25 anys de la LUEV (i 2)

El cerrazón polític dels nostres governants és com una espasa de Dàmocles. El control de les institucions, des de la transició ençà, els ha permés vigilar, reconduir i arraconar el valencià al sistema educatiu i fer-lo invisible, innecessari  i anecdòtic  en la societat valenciana.

 

                Recordava en el primer article que si bé la introducció del valencià com a assignatura no va tindre gaire problemes, si que en tingué l’ensenyament  en valencià. Però, els hi agrada o no a alguns , la realitat ens està demostrat que aquells alumnes que tenen un ensenyament en català aconsegueixen, en finalitzar l’ensenyament obligatori, dominar per igual les dues llengües oficial, mentre que els que només l’han tinguda  com a assignatura no les acaben de dominar al mateix nivell. Ras i curt, el model d’ensenyament en valencià és el què més s’aproxima al que exigeix la normativa. Tot i així, malgrat que aquesta evidència és demostrable i malgrat que la mateixa Unió Europea va reconèixer, el dia Europeu de les Llengües,  que el model d’immersió és positiu, dóna bons resultats i a més a més ajuda a cohesionar la societat, encara hi ha qui, com el nostre Govern del PP, vol negar aquesta realitat i posa tots els problemes perquè l’ensenyament en valencià vaja generalitzant-se en tot el sistema educatiu.

                Perquè, anem a veure. Què ha fet o què està fent el Govern valencià per potenciar aquest ensenyament? Quants any fa que no ha fet cap campanya informativa? Per què la Conselleria d’Educació, o les mateixes Corts, no li diuen clarament a la societat valenciana que aprendre en valencià és positiu, té futur i no comporta cap element negatiu a l’espanyol ? Per què no insten a tots els centres concertats i privats que garantesquen aquest ensenyament?. És una vergonya que a hores d’ara, i després de 25 anys, només el 22,5 % de l’alumnat de tot el País Valencià tinga aquest  ensenyament. Portem ja molts anys d’estancament, i en alguns centres de retrocés. Hi ha escoles i instituts  que l’administració no està garantint l’ensenyament en valencià. Cada vegada hi ha més  mestres i professor que no compleixen amb el requisit lingüístic i no passa absolutament res. Alumnes que han tingut tot l’ensenyament en català, en arribar al batxillerat i la universitat no tenen garantides les classes en aquesta llengua.

                Però si a nivell educatiu la conclusió és que ens trobem en una situació d’estancament, o fins i tot de retrocés, socialment el panorama és més greu. La LUEV ha aconseguit que el valencià visca, sobrevista o malvisca en una illa anomenada sistema educatiu, però li  manquen vaixells per fondejar terra ferma. Els nostres alumnes, en eixir dels nostres centres educatius, s’hi troben orfes de referents i bombardejats per una llengua, l’espanyol, que ho domina tot. La LUEV, per acomplir el seu objectiu de normalitzar una llengua, necessita el suport indispensable dels mitjans de comunicació, de les institucions valencianes, de les empreses públiques i privades, dels partits polítics, de l’empresariat valencià, de l’església i  de tota la societat valenciana i això, malauradament, no passa. Vint-i-cinc anys no han estat suficients per convèncer els nostres governants que la nostra llengua, en un món global i globalitzat, no pot sobrevire en Itaques perdudes. Els nostres alumnes, per adonar-se’n que la llengua que estudien és normal i té futur fora dels sistema educatiu, necessiten viure plenament en valencià,  això és:  tindre periòdics, revistes, cinema, teatre, jocs,…, en la mateixa llengua que estudien. I tot això vol dir que els nostres polítics i institucions han de donar exemple; que l’empresariat valencià ha d’invertir en la seua promoció, perquè a la llarga hi guanyarà diners; que els cristians practicants han de pressionar l’església perquè aquesta transmeta el missatge de Jesús en la llengua del poble; que l’AVL no practique l’ambigüitat i siga més exigent i crítica amb el Govern de torn; que Canal 9 deixe de ser la vergonya del país i es convertesta veritablement en una televisió valenciana; que la universitat destine més recursos a estudis comparatius i actituds lingüístiques dels nostres escolars; que els ajuntaments creen i doten de continguts els gabinets de normalització; que el poder judicial es democratitze lingüísticament,etc,etc…, i que els ensenyants, que som els que veritablement hem estat i estem portant a cap aquest procés de normalització, siguem conscients que, a més d’ensenyar el i en valencià, és fonamental transmetre sentiments.Ensenyar valencià no pot, no hauria de convertir-se en impartir una llengua més, com qui dóna l’anglés, amb tots els meus respectes cap a aquesta llengua i els seues ensenyants. Ensenyar valencià i en valencià ha de transmetre l’estima per la llengua, pel país, l’orgull de parlar una llengua que no és més que qualsevol altra, però tampoc menys, d’una llengua que la parlen gairebé 11 milions de persones, el 71é lloc en nombre de parlants.

                Els mestres i els professor necessitem que tot això, i molt més, s’hi done a la societat valenciana. Necessitem constatar i adonar-se’n que allò que fem a l’aula té un sentit, paga la pena l’esforç, té futur. Si no és així,  podrem fer totes les trobades que vulguem, tots els 9 d’octubre i 25 d’abril que ens pertoca, podrem continuar militant estoicament en el nacionalisme cultural, podrem …, però la realitat és que no acabarem d’enlairar-nos. El cerrazón polític dels nostres governants és com una espasa de Dàmocles. El control de les institucions, des de la transició ençà, els ha permés vigilar, reconduir i arraconar el valencià al sistema educatiu i fer-lo invisible, innecessari  i anecdòtic  en la societat valenciana.

                En definitiva, es tracta de treure la llengua d’aquesta illa que és el sistema educatiu i fer-la extensible, engrescadora, atractiva i útil a tota la societat valenciana. I la pedra angular de tot rau que el PP i el PSOE  es creguen, d’una vegada per totes, que el valencià és una llengua que, com mana la Constitució  espanyola, ha de tindre una especial protecció. Però no d’una protecció per tancar-la en una illa, sinó per aconseguir que siga  la flama de tot un poble. Mentre això passe, i malgrat tot, alguns continuarem, si les forces ens ho permeten i no defallim , 25 anys més, i els que facen falta, traient la llengua i construint ponts i carreteres que ens permeten, algun dia, aquest enlairament.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *