Antoni Miró, pintura musicada

És una realitat inqüestionable la relació estreta que hi ha entre pintura i música.  Al llarg de tota la història de l’art hi ha hagut pintors i escultors que han fet servir referències musicals en les seues obres, fins i tot compositors que s’han inspirat en pintures. El pintor rus Wassily Kandinsky en va parlar a bastament d’aquesta relació en el seu manuscrit, que acabà sent un llibre, “De l’espiritual en l’art”.

L’obra del pintor alcoià Antoni Miró també ha estat motiu d’inspiració per a altres disciplines. I és que, com diu Josep Piera “l’art ho pot tot, com ara aproximar el llenç i la paraula. L’art pot fer d’un llibre una exposició, com pot fer d’una exposició un poema o una narració inesgotable”. Si en parlem de poesia, hi ha un bon grapat de poetes que han escrit versos sobre el seu món pictòric: Estellés, Joan Valls, Jordi Botella, Rafael Alberti, Josep Piera, Antonio Gades, Ovidi Montllor, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol… Per posar algun exemple, l’escriptora Isabel-Clara Simó posà versos als seus quadres en “Abecdari” (Editorial Marfil, 1995); Josep Sou en “Transeünts” (Editorial Marfil, 2012) i també des de fa un temps, cada quinzena, en la secció “Imatge i Poesia” de “El Gratis”, periòdic de l’Alcoià i les Comarques Centrals. Però si l’obra del pintor alcoià ha estat per als poetes motiu d’inspiració, els poetes també han inspirat l’obra de Miró, com en “Mirades creuades: Miquel Martí i Pol i Antoni Miró” (IEC, 2009), o les sèries “L’Ovidi cantant”(CCOM, 2004) i “A l’Ovidi” (CCOM, 2005), fins i tot també amb el món de la dansa, com la sèrie “El vol del gat” (Ajuntament d’Alcoi, 2014) que va fer sobre la ballarina i coreògrafa alcoiana Sol Picó.

Aquest darrer desembre el cantautor Feliu Ventura, amic d’Antoni Miró, ha volgut preparar-li una sorpresa, un petit homenatge. I és que ha aconseguit convèncer  a nou cantants, Jordi Gil, Júlia, Pau Alabajos, Lu Rois, Miquel Gil, Cesk Freixas, Mireia Vives i Borja Penalba, Mara Aranda, El Diluvi i ell mateix, perquè escolliren un quadre del pintor alcoià i li posaren lletra i música. El resultat ha estat  el CD-Llibre “Antoni Miró, pintura musicada”, un treball amb 9 poemes musicats dels esmentats cantants, i altres quatre de Marc Granell, Josep Piera, Ovidi Montllor i Isabe-Clara Simó,  recitats per Pepa Alós i F. Anyó. Un treball que ha comptat amb la col·laboració de la Generalitat Valenciana, la Marina de València, l’IVAM, l’Ajuntament de València i la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani de la Universitat d’Alacant.

Llegint i escoltant amb detall aquestes cançons i poemes, hom hi troba un fil conductor, pinzellades de la personalitat d’aquest alcoià que des de ben jove volgué ser pintor. I és que, com diu la seua companya Sofia Bofill, “de xiquet sempre va fer allò que volia. Va anar poc a l’escola, i quan anava sempre estava creant. Per això feia dibuixos darrere dels dictats” . Serà a partir dels 12 anys, com explica Jordi Tormo (“Antoni Miró, la mirada rebel”, 2017), “que comença a treballar en el taller de son pare. Allí va aprendre a fer de xapista, a pintar i retolar vehicles”. Per això la pintura de Miró és “nascuda del treball, una mà esquerra/batalla per florir a l’horitzó,/parida de la terra, de la forja i del pinzell:/estesa com un arbre, dóna fruit a qui no en té”. I aquell xapista, que es comprà, arreglà i pintà un 600 que estava per a tirar, s’acostumà a pintar per la nit, quan acabava la jornada de treball. Des de llavors “la nit”, totes les nits, per a Antoni Miró han esdevingut el seu moment de creació, i com un mussol pacient, sigil·lós i  meticulós les espera cada dia al seu estudi del Mas Sopalmo. –et pregunta cada dia-  “sembla que hui tindrem una nit màgica,/poètica, empírica, elàstica, històrica”. I ha anat pintant i pintant sense parar, malgrat que no ho ha tingut gens fàcil al llarg de tota la seua trajectòria, no, tot no han estat flors i violes, doncs “venim del que venim. Cultura de cacics./Tot depèn del que tens,/mai no regalen res. Miró no ha sigut un pintor de l’establishment, “deixa que el vent et despentine” ,“obri el cadenat i assenyala amb el dit el nord” – va dir-se un dia després d’escoltar tant savi consell. I des de llavors Miró, “calçant/ les espardenyes dels valents/ i compromés/ amb la terra i la llengua […] s’ha “deixa’t dur per costeres cap amunt”, “obrint totes les finestres possibles”. Perquè quants pintors, després d’haver “vist plors i dolor/solituds regirant contenidors/fam, drames, suïcidis, dol i por/ futurs, sense estrenar, trencats” assoleix un compromís i “està disposada/a lluitar sense treva pel que creu? I és que tota l’obra d’Antoni Miró té una mirada social, de crítica, de denúncia, perquè “quan mira Miró/mira/un ull que és un far/que encén la vida”. Una mirada que ens ajuda a fer-nos preguntes, a qüestionar realitats manipulades, a entendre una mica millor el món que ens envolta, fins i tot “a viure a través dels seus ulls”. “Amic meu, Toni amic:/no deixis el pinzell/ni paris mai,/assoleix el somni antic/de retrobar/la pau o dins del crit”, no pares mai de pintar i de fer-nos llum amb el teu far, amb la teua mirada, i si alguna vegada vénen maldades “busca un carrer i deixa lliure el teu cos”.

Però segurament, “l’artista, el cantant, el pallasso” que millor la definit, el que més l’ha conegut, l’amic de lluita, de projectes i complicitats ha estat Ovidi Montllor: ”De Toni Miró recorde que és tímid, afectiu, artista, solitari, alcoià, tossut, retossut, formiga, cavall pur, gat oriental, envejat, castigat, generós i estimat”. Doncs això mateix, heus ací la radiografia que l’Ovidi fa del seu amic, amb poques paraules però ben clar, sense embuts. No deixeu d’escoltar aquest treball, aquest CD-Llibre on es fonen poemes, pintura i música. I tot plegat amanit amb alguns dels nostres millors músics, algunes de les veus més reeixides de la cançó en català.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *