Vicent Luna i Sirera

Cinc anys, cinc anys fa que ens deixà l’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó (1943-2020), que marxà de vacances per retrobar-se amb el seu amic Ovidi Montllor. Cinc any que trobem a faltar la seua prosa clara, directa i sense embuts, els seus personatges femenins forts i complexos. Cinc anys sense «Paraula d’alcoiana», la seua col·laboració mensual com a columnista a Ràdio Alcoi (per cert, l’escriptor Jordi Tormo les ha recopilades en un llibre, que es repartirà gratuïtament el 23 d’abril a les llibreries alcoianes). Cinc anys del traspàs d’una de les grans donasses de les lletres catalanes, tot un referent per a tantes generacions, compromeses en un fum de causes, al tall de mil fronts de lluita. I es que la Simó faria seua aquella frase de la seua amiga, Maria Aurèlia Capmany, que deia: «a la vida s’està en una trinxera o en una altra». Totes dues ben bé podrien haver dit:

Em trobareu agafada a l’esbarzer, entre les espinoses fulles del card, assetjada per punxegudes argelagues i nafrada per dialèctiques diatribes. Em trobareu al tall de batalles perdudes, en pregons ideals de somiatruites, donant suport a projectes insondables, signant llistats de subversius manifests. Però no he aprés a mossegar-me la llengua i a llepar enverinades llepolies. M’alimenten les meues conviccions, doncs la veritat sempre serà com l’oli.

Cinc anys sense «De fil de vint», aquella columna tan alcoiana del diari Avui, per a mi com una finestra de llum, on sense pèls a la llengua i amb aquell estil directe, mordaç i irònic que la caracteritzava, exposava les seues opinions al voltant de les llibertats individuals i col·lectives. L’article de la Simó l’esperava cada matí en candeletes. D’on poarà aquesta dona tantes idees? -em preguntava jo sovint-. Un dia, en unes Jornades de Sociolingüística d’Alcoi, i mentre un grup d’alumnes i ponents preníem cafè en la Plaça de Dins, vaig gosar preguntar-li-ho: -Isabel, d’on traus tantes idees per escriure cada dia un article diferent?. La resposta se’m quedà gravada per sempre més: «Faig recerca[…] És una feina pesada, a la qual has de dedicar molt de temps, perquè hi has d’anar pensant, prenent notes, fent arxiu… fins que al capdavall fas cara d’article». En resum, el que va voler dir-me és que calia pencar molt, doncs les idees no són cap mannà que cau del cel. I si volem tindre el nostre propi trencaclosques d’idees i la nostra pròpia opinió, hem d’atrevir-nos a pensar: Sapere aude, aquesta fou la consigna d’Isabel al llarg de la seua vida. Atrevir-se a pensar per tindre veu pròpia, perquè aquesta veu, mitjançant la paraula, pot esdevenir un instrument revolucionari. L’escriptora alcoiana n’era conscient i, com diu Romà de la Calle, «li agradava recordar una cèlebre frase de Simònides de Ceos: «La paraula és la imatge de les coses». Efectivament, Isabel Clara-Simó -com afegirà de la Calle- «la paraula la va convertir en l’eix dels seus projectes descriptius, narratius i de reivindicació generalitzada».

Cinc anys que ja no hi és, sí, però ens ha quedat tota la seua ingent obra, el seu valuós llegat literari que podem llegir i rellegir, perquè no oblidem que, com deia Joan Fuster, «només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir». Llegim-la i rellegim-la doncs, el seu objectiu final, tant en la narrativa, l’assaig, el teatre…com en l’article d’opinió, era, a més de fer-nos gaudir amb la seua literatura, incitar-nos a pensar, reflexionar… a obrir-nos els ulls sobre centenars de temes que ens preocupen cada dia: el feminisme, la violència de gènere, la construcció de la identitat i la memòria històrica, el futur dels Països Catalans, l’independentisme, el present i futur del català, el racisme….

En juliol de 2024 vam saber que l’escriptora havia deixat escrit que el seu fons documental personal passés a ser custodiat per l’ajuntament d’Alcoi. I es que ella, malgrat viure gran part de la seu vida al Principat, mai va perdre el contacte amb la seua estimada Alcoi. De tots els premis que li van donar, hi ha un que per a ella fou especial, «és el millor que m’ha passat a la vida» -va dir en conèixer que, per unanimitat de tots els regidors de l’ajuntament, de tots els colors polítics, la nomenaven Filla predilecta i medalla d’Or d’Alcoi. Aquell dia, 27 abril de 2013, a la Sala de Plens de l’Ajuntament d’Alcoi, Clara-Simó, somrient i emocionada va dir: «Hui he tornat a nàixer com a alcoiana».

Enguany, als cinc anys del seu traspàs, l’ajuntament ha volgut recordar-la, declarant el 2025 com l’Any Isabel Clara-Simó per, com dirà la regidora de Cultura Elisa Guillem, «reivindicar el paper essencial d’una de les autores modernes més importants de la nostra literatura, i la més rellevant que ha tingut la ciutat d’Alcoi». Ara, dins del actes organitzats i amb la col·laboració de la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant, s’ha organitzat una exposició per donar a conèixer a la població una part d’aquest font documental de l’escriptora. Al darrere d’aquesta exposició, com no podia ser d’una altra manera, està l’experiència, sensibilitat i generositat d’un dels seus millors amics, Antoni Miró, que per a ella era: «el millor pintor del món […] i que d’un glop beu la terra/ i la pàtria, i la posa en la/ tela […] Cada tela et deixa clavat a terra i et sacseja un sotrac, de dalt a baix». I és que tots dos, a més de les relacions d’amistat que van encetar en la dècada dels setanta, es van enriquir mútuament col·laborant en projectes comuns, creant una simbiosi entre la paraula i la imatge: Miró il·lustrant diversos llibres de l’escriptora, com ara Abcdari…Az (1995); pintant-la en diferents quadres com A Isabel Clara-Simó 2012, A Isabel, 2013…; dedicant-li diverses escultures en acer corten;  incloent-la en la sèrie Personatges… I Clara-Símó escrivint textos per a catàlegs publicacions i exposicions, així com pròlegs i textos sobre la seu pintura i escultura, Món d’Antoni Miró (1989), Vida i miracles d’Antoni Miró (1994), col·laborant, amb el poema Sexe bell, en Suite eròtica….

L’amistat i admiració que es tenien tots dos era mútua: «Estimat Toni: […]Quina llàstima que ens veiem tan poc! Vosaltres que sempre feu una visita llampec i nosaltres que baixem tan poc…Et suposo treballant al mateix ritme incansable de sempre i la Sofi guarint criatures. Sou uns amics magnífics (Llafranc, 11-08-1992) ». «Isabel, bonica: L’esperança no es pot perdre, perquè és l’únic que tenim i no podem defallir. No veus que ara som més necessaris que mai?[…] El teu testimoniatge, la teua oposició, és simplement necessària i irrenunciable.[…] Amb tota la meua, la nostra estima. Records a tots i abraçades (El Sopalmo, 9-09-1992)».

En aquest Any Isabel Clara-Simó 2025, llegim-la i rellegim-la, donem-la a conèixer als nostres conciutadans, i fem nostra aquella màxima que va guiar la seu vida: «atrevim-nos a pensar i serem lliures».

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!