Vicent Luna i Sirera

Aquest llibre ens hi dóna moltes pistes, ens obri camins per facilitar-nos el treball i en definitiva, com ens diu  Àngel Velasco en el pròleg del llibre, un llibre que ens ajuda  a “superar límits, desobeir, rebel·lar-se, decidir per nosaltres mateixa, en definitiva transgredir ”. Sols així serem capaços de “viure nacionalment”.

           De la mateixa manera que ací a Alcoi, i des de ja fa un bon grapat d’anys,  organitzem les conegudes Jornades de Sociolingüística, a Sueca, capital de la Ribera Baixa i poble del mestre Joan Fuster, són ja una realitat, any rere any, les Jornades de psicologia i identitat nacional. Per cert, dues jornades que estan íntimament relacionades i que haurien d’encetar, al meu parer, llaços de col·laboració ja que  la sociolingüística i la psicologia es necessiten mútuament.

            L’amic Àngel Velasco, un dels organitzadors i ànima d’aquestes jornades, m’ha fet arribar  el llibre que, sota el títol tant suggerent d’Elogi de la transgressió. Identitat nacional i desraó d’estat, recull les ponències de les darreres jornades de maig del 2006. El llibre és d’allò més interessant, ja que ens ajuda a reflexionar sobre els mecanismes psicològics , inculcats per l’educació que hem rebut, que s’han convertit en prejudicis lingüístics que han  modelat la nostra identitat. I és que  quan una llengua, com ara la nostra, no té al darrere un estat que li done suport, legisle al seu favor i la potencie a tots els nivells, i més ara en un món global i globalitzat, aquesta llengua ho té molt magre per sobreviure. Així, i segons les dades del diccionari de les llengües del mon, Linguamundi, hi ha al mon un total de 6.613 llengües, de les quals 5.972 estan vives i 641 s’han extingit. Val a dir, poca broma, que d’aquestes quasi 6.000 llengües, el català, la nostra llengua, ocupa el 71é lloc en quant al nombre de parlants, si fa no fa uns 11.000.000 milions.

             I dic tot açò, perquè malgrat que no hi tenim un estat al darrere que ens aixoplugue, com deia adés,  després de tres segles de persecució sistemàtica per fer-la desaparèixer, i malgrat tot el nostre autoodi,  totes les nostres claudicacions, totes les nostres febleses, totes les nostres renúncies i tot el que vulgueu, encara hi som ací. Aquest autoodi inconscient està gravat tant endins del nostre subconscient, que ens porta dia sí, dia també a renunciar als nostres drets lingüístics.  Qui no ha anat a comprar a una gran superfície, i per no tindre problemes amb el dependent o dependenta , ha renunciat a parlar en català? Veritat que no heu dubtat en parlar la llengua de Cervantes quan heu tingut algun problema amb la justícia, la Guàrdia Civil, la Guàrdia de Tràfic o Hisenda? Quantes vegades heu hagut de renunciar a fer un imprés, instància o sol·licitud en la nostra llengua per por a no rebre contestació? És trist haver d’admet’ho, no? Perquè el més normal seria, si visquérem en un país normal, que ho poguérem fer amb total normalitat en la llengua oficial del país. I és que com ens diu uns dels autors, el Quim Gisbert, “anem curts de coratge a l’hora d’avançar agosaradament cap a tots els obstacles que ens priva de ser un poble normal, un poble lliure”. Però és que són els estats, que per imposar el seu poder, i la seua llengua, doncs no oblidem que la llengua és un instrument molt potent de dominació, es fan servir de mecanismes psicològics com a mitjans per aconseguir els seus objectius. I per reflexionar sobre tot plegat és el motiu pel qual s’organitzaren les Jornades de psicologia i identitat nacional. Unes jornades que denuncien l’opressió lingüística que l’estat espanyol i francés ens imposa als catalanoparlants. Uns estats que s’omplin la boca afirmant que són respectuosos amb la resta de llengües dels seues territoris i que apliquen els criteris democràtics de la majoria. Però el professor Ramon Camats, un altre dels autors del llibre,  ens diu que si aquestos estats “ intenten imposar criteris de justícia basats en la força, apareix el dret a la desobediència i, si escau, a la revolta pacífica”  .Doncs bé, aquest llibre ens hi dóna moltes pistes, ens obri camins per facilitar-nos el treball i en definitiva, com ens diu  Àngel Velasco en el pròleg del llibre, un llibre que ens ajuda  a “superar límits, desobeir, rebel·lar-se, decidir per nosaltres mateixa, en definitiva transgredir ”. Sols així serem capaços de “viure nacionalment”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!