Què vol el poble saharauí?

Avui, després de més de tres dècades de conflicte, el Govern del president Zapatero el que hauria de fer és sumar-se al 85 estats que ja han reconegut a  la República Àrab Saharauí Democràtica com a un estat independent. Clar, això hauria de suposar acceptar d’una vegada per totes el dret a l’autodeterminació, i això, amics, són figues d’un altre paner.

           

            Si donem un cop d’ull a les fronteres que separen els estats del continent africà, ens n’adonem que algunes d’elles semblen haver-les traçat amb un tiralínies. El lent procés de descolonització, així com un repartiment fet des de les cancelleries europees, va provocar aquestes fronteres artificials. I és que Àfrica ha estat un dels continents que més ha patit les conseqüències de la colonització: francesos, anglesos, portuguesos, holandesos, danesos…, i  també espanyols, han explotat les riqueses d’aquest continent, tot i emportant-se sucosos beneficis a les seues metròpolis.

            Els espanyols en 1884 van fundar dues bases pesqueres als actuals territoris del Sàhara Occidental, i conjuntament amb els francesos van delimitar les fronteres setze anys després. L’any 1958 el Sàhara esdevingué província espanyola i des d’aleshores l’estat espanyol ha tingut interessos econòmics amb aquest territori, especialment l’explotació pesquera i de les mines de fosfats.L’ONU el 1965 demanà al Govern espanyol la retirada del Sàhara, però aquesta no es va fer efectiva fins a 1975. El territori, segons l’acord de Madrid, fou repartit entre el Marroc i Mauritània, malgrat que l’ONU, el tribunal internacional de l’Haia i Algèria demanaren un plebiscit d’autodeterminació. L’estat espanyol no va voler acceptar i impulsar aquest referèndum i abandonà aquests territoris a la seua sort.

            El poble saharauí, encapçalat pel Polisario, una organització d’alliberament nacional, no fa gaire que va celebrar el 30 aniversari de la creació de la República Àrab Saharauí Democràtica. Una república que lluita pel seu reconeixement internacional però que Marroc hi posa problemes. Els saharauís, malgrat que des de 1991 tenen un alto el foc amb el Marroc, veuen com anys rere any el seu territori és ocupat per colons mentre ells malviuen en uns campaments, en condicions infrahumanes i en uns territoris cedits per Algèlia. Són ja massa anys de patiment, de persecussió, empresonament i exili dels seus líders polítics. La seua subsistència depén de les campanyes de solidaritat que entitats com La Coordinadora d’Associacions d’Amistat amb el Poble Saharauí porten a cap periòdicament.

            El conflicte no resolt del Sàhara Occidental és una de les tantes conseqüències dels processos de descolonització que no es van fer bé. L’eixida del territori, i la no acceptació d’un referèndum, va significar per a l’estat espanyol llavar-se les mans i deixar aquest territori sota el control de Marroc i Mauritània.Si en 1975 el Govern espanyol hagués impulsat aquest plebiscit, segurament ja no estaríem parlant d’aquest conflicte.

            Avui, després de més de tres dècades de conflicte, el Govern del president Zapatero el que hauria de fer és sumar-se al 85 estats que ja han reconegut a  la República Àrab Saharauí Democràtica com a un estat independent. Clar, això hauria de suposar acceptar d’una vegada per totes el dret a l’autodeterminació, i això, amics, són figues d’un altre paler. El poble saharauí té tot el dret del món a decidir, i està reclamant a crits un referèndum per decidir el seu futur. Marroc no ho accepta perquè sap que si el convoca la majoria voldria formar un estat independent, de la mateixa manera que Zapatero no vol acceptar la proposta del lehendakari  Ibarretxe de convocar una consulta al poble basc, ja que sap que la majoria del poble accepta el dret democràtic de l’autodeterminació.

            En 1975 el Govern franquista no va voler acceptar un referèndum per al Sàhara Occidental perquè de rebot se li complicaria la situació al seu territori peninsular. L’any 2008 el Govern socialista continua no reconeixent la República Àrab Saharauí Democràtica.El dia que l’estat espanyol accepte el dret a l’autodeterminació, reconegut pel mateix Consell de Seguretat de l’ONU, molts conflictes, alguns d’ells enquistats, i que inhumanament comporten un degoteig de pèrdua de vides humanes, acabaran desactivant-se i arribant a solucions definitives.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *