Antoni Miró torna a la UCE: Pintant, escrivint, renegant…però vencent en català
Fou l’any que van prohibir la cançó L’estaca del Lluís Llach, l’himne que reivindica els Països Catalans, tot just quan Ovidi Montllor cantava allò de: “o juguem tots, o estripem la baralla” i el mateix que Raimon clamava que “anem dient les coses pel seu nom!. Si no trenquem el silenci morirem en el silenci”. Aquell 1969, un any després de les diades organitzades a Prada (el Conflent) i del Maig del 68, es va organitzar la Universitat Catalana d’Estiu (UCE). I tot per “l’interès de la gent de la Catalunya del Nord, per promoure i fer avançar la llengua i la cultura catalanes, i de la necessitat de la població de la resta dels Països Catalans per trobar un espai de llibertat en un moment que el franquisme era ben viu”. Efectivament, i tant que estava viu, tant que a tot el territori espanyol hi havia un Estat d’Excepció, i en les presons franquistes encara hi havia 13.890 presos.
Per tot plegat, i en aquella Espanya feixista repressora, va nàixer l’UCE, per una necessitat, com un oasi on poder aplegar representants de tots els Països Catalans per reflexionar, intercanviar, vindicar, posar en valor la nostra llengua i cultura, i ensems per resistir i bastir xarxes de complicitat, com apunta el lema d’enguany de la UCE: Països Catalans: Resistència i societat civil democràtica. I així ha estat al llarg dels anys, perquè la repressió sobre la nostra llengua, i en general sobre els Països Catalans, ai las! després de 56 edicions encara hi continua. Això sí, ara d’una manera més sibil·lina i embolcallada per una “democràcia defectuosa”, com apuntava fa un parell d’anys Democracy-Index, l’informe que anualment elabora The Economist Intelligence i que a l’estat espanyol el deixa fora de les “democràcies completes”.
I per les seues aules han passat tota mena d’alumnes i professors, així com un bon grapat de polítics de tots els colors. Els seues cursos i jornades són d’allò més variades, girant al voltant de: la ciència, tecnologia, dret, història, ciències de la salut, economia, pensament, literatura, llengua, música i cinema. També s’imparteixen cursos de formació cultural específica, seminaris d’investigació i exposicions. Però, a més a més, la UCE ha estat sempre un espai on, sense filtres ni censures, s’ha reflexionat sobre la situació política del moment, així com del passat, present i futur dels Països Catalans, com una realitat cultural i lingüística inqüestionable, però també com una alternativa política de futur. Així, cada estiu, el petit poble de Prada, de poc més de sis mil habitants, es converteix en el cor cultural dels Països Catalans.
Doncs bé, és en aquest context, en aquesta UCE que és tot un símbol de resistència, rebel·lia, denúncia, identitat, alliberament, compromís, presa de consciència i llibertat, on el pintor alcoià Antoni Miró va voler presentar, el darrer dimecres 21 d’agost de 2024, el seu catàleg raonat: Pintura, dibuix, collage (1960-2020). Però Miró no és la primera vegada que hi participa i col·labora amb aquesta universitat, l’any 1989 fou l’autor del cartell i per això, no debades, la Fundació Universitat Catalana d’Estiu, l’any 2018, li concedí el Premi Canigó, guardó anual que s’atorga “a una persona o a una entitat amb una trajectòria rellevant en favor de la relació cultural, cívica, científica o política entre els Països Catalans, o que haja col·laborat amb l’UCE.
CARTELL UCE 1989. Tècnica mixta 70 × 50. Sèrie: Pinteu Pintura
El pintor d’Alcoi, en aquest acte, va voler que l’acompanyaren quatre persones: per una banda la seu parella, Sofia Bofill, que cada dia al seu costat l’assessora, l’ajuda… i fa un treball de formigueta, que de vegades no veiem però que és fonamental. Però, a més a més, també amb tres polítics que representen, o han representat, dos institucions valencianes que li han donat suport, valorant la seu obra artística. Per una banda Elisa Guillem, regidora de Cultura i representant al Govern municipal d’Alcoi, i dos polítics rellevants del darrer Govern valencià del Botànic: el professor de la Universitat de València i exconseller d’Hisenda Vicent Soler, i l’expresident de les Corts Valencianes, i actual Senador, Enric Morera. I dic que li donen suport perquè, i durant els 20 anys de Governs del PP a la Generalitat Valenciana (1995-2015), Antoni Miró va estar vetat, així com tants altres escriptors, poetes, actors, artistes…. En canvi l’arribada dels Governs del Botànic (2015-2023) va suposar al País Valencià un reviscolament de la nostra cultura. Així fou com, una part de l’obra de l’artista alcoià, va poder exposar-se i donar-se a conèixer, amb total normalitat, en diferents centres i espais culturals d’arreu de les nostres comarques.
Exposició: Antoni Miró a La Base, 2018 (Port de València)
La presentació, un acte informal i com si fos una tertúlia, fou guiada per Elisa Guillem. La regidora de l’ajuntament d’Alcoi va posar en context la figura de Miró, “un lluitador de la llengua i la terra”, que a més de tindre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i la Distinció de la Generalitat Valenciana al Mèrit Cultural, en setembre de 2021 fou nomenat Fill Predilecte d’Alcoi, concedint-li la Medalla d’Or. Guillem incidí que davant el debat sobre el futur de l’art, sorgit al món arran de la II Guerra Mundial, i que es materialitzà al voltant de “l’escola estatunidenca amb un tarannà positivista” i “les corrents europees influenciades per les idees marxistes que apostaven per un art compromés”, a Antoni Miró cal situar-lo clarament en aquesta segona manera d’entendre l’art, perquè sens dubte “el seu és un art compromés amb el país, una crònica que reinterpreta el nostre llegat. L’escriptora i amiga del pintor, Isabel-Clara Simó, amb quatre paraules ens defineix magistralment què en pensa de l’art d’Antoni Miró: “l’art té dues finalitat: fer pensar i fer sentir i una cosa no n’exclou l’altra. Fixem-nos en Antoni Miró: ell crida i clama les injustícies i també ens fa vibrar. Poques vegades es dona en un mateix pintor aquesta duplicitat”.
Tot seguit Guillem donà la paraula a Vicent Soler, que s’alegrà de tornar a l’UCE, després d’aquell 1985. Soler elogià un aspecte que al seu parer caracteritza el tarannà de l’artista alcoià: “la persistència”. Coincidia amb Guillem que l’obra de l’artista d’Alcoi és “una crònica de la realitat, dels problemes que li preocupen, els drets civils del seu país”. Afegí que l’obra d’Antoni Miró “té un cert aire estellesià, del nostre poeta nacional”. Totes dues obres són la crònica d’un temps, d’un país: “la poesia d’un i l’obra plàstica de l’altre són testimonis de la història que els va tocar viure a cadascú”. I és que val a dir que Antoni Miró i Vicent Andrés Estellés van tindre una gran amistat. Prova d’això és que el poeta de Burjassot va escriure un llibre sobre aqueta relació d’amistat, un poemari titulat: Antoni Miró. El mateix dia de la presentació de l’esmentat catàleg raonat, i al dematí, es varen recitar al públic assistent alguns d’aquests poemes.
A L’ESTELLÉS, 2016 / Burjassot ANTONI MIRÓ, 2014
(Acrílic-mixta s/llenç, 162×114)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!