Justícia o venjança?

 

 LA FRASE: “Si poden exhumar Franco, jo també puc exhumar el meu germà” (Antonia Fernández, Diari la Veu, 13-10-2019). Arran de la possible exhumació de les restes del dictador Francisco Franco, hi ha valencians que han demanat a Patrimoni Nacional poder també exhumar les restes dels seues familiars, soterrats allí en la fossa comuna. És el cas de la família del militar Angel Fernández. La seua germana Antonia ha fet la petició per escrit, argumentant que “si poden exhumar Franco, jo també puc exhumar el meu germà”. La contestació ha estat que “analitzaran la viabilitat de l’exhumació”. El cas d’Antonia Fernández només és una petita mostra de la situació de milers i milers de famílies que, encara a hores d’ara, no hem pogut localitzar i enterrat dignament els nostres familiars. Una autentica vergonya per a un estat que vol fer-nos creure que és democràtic, però que en realitat no ho és. Un estat que 80 anys després d’aquella guerra permet que milers i milers de famílies no sapiguem on estan els nostres familiars, sense saber si foren afusellats, soterrats en fosses comunes o tirats en alguna cuneta.

“I un dia esclatà aquella vil guerra/i tots dos haguéreu d’anar al front/deixant els pares, els germans, el poble./Calia lluitar per la democràcia,/defendre la legítima República./Ai, però van ser tres llargs anys de guerra,/tres anys de patiments, ira, malsons,/de frustrada ràbia acumulada./Tres anys de foscor amb la soga al coll/esperant una carta, un telegrama./I res, mai més sabérem de vosaltres,/la dissort tacà les nostres famílies,/sang tricolor innocentment vessada./Després vingué l’afront dels venedors,/quaranta anys tacats de roig, controlats,/aguantant afronts i velats menyspreus.//

I arribà l’esperada democràcia/i tothom desenterrà l’esperança,/esperant un gest, merescut desgreuge./Però aquesta fingida llibertat/pactà tirar terra sobre el passat,/no obrir velles ferides, ens van dir./Mentrestant milers de cossos/jauen oblidats en fosses comunes,/esperant descansar en un lloc digne./Aquell maleït jorn vau eixir de casa/per defensar la dignitat del poble,/avui, després d’haver passat huit dècades,/on són els vostres cossos oblidats?/Quan honoraran la vostra memòria?/Vergonya cavallers, mesells polítics!/Ja no hi són els pares, tampoc germans/i els haguera agradat dir-vos adéu,/però hi quedem tots nosaltres, i el poble/que no oblida la lluita dels seus fills.//”

LA IMATGE: “Sentència al procés”(TV3, 14-10-2019)

El dilluns 14 el Tribunal Suprem espanyol va fer pública la sentència del judici contra el procés. Els presos polítics, per posar les urnes l’1-O i donar la veu al poble, han estat condemnats per sedició i malversació. La suma de tots plegats arriba als 99 anys i 6 mesos. Aquesta ha estat la resposta de l’Espanya “democràtica” al 80% de la població de Catalunya que, en més d’una avinentesa, ha manifestat que el futur del seu poble ha de passar per les urnes. Per molt que ho vulguen maquillar, aquest ha estat un judici polític, on la sentència estava ja dictada abans de començar les declaracions. Ha estat un acte de venjança i no de justícia, on s’han vulnerat els drets dels encausats. Un judici on s’han tingut en compte “raons d’estat” i no “raons de dret”. I és que per a l’estat espanyol, i des de sengles ençà, pel que respecta a la “sacrosanta unidad de la Patria” el fi justifica els mitjans. I tant se val que estiga governant l’esquerra o la dreta, el PP o el PSOE. L’estat, amb la connivència dels partits espanyols, els mitjans de comunicació, els poders fàctics, la justícia, les forces de seguretat… i les seues clavegueres, han posat tots els mitjans possibles i impossibles per crear en l’imaginari de la població que la “Patria no se toca”. I per aconseguir-ho no dubtaran en fer servir qualsevol mitjà: mentir, subornar, pressionar, perseguir, infondre por, extorsionar, censurar, restringir la llibertat d’expressió…i empresonar a líders polítics, cantants, tuiters i qui faça falta.

Amb aquesta sentència s’obri una nova etapa. L’estat espanyol ha pogut decapitar els líders dels partits independentistes catalans, i frenar momentàniament el desenllaç final del procés. Diguem-ne que la partida d’escacs s’ha enrocat, però no ha acabat. La majoria del poble català ha perdut la por, vol acabar la partida i saben que mai han estat tant a prop de la desitjada llibertat, o és ara o mai. I per això, només conèixer la sentència, han eixit als carrer per deixar ben clar una cosa: “la nostra sentència és la independència”.

LA XIFRA:Miquel Grau 53/1977(LOBLANC, 09-10-2019). Recorde perfectament aquell diumenge 12 d’octubre de 1977. Acabava de començar les classes a l’Escola Normal de Magisteri, aquell cap de setmana vaig decidir quedar-me a Alacant i no anar al poble. Just aquell diumenge van soterrar el jove Miquel Grau, assassinat quan la nit del 6 d’octubre, juntament amb Mari Llum Quiñonero Hernández (militant del MCPV), Juan Ángel Torregrosa i Xavier Álvarez Landete enganxaven cartells de la Diada del País Valencià a la plaça dels Cavalls. Algú els va llançar, des d’un darrer pis, una rajola que malauradament impactà al cap del jove Miquel. Des de llavors el vaig tindre molt present, doncs al llarg de tres cursos, i de camí cap a l’Escola de Magisteri, vaig haver de passar pel mateix cantó on l’assassinaren. Ara, 42 anys després, la seua amiga la periodista Llum Quiñones ens presenta el llibre “Miquel Grau 53/1977” . Quiñones “traça un retrat exhaustiu de l’època que uneix els records personals amb la investigació”. El projecte va nàixer a Alacant, amb el suport i impuls de micromecenes i ha vist  la llum aquest mes d’octubre”.

Aquest és el meu petit homenatge a Miquel, un jove de la meua edat que amb la seua lluita ens marcà a tota una generació. La generació de la “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”.

”Acabaves d’arribar de servir a la Pàtria,/del Ferrol d’aquell dictador funest i Caudillo,/ d’una Armada de colpistes, militars franquistes.//A casa nostra alimentàvem les esperances/ i com tants valencians assedegats de canvi/volgueres eixir al carrer aquella Diada:/Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia!//Però la mà negra de l’intolerant feixisme,/ vigilant d’amagat al capdamunt d’aquell pis,/ et segà la vida amb aquell enderroc mortal./ Fosca nit de sis d’octubre del setanta-set/ que s’endugué el jove lluitador alacantí,/ tacant de vermella sang la Plaça dels Cavalls,/ per sempre més serà la Plaça de Miquel Grau.// Tu tenies vint anys, déu meu solament vint anys!/i el somni de bastir tots plegats un nou país./ Ara t’enyorem i avui en volem deixar memòria,/ també amb Juan Angel,  Xavier i la Mari Llum,/ companys  de lluita que et ploraren aquella nit./ El teu exemple ens esperona a no defallir mai,/ perquè la lluita continua, enyorat company.//”

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *