Vicent Luna i Sirera

600 anys de la Generalitat Valenciana

Un retrobament memorable, trenta-nou anys després

L’estiu de 1979 el primer president del Consell Preautonòmic del País Valencià, Josep Lluís Albinyana, recorré de nord a sud els pobles valencians demanat el suport dels ajuntaments al procés autonòmic. Albinyana aconseguí que 512 municipis (el 95% del total de localitats) i 3.347.935 ciutadans (el 98% del total de valencians i valencianes) sol·licitaren demanar l’autonomia per l’article 151 de la Constitució. El mateix article pel qual aconseguiren l’autonomia Andalusia, Catalunya, País Basc i Galícia. A l’octubre del mateix any el president lliurà la documentació al Ministeri, on hi constava el massiu suport del poble valencià a l’esmentat procés. Tot i així, el govern central passà totalment de les aspiracions dels valencians i ens imposà l’accés a l’autonomia per l’article 143, una via molt més lenta i que ens negava als valencians la capacitat de convocar i dissoldre el nostre parlament. Val a dir que des de llavors els valencians seguim tenint una autonomia de tercera: en finançament, infraestructures, recuperació dels furs, un cos de policia propi, control de ports, aeroports i tren de rodalies…Segons Albinyana, “no vàrem tindre el que ens pertocava com a poble per la traïció dels partits parlamentaris: la UCD, el PSOE i el PCE” (1)

En aquell procés de recollida de suports, el president Albinyana vingué a Camp de Mirra el 25 d’agost de l’esmentat 1979. El periòdic Información de 21 d’agost anunciava que el president Albinyana “viaja el próximo viernes hasta Camp de Mirra, localidad perteneciente a la comarca del Alcoià, para asistir al pleno municipal en que será aprobada la solicitud de la autonomia para el País Valencià […]La presidencia del Consell continua su tarea de pregonar por todo el País Valenciano la necesidad de que los Ayuntamientos pidan la autonomia y hagan causa común con los deseos del pueblo” (2). Efectivament, aquell divendres 25 d’agost Josep Lluís Albinyana vingué a Camp de Mirra a recollir la petició de l’ajuntament, i aprofità per donar suport i assistir a la representació del Tractat d’Almisrà. Per cert, com també ho va fer vàries vegades el santvicenter Josep Bevià, company d’Albinyana en el primer Consell Autonòmic, i amb el càrrec de Conseller de Cultura. Segurament recordareu el lamentable espectacle que muntaren alguns energúmens, per no qualificar-los d’una altra manera. Algun d’ells, la majoria vinguts d’altres pobles, increparen i insultaren al president. No era la primera vegada que Albinyana seria agredit o insultat. Ho fou en octubre de 1978, quan un grup de blavers van intentar assaltar el Palau de la Generalitat, un any després en l’aeroport i fins i tot li posaren una bomba en el seu domicili.

Aquest clima enrarit, que alguns han anomenat “Batalla de València”, esclatà arran de les eleccions generals espanyoles de 1977. Tot i que a nivell de tot l’estat guanyà la dreta, no passà el mateix a casa nostra: “Aquesta derrota provocà que els dirigents de la UCD al País Valencià, encapçalats per Emilio Attard Alonso, que pertanyien al sector més reaccionari de la dreta valenciana, tinguessin por de ser desplaçats del poder polític i planegessin eradicar el predomini de l’esquerra mitjançant les coaccions, i adoptà l’anticatalanisme com a estratègia de xoc” (3). Des de llavors sorgiren grups violents, escamots blavers… que subvencionats descaradament, amb el suport del periòdic Las Provincias i amb una total impunitat per part de les forces d’ordre públic, dels subdelegats del govern i dels tribunals de justícia, portaren endavant actuacions de caire feixista: insults, escarnis, agressions, pintades amenaçant, assalts a institucions, rebentar actes, cremar llibres, alimentant la por… i fins i tot posant bombes, com les que patí, com he dit adés el mateix Albinyana, el professor Sanchis Guarner o l’escriptor Joan Fuster. Per a aquests grups feixistes el president Albinyana, com a màxima autoritat dels valencians, es convertí en la principal diana. Però no solament per part d’aquests grups feixistes, sinó també per part d’una part del seu propi partit que li feu la vida impossible. El 24 de maig de 1979 Josep Lluís Albinyana presentà la dimissió: “perquè en aquestes circumstàncies – sense suport i amb més atacs que solidaritats per part d’alguns companys- no podia seguir[…] Jo no puc seguir ací sense comptar amb el suport de tot el meu partit”(4). Però la popularitat del president el feia insubstituïble, i continuà ocupant el càrrec fins a desembre del mateix any, “quan la falta de suport de la direcció del PSOE a les seues polítiques valencianistes provocaria un pacte entre la cúpula del partit i la Unió de Centre Democràtic (UCD) perquè el PSOE (ja rebatejat com a PSPV-PSOE) abandonara el Consell Preautonòmic. Albinyana es quedà en minoria davant la UCD i va ser forçat a dimitir, la qual cosa es produí el 22 de desembre de 1979, i va ser substituït com a cap del Consell per Enrique Monsonís (UCD), amb la qual cosa el País Valencià accediria finalment a l’autonomia per la via de l’article 143, reservada per a les comunitats «no històriques»(5).

Doncs bé, 39 anys després d’aquell periple que portà el president a recórrer tot el país, ara ha tornat a visitar els pobles valencians comarca a comarca, i per presentar-nos el llibre “Josep Lluís Albinyana. Un president sense país”.  Efectivament, i ha  estat el periodista Carles X. Senso Vila qui ha escrit aquesta primera biografia política del primer president preautonòmic dels valencians,  un llibre que ha editat el Petit Editor i que és força recomanable. El 9 de novembre de 2018, convidat pel col·lectiu de Compromís, vingué al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi (COM) a presentar-nos-el.  En aquella memorable nit els que vàrem assistir vam poder gaudir de les observacions lúcides, realistes i sense pèls a la llengua d’un president que, quasi quatre dècades després, analitza aquell període que li va tocar viure de l’anomenada “Transició”. Mentre l’escoltava, un doll d’imatges em venien al record, i en especial aquells esvalotats que, com he dit més amunt, l’insultaren aquell 25 d’agost a Camp de Mirra. Albinyana ens va fer un tast de les seues memòries, amb reflexions molt sucoses sobre les vicissituds, renúncies, entrebancs, traïcions, conxorxes, etcètera. Així com els esdeveniments polítics que vam succeir, fonamentalment a casa nostra, en aquells primers anys de canvi de la dictadura a la “democràcia”. O com diria Xavier Díez, en aquells anys on “el franquisme… fou la continuació de la guerra per altres mitjans. I la Transició, la continuació del franquisme” (6).

I és que cada dia que passa anem acumulant més arguments per afirmar sense embuts que la tant lloada “Transició” fou una estafa, un fracàs. I això que diuen que va ser “modèlica”, com alguns volen fer creure, és tot un muntatge amb la connivència de tots els poders fàctics: església, exèrcit, banca, partits polítics, mitjans de comunicació… Han hagut de passar quaranta anys per reconèixer-ho. El mateix Albinyana en parla i ens diu que “el principal producte de la “Transició” que és la Constitució de 1978, ha estat incapaç de resoldre els problemes latents en la societat espanyola des de l’inici de la construcció de l’Estat Modern” (7).I aquesta Constitució, que darrerament en parlen tant els polítics, a parer d’Albinyana “falseja la representació proporcional democràtica, […] té una indefinició del contingut essencial dels drets fonamentals,[…]el mecanisme de repartiment dels càrrecs del Tribunal Constitucional pels dos partits principals ha degradat la possible justícia constitucional,[…]blinda la reforma constitucional per impedir l’exercici dels drets democràtics per les futures generacions, deixant imposada la Monarquia i la tutela de les Forces Armades sobre la Constitució per a sempre”(8). Per això el pas del temps ha demostrat que fou “una maniobra perversa per imposar la continuïtat dels poders fàctics del franquisme amb la col·laboració de les potències estrangeres i la fàcil complicitat del PSOE i el PCE”(9). Només cal que donem un cop d’ull a l’actual situació política per corroborar aquestes conclusions del president Albinyana: manca de llibertat d’expressió i separació de poders, ascens de l’ultra dreta, control dels mitjans de comunicació, politització de la justícia, impunitat de polítics corruptes…

A més de parlar-ne de la “Transició”, i com no podia ser d’una altra manera, en aquestes memòries Josep Lluís Albinyana aborda molts temes força interessants. Ens parla del PSPV-PSOE, que llavors fou el seu partit: “[…]a nivell de país he de ser molt crític perquè considere que mai han sigut efectius. I han tingut el poder en les mans[…] per a redirigir la via estatutària i varen legitimar el procés de pactar amb la UCD i totes les demés claudicacions en el tema dels símbols o de la llengua,[…]i en què acabà Canal 9? I la Llei d’Ús? Jo sóc molt crític. Tenen majoria a les Corts però sempre caminen entre luces y sombras i sempre és un quiero y no puedo” (10). I també reflexiona d’altres coses, com de la seua estimada ciutat: “confesse que la intolerància crònica d’aquesta ciutat em posa malalt” (11); de la seua condició política: “sóc de València i valencianista. Condició que m’ha portat una invisibilitat habitual. Com a teràpia em reconec en la pràctica quotidiana dels valors psicològics, morals i culturals del meu país, amb un orgull quasi malaltís. I en política, mantenint la consciència íntima de formar una part infinitesimal de la gran nació històrica assentada en el quadrant nord-occidental de la Mediterrània i que ocupa part dels territoris dels Estats espanyol, francès i italià. Una nació que es reconeix parlant” (12); i també ho fa de la burgesia valenciana: “sí hem tingut una burgesia al llarg del segle XIX. Però la seua potència no deu pas mesurar-se pel grau del seu compromís amb una formulació “nacionalista” de fer País. No. La seua missió era enriquir-se”(13);  i del model d’estat que darrerament tant se’n parla: “dins la societat espanyola no es planteja un debat sobre l’existència d’una nacionalitat comuna i polièdrica que, a més a més, ens identifique en la contemporaneïtat. La qüestió em sembla que està censurada. Només cap un model de patriota, […] hi ha un projecte nacional (l’espanyol) que nega l’existència dels altres. Rebutja la possibilitat d’una coexistència pacífica de futur. És una opció “a la defensiva” mantenint un statu quo que no va més enllà del segle XIX” (14). Però també diu la seua sobre l’assagista  de Sueca: “serà mèrit únic de Fuster, al meu parer, posar-li el punt sobre la barra vertical per fer la “i”, rescatant el fet nacional des de la diferenciació més casolana revelada pel fil conductor de la llengua” (15); i no es mossega la llengua en parlar de la societat valenciana i dels seues polítics: “la meua opinió sobre la societat política valenciana és molt dolenta perquè no han tingut mai un projecte, són supervivents, comerciants, venedors. La valenciana és una societat on la jerarquia de prioritats no està establida. El que estiga bé que no es menege. Menfotisme col·lectiu però no individual” (16); i de moltíssims temes interessants que, sens dubte, ens ajuden a entendre una mica millor aquells anys convulsos de la “Transició”.

Com deia més amunt, en aquella visita al COM d’Alcoi el president Albinyana coincidí amb Romà Francés i Berbegal, un dels regidors amb el qual es reuní aquell 25 d’agost a l’ajuntament de Camp de Mirra. Després de trenta-nou anys, president i regidor, tots dos en aquells anys del PSPV-PSOE, tingueren l’oportunitat de saludar-se, xarrar amicalment i recordar els esdeveniments d’aquella sessió plenària de l’ajuntament, així com dels actes que es feren al voltant del Tractat d’Almisrà. Romà s’emportà un exemplar de les memòries dedicat pel mateix president, i Albinyana una còpia de dues de les fotografies que es feren aquell dia a Camp de Mirra. Trenta-nou anys després l’estima pel país els retrobà de bell nou. Trenta-nou anys després cap dels dos continua militant en les files socialistes, però malgrat tot i salvant les distàncies, tots dos segueixen compartint, si més no, la idea principal que els portà a militar en política: la il·lusió per bastir un País Valencià més lliure, més culte, orgullós de la seua llengua, cultura, història, identitat….Han passat quatre dècades, i de segur que moltes renúncies, claudicacions i corrupteles dels nostres polítics els han decebut, com ens han decebut a tants valencians i valencianes. Però tots dos segueixen treballant, cadascú des de la seua condició  social, des del seu món cultural, cívic, associatiu, festiu, musical… per construir xarxes de complicitat, per allò que se’n diu “fer País”. Això sí, el pas del temps i l’experiència acumulada  els ha esmolat l’esperit crític. I és que al llarg d’aquests trenta-nou anys n’hem vist de tots els colors, i hom ja no està per a combregar amb rodes de molí.

La lectura del llibre “Josep Lluís Albinyana. Un president sense país” és un bon antídot contra la desmemòria. Unes memòries que s’han editat tot just el mateix anys que els valencians celebrem el 600 Aniversari de la Generalitat Valenciana. I és que tot i que havia estat creada molt abans, en el context de la llarga guerra amb Castella durant la segona meitat del segle XIV, serà amb Alfons el Magnànim quan l’any 1418 es desenvoluparà plenament. Tot un ventall d’actes, conferències, congressos, edicions, presentacions…, s’han dut al terme per tot el País Valencià per commemorar aquests sis segles de Generalitat. En el sopar anual de 2018, de l’Institut d’Estudis de les Valls de Mariola (IEVM), el professor Josep Guia impartí la conferència “La reivindicació de la Generalitat Valenciana com a institució d’autogovern (1974-1981)”. Guia, d’una manera molt didàctica, va fer un recorregut per la nostra història per tal d’esbrinar des de quan els valencians reivindiquem la “Generalitat”, arribant a conclusions molt sucoses: ”Cap organització valencianista anterior a 1974, de preguera i postguerra, no va reivindicar la “Generalitat” com a institució autonòmica moderna. La primera reivindicació la inicià el PSAN mitjançant textos i campanyes, atenent dos aspectes: el respecte dels valencians pel Palau de la Generalitat i el precedent de la Generalitat Valenciana. L’avantprojecte d’Estatut d’Elx dotà de consistència formal la reivindicació de la “Generalitat” mitjançant un text articulat (octubre 1975). En maig de 1976 la reivindicació de la “Generalitat” és assumida per la TFPSPV. El Plenari de Parlamentaris i el Consell del País Valencià no reivindiquen la “Generalitat” (1977-1980). I per últim, l’avantprojecte d’Estatut de Benicàssim (maig 1981) reivindica la “Generalitat” com a institució global de l’autonomia” (17). Serà a partir de llavors que el nom s’hi conserva, malgrat que aquest darrer Estatut, com he dit més amunt, fou àmpliament retallat a Madrid. Miraculosament  l’inefable Alfonso Guerra no gosà “cepillar” el nom de “Generalitat”, com si fos “un carpintero”.

La lectura de les memòries del president Albinyana, així com aquestes aportacions del professors Guia, ens ajuden a entendre una mica millor les vicissituds d’aquella “Transició”. Un munt de pistes  que ens suggereixen moltes reflexions  per entendre una mica més aquest país nostre: complex, cobejat,  manipulat, desestructurat,  líquid, … Un país, comunitat o regne que algun dia haurà de fer un pensament i decidir definitivament si el seu futur passa per seguir ofrenant, per seguir sent una autonomia de tercera…, en definitiva per aguantar els embats d’un vent que presumeix de no tindre màcula, que ho eixuga tot impunement, cofoi de ser la granera del cel, o per contra dóna un pas endavant, aspirant a ser amo del seu futur.

El nostre poble necessita, d’una vegada per totes, un revulsiu contra el “menfotisme col·lectiu” que apunta Albinyana. Necessitem imperiosament un veritable projecte de país que camine per la dignitat, coherència, intel·ligència i fermesa. Perquè un altre país és possible, i tant que sí!, perquè els valencians i valencianes ens mereixem anar més enllà del “quiero y no puedo”.

CITES:

 (1,4,7,8,9,10,11,12,13,14,15,16) “Josep Lluís Albinyana. Un president sense país”. Carles X. Senseo Vila, edita El Petit editor, 2018.

(2) Periòdic Información, 21 d’agost de 1979.

(3) Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Batalla_de_Val%C3%A8ncia

(5)Viquipèdia: https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Llu%C3%ADs_Albinyana_i_Olmos

(6) “Anatomia d’una ruptura. Espanya i Catalunya (1975-2014)”. Xavier Díez, edita El Jonc, 2015.

(17) “La reivindicació de la Generalitat Valenciana com a institució d’autogovern (1974-1981)”. Josep Guia i Marín, 2018.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!