Avui fa 43 any que assassinaren a Miquel Grau i encara tinc en la memòria la tristor d’aquell dia. Tot passà la vesprada del diumenge 16 d’octubre de 1977. El curs escolar no feia gaire que havia començat i aquell cap de setmana vaig decidir quedar-me a Alacant i no anar al meu poble. Per la vesprada la Plaça dels Cavalls era plena de gent de gom a gom, així com els carrers adjacents. Els crits, les consignes, les cares de la gent ho deien tot: ràbia acumulada, impotència, tristor… I és que aquell mateix vespre soterràrem a Miquel Grau, jove alacantí que la nit del 6 d’octubre fou ferit de mort, quan participava en l’enganxada de cartells per a la Diada del 9 d’Octubre. Des d’una de les terrasses de l’esmentada plaça llançaren trossos de formigó armat, amb la mala sort que un d’ells va impactar en el cap del jove Miquel.
El feixisme més intransigent, aquells que durant tants anys havien ofegat les aspiracions democràtiques i autonomistes del poble, no podien consentir que ningú enganxés cap cartell reivindicant res, i encara menys aquell que deia: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. Tres dies després, el 9 d’octubre, a València se celebrà la més multitudinària manifestació que mai s’ha vist al cap i casal, denunciant l’assassinat del jove alacantí. El Plenari de Parlamentaris Valencians proclamava el 9 d’octubre com a Dia Nacional del País Valencià.
El record de Miquel Grau el vaig tindre present els tres cursos de la universitat, doncs cada dia per anar-hi a l’Escola de Magisteri havia de passar per la cantonada on va caure ferit de mort.
Aquest és el meu petit homenatge, per recordar el jove lluitador comunista.
Acabaves d’arribar de servir a la Pàtria,
del Ferrol d’aquell infaust, funest i trist Caudillo,
d’una Armada minada de militars franquistes.
A casa nostra alimentàvem tots l’esperança
i com tants valencians assedegats de canvi
volgueres eixir al carrer aquella Diada:
Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!
Però la mà negra de l’intolerant feixisme,
vigilant d’amagat al capdamunt del terrat,
et va segar la vida amb el mortal enderroc.
Fosca nit del sis d’octubre del setanta-set
que s’endugué el jove lluitador alacantí,
tacant de vermella sang la Plaça dels Cavalls,
per sempre més serà la Plaça de Miquel Grau.
I tu tenies vint anys, déu meu només vint anys!
i el somni de bastir tots plegats un nou país,
lluitant, militant en el Moviment Comunista.
Ara et recordem i en volem deixar tots memòria,
també amb Juan Angel, Xavier i Mari Llum
companys de lluita que et ploraren aquella nit.
Avui el teu exemple ens esperona a seguir lluitant
perquè la lluita continua, enyorat company.