Vicent Luna i Sirera

Tirant al blanc

24 d'octubre de 2020
0 comentaris

El que se dejaba decir

El que se dejaba decir

Al llarg d’aquest confinament, a més de seguir l’evolució del maleït Covid-19, hem llegit en la premsa les declaracions que ha fet Francisco Correa, el cap de la Gürter. Aquella trama de corrupció espanyola que va fer caure el govern de Mariano Rajoy, recordeu?. Doncs aquest corrupte ha assegurat davant el tribunal que el banc suís, on va dipositar durant anys la seua fortuna, era el mateix on ho feia Juan Carlos I quan era rei espanyol. La veritat és que a molts aquesta notícia no ens ha causat cap sorpresa. La corrupció dels Borbons és endèmica, i no és el primer rei o reina d’aquesta dinastia que ha tingut algun escàndol per problemes de diners. Des del primer Borbó regnant, Felip V, la dinastia ha protagonitzat una història de conflictes interns, negocis i frivolitats de tota mena. El cas de Juan Carlos I és d’autèntica vergonya: imposat per un dictador; convertit en cap d’estat sense ser votat pel poble; ha evadit a paradisos fiscals diners que mai ha declarat a la hisenda pública; ha protagonitzat un reguitzell d’escàndols amb les seues amants, i a sobre ha pres tèrboles decisions polítiques. Antre totes elles, paga la pena recordar-ne dues.

Aquest 13 d’agost, el periòdic digital Canarias-Semanal.org, ens ho explicava amb pèls i senyals. I és que no fa gaire l’Agència Central d’Intel·ligència dels Estats Units (CIA) ha desclassificat els arxius secrets que expliquen com fou realment l’ocupació marroquina de la colònia espanyola al Sàhara Occidental. I segons revelen aquests documents, el llavors “Príncep d’Espanya, Juan Carlos de Borbón, que exercia l’interinatge de la Prefectura de l’Estat espanyol per la malaltia del dictador Francisco Franco, fou l’encarregat de tramar totes les maniobres i acords internacionals que conduirien d’una manera inevitable a l’ocupació del Sàhara Occidental per part de l’Exercit de la Monarquia feudal marroquí”. En resum, i per no estendre’s més, “el Secretari d’Estat nord-americà  accepta (31-10-1975) la mediació sol·licitada pel nou cap de l’Estat espanyol ,Juan Carlos I, intercedeix davant Hassan II i en les següents hores es signa un pacte secret pel qual Juan Carlos I es compromet a entregar el Sàhara espanyol a Marroc a canvi del total suport polític americà en el seu pròxim mandat com a rei d’Espanya”. Des de llavors, i després  de més de cinc dècades, el poble sahrauí veu com any rere any el seu territori és ocupat per colons, mentre ells malviuen en uns campaments en condicions infrahumanes i en uns territoris cedits per Algèria. Són ja massa anys de patiment, de persecució, empresonament i exili dels seus líders polítics. El conflicte no resolt del Sàhara Occidental és una de les tantes conseqüències dels processos de descolonització que no es van fer bé. L’eixida del territori, i la no acceptació d’un referèndum, va significar per a l’estat espanyol llavar-se les mans i deixar aquest territori sota el control de Marroc i Mauritània. Si en 1975 el Govern espanyol hagués impulsat aquest plebiscit, segurament ja no estaríem parlant d’aquest conflicte. Avui, com ja ho han fet més de 85 estats del món, 45 any després Espanya encara no ha reconegut a la República Àrab Saharauí Democràtica com un estat independent. Clar, això hauria de suposar acceptar d’una vegada per totes el dret a l’autodeterminació i això, amics, són figues d’un altre paner.

I el segon fet històric on “el campechano” va tindre una decisiva intervenció fou en el colp d’estat del 23-F de 1981. Aquests fets els vaig viure amb una certa intensitat, tot i que quan enfonse la rella per llaurar els records, m’adone que cada dia ensopega amb més cudols. De bon matí, i a desgrat, vaig eixir en tren des d’Alacant un fredós tretze de gener de muntanyes enfarinades. Després d’algunes pròrrogues ja no hi havia cap excusa calia, per decret,  anar a “servir a la sacrosanta Patria”. Al campament de Figueirido (Lugo) m’enviaren, lluny de casa, desterrat. Quan era un xicon havia sentit dir que “a la mili et feies un home”: disciplina, obediència i guàrdies,  calabós, imaginària i putes, alcohol, maniobres i drogues. Heus ací les assignatures que calia aprovar per fer-se un home. I allí, en aquell “campament”, vaig fer allò que anomenaven “la instrucció”. O siga, “m’instruïren” per si de cas havia d’anar algun dia a la guerra.

No oblidaré aquella infausta tarda de pistoles i tancs al carrer, aquell 23 de febrer de 1981. Jo tornava a casa per poder gaudir del meu primer permís, després d’aquell simulacre anomenat “jura de bandera”. Només arribar al poble, cap a les 18:30 hores, se m’acudí passar pel bar. En entrar vaig veure que la gent, expectant, mirava la televisió mentre un guàrdia civil amb bigoti i pistola en mà emmudia tot un país. I és que en aquells anys de l’anomenada “transició” una bona part dels poders fàctics enyoraven Tornar a la caverna: “Es tractava d’un projecte de gran alçària, passar d’una dictadura a una monarquia parlamentària. Però no era gens fàcil saber com gestionar-la, si tens els llops a sobre que volen aturar-la. Sol, controlat, el president se sent aïllat, mentre generals, coronels i civils conspiren atrafegats. Ho intentaren en una frustrada operació de nom estel·lar, fer-lo fora serà l’objectiu que tots plegats es van marcar. Retorn a la caverna, infausta nit que tallàrem la por amb ganivet, silenci sepulcral d’un poble que no entenia el que havia fet. Corregudes, amagatalls, indecisions, ulls de sal, la vergonya impunement es passeja pel cap i casal. Assetjat, el Congrés és pres a trets de pistola, i tothom hi veu com la sobirania popular tremola. Ràdios a cau d’orella, tensió, inquietud, espera, indecisions que a més d’un el feren fugir a la frontera. Un dels sediciosos cobejava ser president, és el cap polític, l’ideòleg amatent. L’altre era un colpista de tradició familiar i la seua gosadia ens va fer a tots esborronar. El darrer somniava un país com un quarter, era el cap operatiu, tot un pistoler. Després de dubtar-ho a la fi donà la cara el sobirà, diuen que primer va donar ales i després les tallà. Desautoritzats  els revoltats, el final ja es veia a venir i com a salvador ha passat a la història “el que se dejaba decir”. La majoria pensen que tot plegat anava de debò, altres  en canvi que fou un ardit  per afermar el Borbó. Tots tres colpistes gaudiren d’un arrest molt peculiar, i es consolidà la monarquia sense que ningú ho pogués dubtar”.

Fou una conspiració?. O tot va ser un muntatge, pura estratègia d’estat per frenar legítimes i ofegades aspiracions nacionals? Què els hi va passar als Tejero, Armada i Milans? És veritat que sa Majestat era sabedor i beneïa aquests plans?. El rei va estar assabentat del colp d’Estat “abans, durant i després”, com va dir Alfonso Armada? El “rei ens va salvar in extremis d’un colp d’estat que ell mateix havia posat en marxa”, com ha dit la periodista Pilar Urbano?. Segurament  mai ho sabrem, al llarg de trenta-nou anys han tingut temps per destruir i falsejar les proves. Segueix sent un secret d’Estat, tot i que molts ho tenim molt clar. Només us diré que quan se’m va acabar el permís, i en tornar a la caserna de Santo Domingo de la Corunya, companys gallecs em comentaren que l’esmentat coronel Tejero estava en una còmoda “cel·la” al Castell de la Palma del Ferrol, gaudia de total llibertat i no parava de rebre gent que li portava tota mena de presents.

Comptat i debatut, Juan Carlos I ha estat el pal de paller de l’anomenada “transició”. Un cap d’estat imposat pel dictador, mai votat pel poble i que al llarg del seu regnat ha tingut total impunitat per enriquir-se i aixoplugar a tots els franquistes infiltrats en els poders fàctics. Per tot plegat, i a més tindre la gosadia de dir que “Nunca fue la nuestra, lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suya, por voluntad libérrima, la lengua de Cervantes”, arreu dels Països Catalans el seu quadre hauria de penjar, com el seu avantpassat Felip V, cap per avall. Ara, la CIA, una altra vegada, ha estat qui ha destapat els seues negocis corruptes, els diners que té ens paradisos fiscals i les aventures amoroses. Però això ja ho sabíem, i també intuíem que els poders fàctics li donarien suport. Ara bé, no esperàvem que tot un partit “socialista”, el PSOE, el blanquegés de la manera com ho ha fet. I tampoc podem entendre com un partit com Podemos, que diuen que és comunista, encara continue governant amb aquests “socialistos”.

De tot plegat em ve al pensament la famosa frase de l’escriptor Josep Pla: “El que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres”. I és que en qüestionar el model d’estat i la “sacrosanta unidad”, i no oblidem que la monarquia, com deia més amunt, és el seu pal de paller, els espanyols, de dreta i d’esquerra, tanquen files i imposen la seua cerrazón. Així doncs, dels partits polítics espanyols ja sabem el que ens espera: Monarquia! malgrat que siga corrupta. Encara com que ens hi queda El poble: ”El poble/ amatent ens procura/ algun guariment/ per a aquest confinament./ Si a migdia/ ens voltegen les campanes,/ al vespre aplaudim els sanitaris/ pels seus treballs diaris.// El poble/ amatent ens procura/ algun guariment/ a decisions sense argument./ I per això/ a migdia, al vespre o a la nit/ en finestres, terrasses i balcons/ casserolem a polítics i Borbons.//

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!