Vicent Luna i Sirera

Tirant al blanc

6 de setembre de 2019
0 comentaris

Per terres de Sicília

 

Enguany el viatge d’estiu amb les meues cunyades i cunyats l’hem fet a l’illa de Sicília. Tot i que allí la calor l’han deixada caure a cabassos, si fa no fa com ací a casa nostra, la veritat és que ha pagat la pena visitar-la. Aquesta Trinàcria, com l’anomenaren els grecs, vigilada pels fars de Siracusa, Tràpani i Messina i sempre a l’aguait d’un ferotge Polifem que dormita, l’Etna (Montgibell), formà part de la nostra confederació catalanoaragonesa de 1282 a 1442. Una unió de regnes, comtats, ducats i senyorius, allò que en digueren Regne d’Aragó, Comtat de Barcelona, Regne de València, Regne de Mallorca, Comtat de Provença, Senyoria de Montpeller, Regne de Sicília, Regne de Sardenya, Ducat d’Atenes, Ducat de Neopàtria i Regne de Nàpols. Una modèlica i capdavantera federació d’estats medievals, on s’hi respectaven les singularitats de cada territori, tot compartint estructures polítiques de govern semblants, com Corts, Generalitats i Constitucions. I aquesta unió d’estats era coordinada, adobada i consensuada per la figura del monarca. Vaja, una forma de governar-se que acceptava la unitat, però respectant sempre la diversitat. Doncs bé, val a dir que set segles després ens hi trobem amb aquest esquifit i descafeïnat model autonòmic que ens té lligats de mans i peus. Que està a anys llum d’aquella confederació plurinacional que “senyorejava sobre el món”, on com deia Ramon Muntaner “cap peix del Mediterrani no podria moure’s si no portava marcades les quatre barres”, i quan hom deia ben alt i sense complexos ser ciutadà valencià de nació catalana.
Sicília, com tant altres territoris d’arreu, ha estat una illa cobejada per molts pobles al llarg de la seua història: sículs, sicans, elinis, grecs, fenicis, romans, gots, bizantins musulmans, normands, francesos, catalanoaragonesos, espanyols, savoians, austríacs, borbons i finalment italians. La població actual és el resultat de la barreja de tot plegat, doncs cadascun d’aquests pobles va deixar la seua empremta, el solatge de la seua cultura. Els arqueòlegs tenen una gran feinada quan enceten una excavació, van eixint una darrere l’altra, com els corfolls d’una ceba. Val a dir que Sicília entrà oficialment a formar part de la corona catalanoaragonesa l’any 1285 pel Tractat de Cefalù, signat al castell d’aquest poble entre Carles II d’Anjou i Pere III d’Aragó “el Gran”, pel qual Carles, capturat per Roger de Llúria a la Batalla del golf de Nàpols i presoner de Pere a Cefalù, renunciava a l’illa de Sicília en favor de Jaume el Just, germà del futur Alfons el Cast i a canvi era alliberat. Done fe de la bellesa d’aquest poble, vora mar i als peus d’un promontori anomenat la Roca de Cefalù, i que al seu capdamunt estan les restes d’aquell castell que fou testimoni d’aquell Tractat tan important.
Recórrer l’illa en un viatge organitzat té avantatges, no t’has de preocupar en cercar on allotjar-te i menjar, i a més a més ho tens tot organitzat. Ara bé, té l’inconvenient que et porten on volen i acabes tenint poc contacte amb la població. Tot i així, ha valgut la pena aquest viatge que l’encetàrem a Catània, la residència favorita dels reis catalanoaragonesos i on l’any 1434 Alfons el Magnànim fundà la seua universitat. Des d’allí i en sentit contraria a les busques del rellotge vam voltar l’illa, tot visitant les ciutats més importants, per tornar-hi al punt de partida. Set etapes per copsar una mica la història d’aquest poble, farcit de teatres, amfiteatres, temples, termes, viles romanes, banys àrabs, catedrals, esglésies, muralles, castells, palaus, etcètera. Una borratxera de monuments que dempeus desafien el pas dels anys. I, com no podia ser d’una altra manera, he volgut fixar-me amb més detall en aquelles construccions portades a cap durant el govern de la nostra confederació. I és que la corona catalanoaragonesa, arreu dels seus territoris, produí un tipus d’arquitectura, escultura i pintura propis. L’anomenat gòtic català està present en un bon grapat de construccions de les ciutats més importants de l’illa. A Palerm és digne d’admirar el pòrtic de la Catedral i les combinacions de relleu i color de l’absis, les finestres del Museu Diocesà, els palaus Marchesi i Aiutamicristo, el sostre de fusta del Palau Steri o la utilització del cimbori en la Capella Palatina. Una altra ciutat on podem gaudir d’aquest estil és a Taormina, en els palaus Corvaja i Ciampoli i en l’esmentada Porta de Catània, així com en les façanes d’algunes de les cases que avui són botigues. En una de les seues esglésies em vaig trobar dos imatges del Sants de la Pedra, Abdó i Senén, els primers patrons dels llauradors i pagesos de les terres de parla catalana. Erice és una altra ciutat que paga la pena visitar i on hi és present aquest gòtic en façanes de cases i en l’Església de l’Assumpció, fins i tot hi trobareu la Via Nino Catalano. Sant Jordi, el patró que està ben arrelat als Països Catalans (PPCC) també hi és present a l’illa. A Racusa el trobareu en la façana del Duomo di San Giorgio, on al seu interior tenen una gegantina escultura del patró i un gran quadre. També és interessant el relleu del sant matant el drac que s’hi troba al timpà de l’antic Portal de San Giorgio, i fins i tot a Palerm el trobem al “Teatre Argento. Opera dei Pupi”, una mena de teatret amb titelles, que em recorda el Tirisiti d’Alcoi, on Sant Jordi mata el drac i fins i tot hi ha una batalla entre moros i cristians.
A Siracusa, “la ciutat més bonica de la Magna Grecia” segons Ciceró, també té petjades ben curioses com el Palau dels Borja i, des de la mateixa Plaça d’Arquímedes, on al bell mig s’hi troba una preciosa font, dedicada al mite que explica Ovidi al llibre de les Metamorfosis. La font simbolitza Aretusa en el moment en què Diana l’amaga de la vista d’Alfeu. Doncs des d’aquesta font podem contemplar les finestres gòtiques de la casa que fou d’una família catalana. A més a més, en moltes construccions hi trobem la influència d’elements constructius típicament de la corona catalanoaragonesa, com el mocàrab, element arquitectònic decoratiu a base de prismes juxtaposats introduïda a la península ibèrica pels almohades i la volta catalana, que consisteix a cobrir l’espai mitjançant una volta de maons col•locats per la part plana.
No és gens difícil entendre’s amb un sicilià, tant fa si parla italià o sicilià, doncs són llengües romàniques com la nostra. El sicilià i el català foren llengües oficials al parlament de Sicília entre els segles XIII i XV i la influència de la nostra llengua en el sicilià fou important. Des de llavors el sicilià es transmeté per via oral de pares a fills i encara a finals del segle XX gran part de la població de l’illa parlava aquesta llengua. Malauradament en l’actualitat la majoria dels joves ja no el parlen bé, o el parlen barrejat amb l’italià. Encara avui hi podem escoltar algunes paraules molt semblant a les nostres, per aquella influència que adés esmentava: abbuccari (abocar), accabbari (acabar), addunarisi (adonar-se), affruntari(si) (afrontar(-se)), anciova (anxova), arruciari (arruixar), atturrari (torrar), darreri (darrere), muccaturi (mocador), palataru (paladar), pinzeddu (pinzell), taccia (taxa), travagghiu (treball), caldo (calor)…
Una bona part de la població, tot i que l’illa té una certa autonomia, se sent discriminada pels diferents Governs que ha tingut Itàlia, que prioritzen les inversions en territori peninsular. El llistat de greuges seria llarguíssim (per cert, un malestar que ens recorda l’espoli fiscal i el maltractament que secularment patim els PPCC per part del Regne d’Espanya). Fins l’any 2000 la bandera oficial de Sicília conservava les quatre barres de la corona catalanoaragonesa. Avui, encara que d’una manera incipient, hi ha un moviment que aspira a la independència de l’illa, el Movimento per l’Indipendenza della Sicilia (MIS) i fins i tot té la seua pròpia bandera, que conserva la quadribarrada i en el cantó esquerre superior, sobre fons blau, s’hi afegeix una variant de trisquela, anomenada Trinàcria.
Quan viatges per Sicília fa l’efecte com si estigueres a casa: paisatge mediterrani amb margallons, garrofers, pinedes, llentiscles, roures, fleixos….; conreus de cereals, tarongers, ametllers, figueres, pomeres, vinyes…; el clima pràcticament el mateix, amb les diferències de temperatura entre la costa i l’interior; una llengua comprensible que als quatre dies acabes xampurrejant; uns vestigis arquitectònics com els de casa nostra, una gastronomia mediterrània, una gent propera i familiar i una població semblant al País Valencià, uns cinc milions. Fruit de tot plegat val a dir que pobles valencians i sicilians estan agermanats, com Almàssera de Blancavilla i Palma de Gandia de Bolognetta.
Al meu parer Sicília és un poble doblement castigat. Per una banda, com ja he dit, pels Governs de torn que l’han tinguda oblidada, i per un altre per la Cosa Nostra, la màfia siciliana que tant mal ha fet a l’illa. Però Sicília és, com deia més amunt, un Polifem adormit que comença, de mica en mica, a despertar, obrint les portes al turisme, modernitzant-se, tenint cura d’un immens patrimoni que pot despertar-los definitivament d’aquest somni. No deixeu de visitar aquesta illa farcida de monuments Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, de segur que us sorprendrà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!