Vicent Luna i Sirera

La corrupció dels Borbons és endèmica i no és el primer rei o reina d’aquesta dinastia que ha tingut algun escàndol per problemes de diners. Des del primer Borbó regnant, Felip V, la dinastia ha protagonitzat una història de conflictes interns, negocis i frivolitats de tota mena. El cas de Juan Carlos I és d’autèntica vergonya, no solament pels diners que té en paradisos fiscals, sinó també per les amants que ha tingut i fins i tot per les tèrboles decisions que va prendre en el famós colp d’estat.

Arribats ací, és inevitable que els meus pensaments em traslladen al 23 de febrer d’aquell 1981. De bon matí, i a desgrat, vaig eixir en tren des d’Alacant un fredós tretze de gener de muntanyes enfarinades. Després d’algunes pròrrogues ja no hi havia cap excusa, calia per decret  anar a “servir a la sacrosanta patria”. Al campament de Figueirido (Lugo) m’enviaren, lluny de casa, desterrat. De petit havia sentit a dir que “a la mili et feies un home”: disciplina, obediència i guàrdies,  calabós, imaginària i putes, alcohol, maniobres i drogues. Heus ací les assignatures que calia aprovar per fer-se un home. I allí, en aquell “campament”, vaig fer allò que anomenaven “la instrucció”. O siga, “instruccions” per si de cas havia d’anar algun dia a la guerra. En fi, no diré més.

No oblidaré aquella infausta tarda de pistoles i tancs al carrer, aquell 23 de febrer de 1981. Jo tornava a casa per poder gaudir del meu primer permís, després d’aquell simulacre anomenat “jura de bandera”. Només arribar al poble, cap a les 18:30 hores, se m’acudí passar pel bar. En entrar vaig veure que la gent, expectant, no li treia els ulls de sobre a la televisió, mentre un guàrdia civil amb bigoti, pistola en mà, emmudia tot un país. Fou una conspiració?, o tot va ser un muntatge, pura estratègia d’estat per frenar legítimes i ofegades aspiracions nacionals? Què els hi va passar als Tejero, Armada i Milans? És veritat que sa Majestat era sabedor i beneïa aquests plans?. Mai ho sabrem, secret d’estat, però per a molts hi ha un munt de pistes que tot fou un complot. Només us diré que quan se’m va acabar el permís, i en tornar a la caserna de Santo Domingo de la Corunya, companys gallecs em comentaren que l’esmentat coronel Tejero estava en una còmoda “cel·la” al Castell de la Palma del Ferrol, gaudia de total llibertat i no parava de rebre gent que li portava de tot.

Doncs bé, la mili, un any i tres mesos! passà. No sé si llavors era ja més home, però la veritat és que en molts aspectes passà sense pena ni glòria. Ara em calia fer un punt i a part, i a una altra història. Un grapat d’amics es passegen per alguns dels meus somnis, companys d’afanys, de ràbia acumulada en aquella suada garita, i un grapat de versos que vaig escriure en moments de ràbia acumulada: “parets pintades pel  pas del temps/ de noms volguts i dies comptats/ de dibuixos obscens i desitjos frustrats”.

No era fàcil, d’aquell projecte certa gent no era partidària, passar d’una dictadura a una monarquia parlamentària. El problema principal era com calia gestionar-lo  si tens a sobre serps, raboses i llops que volen aturar-lo. Sol com un mussol, controlat, el president se sent aïllat i generals, coronels i civils conspiren atrafegats. Ho intentaren en una frustrada trama de nom estel·lar, fer-lo fora serà l’objectiu que tots plegats es van marcar. Infausta i llarga nit on tots tallàrem la por amb ganivets, silenci sepulcral d’un poble que no entenia aquells secrets. Corregudes, amagatalls, indecisions, ulls plens de sal, la vergonya es passeja ben orgullosa pel cap i casal. És el Congrés que ha estat assetjat, emmudeix a trets de pistola, i tothom hi veu com la sobirania popular tremola. Ràdios a cau d’orella, tensió, desassossec, espera, indecisions que a més d’un el feren fugir a la frontera. Un dels sediciosos fa temps que cobeja ser president, és sens dubte el cap polític, el gran ideòleg amatent. El del bigot un colpista de tradició familiar, que la seua gosadia va fer-nos a tots esborronar. El darrer conspirador somniava un país com un quarter, el veritable cap de l’operació, tot un pistoler! I després de dubtar-ho, a la fi donà la cara el sobirà, uns diuen que primer va donar ales i després les tallà. Desautoritzats els revoltats el final ja es veia a venir, tothom amb el salva pàtries, “el que se dejaba decir”. La majoria pensen que tot plegat anava de debò, altres en canvi que tot fou un ardit per afermar el Borbó. Tots els colpistes gaudiren d’un arrest molt, molt peculiar,  i la monarquia s’afermà perquè ningú ho pogués dubtar.

 (Quadern d’un confinat desficiós, 2020)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!