Vicent Luna i Sirera

Tirant al blanc

17 de desembre de 2019
0 comentaris

El poder de la ultradreta europea

LA FRASE: “Creo que la monarquía no está en crisis” (Pablo Iglesias, El Nacional.cat, 6-12-2019). L’any 2014, i en l’assemblea fundacional d’Unidas Podemos, el seu líder Pablo Iglesias va dir que “el cielo no se toma por consenso: se toma por asalto”. Des de llavor aquesta formació política que criticava, entre altres, el model de partits polítics tradicionals, la casta política , el Règim del 78 i la Monarquia, esdevingué l’esperança per a molta gent decebuda amb el bipartidisme. I confiaren que aquest partit havia vingut per a iniciar un procés constituent que obrís el cadenat del 78, poder discutir de tot i forçar una segona transició envers la III República. Cinc anys després Unidas Podemos ha decebut a molts dels seues votants, que veuen com mica en mica s’està convertint en un partit més. El partit morat han passat, com diu l’exvicepresident del Govern i militant de MÉS per Mallorca, Biel Barceló,  de “l’assalt als cels a fer el joc del PSOE“. Efectivament, i d’exigir una profunda reforma de la Constitució del 78 a assimilar-la, demanar-ne el compliment i defensar-la amb convicció; a convertir-se en un més d’aquells partits que en mítings i campanyes deien que “no els representaven”; de defensar com a prioritari un referèndum d’autodeterminació per resoldre el conflicte polític a Catalunya, a passar darrerament de puntetes; de brandar contra la Monarquia i els seues privilegis a blanquejar-la dient que aquesta no està en crisi.

Comptat i debatut, cinc anys després Unidas Podemos , el moviment polític sorgit de les revoltes del 15-M i que havia nascut per “assaltar el cel”, ha perdut la frescor i l’encant que encisà a tanta gent. I és que Podemos ha estat víctima de l’establishment que arrossega els partits al fangar del sistema, i quan hom  toca poder comença a menjar-se les seues pròpies contradiccions, com reconeix el mateix Iglesias: “nos encontraremos muchos límites y contradicciones, y en el que tendremos que ceder en muchas cosas”. I és que estan cedint tant i tant que, com diria l’inefable Alfonso Guerra, dins de poc a aquest partit no el reconeixerà “ni la mare que el va parir”.

LA IMATGE: “El poder de la ultradreta europea” (Programa “TOT ES MOU” de TV3, 20-11-2019)

Se n’ha parlat i se’n parlarà molt i molt de la globalització, aquesta “sèrie complexa de processos que es produeixen simultàniament en l’àmbit econòmic, polític, tecnològic, cultural i ecològic  i que abasten la major part de les regions del planeta”. Aquesta, com passa amb quasi tots els canvis, té aspectes positius i negatius. Ningú dubta que a nivell econòmic, per posar algun exemple, ha suposat una reducció dels costos en el transport i en la transmissió de la informació, així com una major integració dels mercats financers. Però també és veritat que la proliferació de multinacionals de tot tipus han rebentat els preus dels mercats, contribuint a arruïnar els petits començos, les botigues de tota la vida, les xicotetes indústries, els llauradors i el ramaders de proximitat….La globalització trenca fronteres, i això implica un major contacte de llengües, de cultures, de maneres d’interpretar el món. I ha generat diferents processos migratoris que comporten conviure amb diferents identitats, redistribuir el treball i la riquesa, reconèixer la igualtat de gèneres, incidir en les desigualtats de tot tipus….Aquesta nova realitat, que ens condueix a un món cada vegada més global i globalitzat, també té els seues efectes col·laterals a nivell social i polític. Malauradament no tots estan dispostos a conviure amb gent que té altres identitats, altres llengües, altres cultures. No tots estan dispostos a compartir el treball amb els nouvinguts, a acollir-los, ajudar-los, integrar-los. I aquest sentiment de superioritat, aquest menyspreu al “foraster”, aquesta por a perdre privilegis, etcètera, engendra odi, racisme, xenofòbia, allò que en diem feixisme.

És en aquest context on millor s’hi mouen els partits ultradretans, que intenten atreure els vots de tota aquesta gent que no vol conviure amb tot el que suposa aquests nous canvis. La UE és un bon exemple on l’augment d’aquests partits és força preocupant. A casa nostra el ràpid augment de VOX és l’exemple més paradigmàtic, on ha anat a parar el feixisme més divers: franconostàlgics, masclistes, islamòfobs, antifeministes, nacionalistes espanyols més centralistes, antiavortistes, ultraconservadors…Un partit que dels zero diputats que tenia en  2015 ha passat als 52 actuals, esdevenint la tercera força política,  i essent el partit clau en el govern d’algunes comunitats autònomes. I és que el feixisme avança si no se’l combat. Al feixisme no se’l discuteix, se’l combat. I, com han fet a altres països, també amb cordons sanitaris per invisibilitzar-lo, i no, quina vergonya!! com han fet el PSOE i el PP deixant-los entrar a la mesa del Congrés, o com han fet també PP i C’s pactant amb ells als Governs d’Andalusia, Múrcia, Madrid… Per cert, aquells que estem preocupats per aquest ascens de la ultradreta, i per saber com funciona aquest feixisme hauríem de llegir el llibre “Fatxa”, de Jason Stanley.

LA XIFRA: “Quatre de cada deu valencianes i valencians no ha llegit cap llibre en l’últim any”. (À Punt, 27-11-2019). Segons el darrer anuari d’estadístiques culturals del Ministeri de Cultura els valencians i valencianes som, ai i quina vergonya!, la segona autonomia que menys llig de tot l’estat. Només el 60% de la població diu haver llegit algun llibre el darrer any, per sota del 65,8% que és la mitjana estatal. No és la primera vegada que els valencians estem a la cua pel que respecta a lectura i consum de cultura en general. Llegir implica un esforç, una constància, un hàbit, i vivim precisament en una societat acostumada a aconseguir les coses d’una manera ràpida i a ser possible sense massa esforç. Naveguem com autòmats per les xarxes socials, i segurament mai hem estat tan en contacte amb la lectura, però som lectors de titulars, de frases curtes, de xafarderies, de…, en definitiva de textos que no impliquen massa esforç. Però en tractar-se de llegir algun llibre de narrativa, assaig, poesia, relats… que requereixen la nostra atenció per pensar, relacionar, imaginar, descobrir… els índex de lectura baixen considerablement. I es fan campanyes de tot tipus, mai en seran prou! per incitar-nos a que llegir és un plaer i que hi ha milers de raons per fer-ho: “per comprendre la vida, per viatjar a qualsevol lloc, per imaginar, per plorar, per somriure, per somiar, per aprendre, per ser un heroi, per conèixer el món, per educar, per estimar, per valorar la vida, per riure, per fugir de la realitat, per confiar, per jugar, per millorar el vocabulari, per emocionar-nos, per viure, per descobrir” (www.educacioilestic.cat)…i per ser lliures.

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!