una altra reinterpretació, en la línia de les Llances imperials, de la Rendición de Breda. Morera va voler fer autocrítica, i afegí que quan en 2015 els partits progressistes tornaren a ocupar el Govern municipal de Gandia, “no hi va haver determinació per recuperar l’emplaçament on l’escultura de Miró s’instal·là per primera vegada”. I encara digué més: ”aquesta falta de determinació i convicció a l’hora de plantejar les qüestions es perjudicial, no és eixa l’actitud de Miró. Vam fallar els que no vam tindre la determinació, en eixe moment. I tancà el tema dient que “aquest  és un exemple del perquè el nostre país no ha avançat a partir de 2023, i ara està governat per qui està governant”. I és que, com diria Raimon, “quan creus que ja s’acaba, torna a començar”, per això l’expresident de les Corts insistí que avui “el silenci als nostres creadors és brutal”, i per tot plegat “ens hem  de voler més i donar-nos suport i aixopluc”.

En un moment de l’acte, i en una pantalla gran, es passà un vídeo amb la salutació de l’expresident de la Generalitat Valenciana Ximo Puig. El president disculpava la seua absència i des de Morella, en plenes festes del Sexenni, saludava la presentació d’aquest catàleg raonat, i afegia que “la petjada de l’obra d’Antoni Miró és universal. Ell, (amb una contemplació blocal, com acabava de dir feia uns minuts el seu amic Vicent Soler) des d’Alcoi i des del País Valencià ha mirat el món i les seues causes justes”.

Però també hi parlà Sofia Bofill, la parella de Toni Miró, que porta vivint amb ell 45 anys. D’entrada cal dir que el seu treball és immens: maquetació dels catàlegs, preparació d’exposicions, visites, agenda, correspondència…Bofill ens va fer quatre pinzellades de Toni, com ara que als dotze anys ja sabia que volia ser pintor, i que sempre ha estat un autodidacta, que ha anat experimentant. Un dia un amic d’Alcoi que era pintor, Vicent Moya, li va donar quatre classes. El mateix Miró ho ha dit més d’una vegada: “van ser d’una gran ajuda per a mi, que era jove”. Des de llavors, i com hem dit des d’un aprenentatge autodidacta, Miró es posà a pintar, perquè segons ell “tothom quan neix és un artista. La societat i l’educació actuals són les que destrueixen eixa creativitat”. Més endavant, cap a les darreries de 1964, va conèixer Joan Fuster, i aquelles tertúlies a Sant Josep 10 l’ajudaren ha desbrossar el camí: “ell va saber dir-me, clar i català, tot allò que jo sentia i no podia explicar”. Amb tot plegat el pintor alcoià va tindre clar com havia de ser el seu art, i deixà d’anar a les palpentes. I parlant d’aquestes descobertes, Sofia Bofill afegí que “la descoberta, que tenia una llengua i un país, la va fer pel seu compte, ell sols, doncs a sa casa no hi havia consciència”. Aquesta manca de consciència ha estat present, malauradament, en la majoria de famílies valencianes. Però tot i així Antoni Miró, com ens ha passat a molts, en aquesta recerca de la pròpia identitat, que tots anem fent al llarg de la nostra vida, s’adonà que tenia una llengua que parlava cada dia, però que amb ella no sabia escriure, perquè mai ningú no l’havia ensenyat. I amb el temps descobrí que el català portava segles perseguit i que, a més a més de ser la llengua pròpia del País Valencià, també ho era de la resta d’un territori anomenat Països Catalans, i que segurament el descobrí precisament anant a la UCE. Per això una part important i considerable de l’obra de Miró, pintures, dibuixos, collages i escultures, tenen a veure amb aquesta descoberta de la llengua, el país i la nació.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!